Joan Fuster i Ortells

De Viquidites
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joan Fuster i Ortells
Joan Fuster i Ortells
Retrat de Joan Fuster, fet per Manuel Boix (1984)
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg Biografia a la Viquipèdia
Commons-logo.svg Multimèdia a Commons

Joan Fuster i Ortells (Sueca, Ribera Baixa, 23 de novembre de 1922 — Sueca, Ribera Baixa, 21 de juny de 1992) va ser un escriptor valencià.

Citacions[modifica | modifica el codi]

La meva posteritat serà de paper.
  • Al capdavall, la mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat. A la curta o a la llarga, oblidat.[1]
  • De tota novel·la sempre en sobra la meitat.[2]
  • Escriure és recordar, o en tot cas, inventar records.[1]
  • La sort dels altres sempre ens sembla excessiva i, sobretot, immerescuda. Per això l'anomenem sort.[2]
  • Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi.[2]
  • Tots els homes són mortals, i jo més que ningú.[1]
  • L'únic orgull que trobem comprensible és el nostre.[2]
  • L'única manera d'entendre un pròleg és llegir-lo després del llibre.[2]
  • La nostra pàtria és la nostra llengua.[3]
  • La llengua no ens la regalarà ningú, l'haurem de guanyar dia a dia.[3]
  • Quan vaig escriure Nosaltres, els valencians, ho vaig fer per aportar un document de treball i discussió a la qüestió nacional valenciana. Han passat 25 anys i poc s'ha aportat de nou. Que després uns es prengueren el llibre tal com si fos la doctrina cristiana, i altres el consideren com tots sabem, és una qüestió en la que jo no tinc res a vore.[5]
Originàriament en castellà a Levante-EMV, 30 d'octubre de 1986
  • Tant de bó és encertar com provocar que altres encerten.[6]
  • El contingent local de diestros s'ha caracteritzat sempre per la brillantor de la seua faena de capa o banderilles i per la seua inèpcia a l'hora de matar: tret que interpretaven com símptoma revelador, per una banda, de que ens entusiasma el vessant estètic del toreig, i per l'altra, de que ens repugna la crueltat final de la festa brava.[7]
Cartel de Toros, a Jornada, 20 de juliol de 1957.

Judicis finals (1960)[modifica | modifica el codi]

Recull de cites del llibre Judicis finals publicat l'any 1960:[8]

I morir deu ser deixar d'escriure
  • Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses.[2]
  • Cada autor rep i assumeix les influències alienes que convenen a la perspectiva oberta per la seua pròpia singularitat: aquestes influències i no d'altres. És l'originalitat allò que les predestina.[9]
  • No demanes comprensió ni al teu millor amic: a tot estirar, es limitarà a compadir-te, com tothom.[10]
  • El pitjor del plagi no és que siga un robatori, sinó que és una redundància.[11]
  • El que els altres han dit, quan jo ho torne a dir amb sinceritat —què és: per necessitat, perquè no puc deixar de dir-ho— ho faig meu.[9]
  • Els aforismes -els meus com els de tothom- són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.[8]
  • Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.[8]
  • No ens hem pas d'enganyar:l'honradesa és un luxe caríssim.[8]
  • Per als pobres, els diners són un misteri. Per això es mantenen pobres.[8]
  • Les lleis les fan els qui estan en condicions de respectar-les -i només perquè hi estan.[8]
  • I morir deu ser deixar d'escriure.[12]
  • No he admirat mai cap home d'acció. Ho lamente.[8]
  • La paraula fou donada a l'home, no per a revelar, ni per ocultar els seus pensaments, sinó per justificar-los.[8]
  • Bon dia, lector amic, futur cadàver, futur no-res! Sit tibi terra levis![8]

Nosaltres els valencians (1962)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Nosaltres els valencians
  • No tinc altra autoritat que aquesta: la d'haver-me apassionat, fins a l'obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és l'única passió noble que reconec en mi.[13]
Pròleg de la 2a edició del llibre publicat l'any 1964
  • El valencià, quan pensa en la seva entitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix. Ni el més desarrelat ni el més insensible dels homes de la meva terra no acaba d’eludir aquesta sensació d’ambigüitat.[14]
Introducció
  • Dir-nos "valencians", en definitiva, és la nostra manera de dir-nos "catalans".[15]

Diccionari per a ociosos (1964)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Diccionari per a ociosos

Cites del seu llibre Diccionari per a ociosos publicat l'any 1964:[16]

No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!
  • No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!
Definició del concepte Diners
  • Tota coincidència entre les teves i les meves és això: pura coincidència.
Definició del concepte Idees
  • La "indignació", de fet, dóna per suposada la «dignitat» dels qui l'experimenten, i la "indignitat" de la seva víctima.[17]
Definició del concepte Indignació
  • Què vol dir interès? "Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables." Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat.
Definició del concepte Interès, valorant la qualitat del Diccionari general de la llengua catalana fet per Pompeu Fabra
  • Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat.
Definició del concepte Mentir
  • Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error.
Definició del concepte Morir
  • Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
Definició del concepte Política
  • Tothom s'imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix.
Definició del concepte Ser

Destinat (sobretot) a valencians (1979)[modifica | modifica el codi]

  • Com qualsevol altra criatura provinciana de la post-guerra vaig créixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinaria de la Dictadura.[9]
Sobre la seva afiliació a les joventuts del Moviment Falangista d'Espanya

Franco i l'Espanyolisme (1979)[modifica | modifica el codi]

Recull de citacions del pròleg del llibre Franco i l'Espanyolisme de Xavier Arbós i Antoni Puigsec, publicat l'any 1979:

  • L'esquerra "espanyola" fa la impressió que ha estat i és un instrument nacionalista de la dreta, i de l'extrema dreta...[18]
Sueca, 9 d'octubre de 1979.
Pròleg del llibre Franco i l'Espanyolisme de X. Arbós i A. Puigsec (Curial, 1980)
  • Hi ha "catalanistes" perquè hi ha "espanyolistes".[18]
Sueca, 9 d'octubre de 1979.
Pròleg del llibre Franco i l'Espanyolisme de X. Arbós i A. Puigsec (Curial, 1980)
  • L'esquerra "espanyola" s'ha caracteritzat sempre per la seva innocència, i pel seu "espanyolisme" rabiós.[18]
Sueca, 9 d'octubre de 1979.
Pròleg del llibre Franco i l'Espanyolisme de X. Arbós i A. Puigsec (Curial, 1980)
  • Un mercat -una classe dominant- difon una ideologia: un nacionalisme. Avui és el nacionalisme espanyol; demà, probablement, hauria de ser un nacionalisme europeu, quan les duanes afluixen.[19]
Sueca, 9 d'octubre de 1979.
Pròleg del llibre Franco i l'Espanyolisme de X. Arbós i A. Puigsec (Curial, 1980)

Indagacions i propostes (1981)[modifica | modifica el codi]

Cites del seu llibre Indagacions i propostes publicat l'any 1981:[20]

  • Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster.
  • L'esperança no passa de ser una manera d’enganyar el cos.
  • Les guerres, haurien de fer-les els vells. Serien biològicament menys onoroses.

País valencià, per què? (1982)[modifica | modifica el codi]

  • Tot això del catalanisme polític, a València, al País Valencià, ha estat una conseqüència (i no sempre clara) d'un impossible nacionalisme valencià.[5]

Sagitari (1985)[modifica | modifica el codi]

  • Un dia –l'únic dia que vàrem parlar d'aquestes coses–, don Vicent Alfaro em feia observar:
    :"Si vostè bé ho mira, Blasco Ibáñez, en les seues novel·les, no ha presentat mai cap valencià que no siga aproximadament un fill de puta..." Tema de tesi doctoral, en efecte.[5]
  • «Corrupció de menors»? Probablement, fins que un menor no sigui degudament «corromput» no esdevindrà adult.[5]

Citacions sobre Joan Fuster[modifica | modifica el codi]

  • Vaig fer un descobriment: vaig veure que la cara d'escàs humor que feia Fuster en el moment d'obrir-me la porta no era pas produïda per l'excés d'aigua constatable en el rodal, sinó que era la seva cara habitual.[21]
Homenots. Quarta sèrie. — Josep Pla
Descripció física de Joan Fuster
  • És la mateixa cara que de jove tenia Trotski.[21]
Homenots. Quarta sèrie. — Josep Pla
Descripció física de Joan Fuster
  • L'origen del pancatalanisme és Fuster. Sense Fuster no existiria.[cal referència]
Del roig al blau, 2004. — Max Cahner
  • Joan Fuster és autor de llibres que no tenen res a veure amb el catalanisme. L'assaig informal, l'especulació breu (...) ocupa un bon nucli de la seva obra (...) Si Fuster no hagués sentit una passió (o un sentit del deure) més forta pel catalanisme que per la literatura, s'hauria dedicat de ple a l'assaig, amb la qual cosa la literatura hauria sortit guanyant.[22]
Aproximación a Joan Fuster. — Manuel Lloris
1979
  • El veí dels EUA, Mèxic, serà d'aquí a vint anys una poderosa nació de 125 milions d'individus de parla castellana. I més al sud, el pes conjunt de moltes nacions hispanes es deixarà sentir. És que llavors a València els nens aprendran castellà com a llengua estrangera, com fan ara milions de nens japonesos? Naturalment que no (...) seran lectors i parlants bilingües, amb tot el bo i el dolent que això comporti. Segons Fuster, el dolent: un mestissatge moral. El concepte sona malament, encara que, en escrutar-lo, no hi trobem una base analítica. Qui no és moralment mestís?[22]
Aproximación a Joan Fuster. — Manuel Lloris
1979
  • Però el màxim de la caradura potser l'assoleixi Joan Fuster, excel·lent articulista, gran lector, però que manipulava la història com bé li semblava per adaptar-la als seus desigs polítics amb menyspreu total dels «puristes que, en nom de la història», no accepten allò de país valencià. O sigui que Fuster, de rigor intel·lectual... 0.[23]
«La muy "científica" manipulación de la historia y la dominación por la fuerza de la cultura». Las Provincias, 25 de maig de 1997. — María Consuelo Reyna
  • El País Valencià no és només un país agrari en els segles XIX i XX. I fins i tot quan només era un país agrari, al segle XIX, l'estructura agrària valenciana era peculiar per basar-se en l'activitat exportadora de la taronja. Per tant, Fuster s'equivocava: sí que existien burgesies agràries.[7]
Una singularitat amarga, 2012. — Ferran Archilés

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Martí Monterde, Antoni. «Tomba de la no-ficció. Rellegir Joan Fuster, contra les derrotes de la memòria». Revista Literatures. Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, 2003. [Consulta: 21 març 2012].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Alexandre, Víctor. «Joan Fuster». Barcelona: Blogs e-notícies, 5 d'abril de 2010. [Consulta: 17 maig 2012]. «Recull d'aforismes d'en Joan Fuster»
  3. 3,0 3,1 Pagès, David. 500 raons per parlar català. CCG Edicions, febrer 2011, p. 56. ISBN 978-84-92718-67-2. 
  4. Alzamora, Sebastià. «Nuvoleu, nuvoleu, que el món s'acaba». Ara (12 abril 2012) [Consulta: 25 setembre 2013].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Nadal Tàrrega, Miquel ... [et al.]. Document 88. València: Eliseu Climent, 1988. ISBN 84-7502-227-8. 
  6. Lahuerta, Rafa. «Creo, vieja, que la hemos cagado». Últimes Vesprades a Mestalla (18 maig de 2009) [Consulta: 04 de novembre de 2014].
  7. 7,0 7,1 Archilés i Cardona, Ferran. Una singularitat amarga, Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana. Catarroja: Afers, 2012, p. 88. ISBN 978-84-92542-64-2. 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 8,8 Fuster, Joan. Judicis Finals. Palma de Mallorca: Moll, 1960. ISBN 84-370-5731-0. 
  9. 9,0 9,1 9,2 Iborra, Josep. «Joan Fuster i la tradició catalana moderna» (PDF). Estudi General. Núm. 4 (1984), p. 57-69. ISSN: 0211-6030 [Consulta: 16 maig 2012].
  10. «RodaMots - A tot estirar». Xarxa de Mots, 14 de maig del 2012. [Consulta: 17 maig 2012].
  11. «RodaMots - Plagi». Xarxa de Mots, 17 de maig de 2012. [Consulta: 17 maig 2012].
  12. «El escritor Joan Fuster fallece víctima de un ataque al corazón». El país, 22 de juny del 1992. [Consulta: 16 juliol 2012].
  13. Riera, Antoni. «Joan Fuster. El nacionalisme d'un escèptic» (PDF). Revista de Girona. Núm. 152 (1992), p. 107-110. ISSN: 0482-5675 [Consulta: 16 maig 2012].
  14. Fuster, Joan. (PDF), 1962, p. 7. 
  15. Riera, Antoni. «Joan Fuster. El nacionalisme d'un escèptic» (PDF). Revista de Girona. Núm. 152 (1992), p. 107-110. ISSN: 0482-5675 [Consulta: 16 maig 2012].
  16. Fuster, Joan. Diccionari per a ociosos. Barcelona: Editorial A. C., 1964. 
  17. «RodaMots - Indignació». Xarxa de Mots, 14 de maig del 2012. [Consulta: 17 maig 2012].
  18. 18,0 18,1 18,2 «El nacionalisme espanyol. Joan Fuster. 1979». Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional), 29 d'octubre de 2008. [Consulta: 21 març 2012].
  19. Beltran, Adolf. «Españolismo». El País (17 de desembre de 2001) [Consulta: 14 de novembre de 2014].
  20. Fuster, Joan. Indagacions i propostes : assaigs, diaris, aforismes. Barcelona: Edicions 62, 1981. ISBN 8429716866. 
  21. 21,0 21,1 Pla, Josep. Homenots. Quarta sèrie. Barcelona: Destino, 2004. ISBN 8496414191. 
  22. 22,0 22,1 Paniagua, Javier. «Un solo territorio y varias identidades. El trauma del nacionalismo valenciano.» (en castellà). Historia Social. Núm. 40 (2001) [Consulta: 10 desembre 2014].
  23. Mateu, Anna; Martí, Domínguez. «La retòrica en el periodisme de María Consuelo Reyna: l'anticatalanisme en la premsa valenciana.» (PDF). Comunicació: Revista de Recerca i d'Anàlisi. Societat Catalana de Comunicació. 28. (2) (novembre 2011), p. pp. 69-87. ISSN: 2014-0304 [Consulta: 29 octubre 2014].