Joan Miró i Ferrà

De Viquidites
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joan Miró i Ferrà
Joan Miró i Ferrà
Joan Miró (1935)
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg Biografia a la Viquipèdia
Commons-logo.svg Multimèdia a Commons

Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 20 d'abril de 1893 - Palma, 25 de desembre de 1983) va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient i pel seu país.

Cites[modifica | modifica el codi]

Vers Catalunya[modifica | modifica el codi]

  • Jo crec que sóc qui és més al costat de Catalunya entre els pintors d'aquest país, malgrat que passi temporades fora. I així també ho creuen a l'estranger. Cap de les crítiques estrangeres m'ha presentat mai com afiliat a cap altre país. Sempre se m'ha dit català i prou. El meu nom veureu que sempre a tot arreu és Joan,[...][1][2]
Juliol 1928.
  • Per la meva banda, us asseguro que on sóc més feliç és a Catalunya, a Mont-roig, que és on crec que és més Catalunya. (...) Sóc més feliç anant amb suèter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no pas a París entre duquesses en grans palaus i amb esmòquing.[1][2]
Juliol 1928.
  • Que quan un artista parla des d'un pais com el nostre, cruelment marginat per una història adversa, cal que faci sentir la seva veu pel món, per afirmar, contra totes les ignoràncies, tots els malentesos i totes les males fes, que Catalunya existeix, que és original i és viva[3]
2 d'octubre 1979.
Fragment del discurs en motiu del seu nomenament com a doctor Honoris causa per la Universitat de Barcelona
  • Jo em sento català. Visito Espanya com un país estranger, com si viatgés per Holanda[2][4]
1975.
responent a la pregunta de Georges Raillard : «No us sentiu emparentat amb l'altra gent d'Espanya?»
  • Nosaltres, els catalans, pensem que s'han de tenir els peus solidàriament posats a terra si es vol volar per l'aire. El fet que jo davalli a la terra de tant en tant em permet de saltar tot seguit més alt.[2][5][6]
1948.
Entrevista amb James Johnson Sweeney
  • És clar! És la cultura de tot el poble. I més endavant, després de la Guerra Civil i de la victòria del franquisme, sovint em vaig sentir desanimat, però avui, amb aquest cartell, hi ha alguna cosa nova que comença. Igual que aquí, un cartell per a uns excursionistes catalans, i un altre per als futbolistes catalans: no és pas pel futbol, sinó per Catalunya, és l'adjectiu que és important. Durant tots aquests anys, Catalunya, malgrat tot, no ha parat de germinar, amb la terra, amb tot allò que hi creix [...]. És com una planta que ha crescut al meu damunt.[2][7]
Tot mostrat a Raillard el Cartell que Miró feu per el Diari AVUI ... Raillard:«calia salvar la cultura catalana»

Vers la vida i la societat[modifica | modifica el codi]

  • Crec que només compta el que té una quantitat de vida i en la més petita ratlla o el més petit punt em posi la seva sang i la seva ànima.[8]
1928.
  • El poble sempre és ell mateix; de fet, pertot arreu, espontàniament, crea meravelles. Per això, a mi m’atreuen les coses anònimes, els grafits, l’art de les persones senzilles, les expressions i els gests atrapats al vol... Però cal conservar certa puresa per emocionar-se. Si perds contacte amb el poble, estàs perdut.[8]
1936.
  • Aquesta comprensió de la vida interior de les coses es retroba en la cultura oriental. Al Japó m’he sentit com a casa. La gent viu com jo, de manera senzilla, sense ostentació, donant la mateixa importància a una pedra, a un objecte, que a una gran personalitat.[8]
1966.
  • Anar de millorament en millorament, en el sentit extern del mot, és anar a una pura decadència.[9]
1928.

Vers l'Art[modifica | modifica el codi]

  • Jo no parlo de pintura, perquè això no interessa. Si alguna espurna d'ella té valor, és només com a mitjà d'expressió de l'esperit, que és l'únic que ha d'interessar.[10]
(en castellà) Yo no hablo de pintura, porque eso no interesa. Si algún chispazo de ella tiene valor, es sólo como medio de expresión del espíritu, que es lo único que debe interesar.
1928.
  • Les virtuts pictòriques han d'estar sempre posades al servei de l'esperit.[10]
(en castellà) Las virtudes pictóricas deben estar siempre puestas al servicio del espíritu.
1928.
  • La idea de la pintura no té cap valor espiritual, de cap mena.[9]
1928.
  • Sento un fàstic profund per la pintura; només m'interessa l'esperit pur; i no faig servir els instruments usuals en els pintors —pinzells, llenç, colors— si no és per ser precís en els cops que dono. No vull recordar les regles de l'art pictòric si no és perquè em són indispensables avui dia per a exterioritzar el que sento, de la mateixa manera que la gramàtica és indispensable per a expressar-se.[11]
Resposta en una entrevista a París, 1931.
  • No vull recordar les regles de l'art pictòric, sinò perquè em són indispensables avui en dia per exterioritzar el que sento, igual que la gramàtica és indispensable per expressar-se.[12]
(en castellà) No quiero recordar las reglas del arte pictórico, sino porque me son indispensables hoy día para exteriorizar lo que siento, lo mismo que la gramàtica es indispensable para expresarse.
1931.
  • M’és difícil parlar de la meva pintura, perquè sempre neix en un estat d’al·lucinació provocat per qualsevol xoc, objectiu o subjectiu, i del qual sóc completament irresponsable.[8]
1933.
  • El que compta és despullar la nostra ànima. La pintura o la poesia es fan com es fa l’amor; un intercanvi de sang, una abraçada total, sense cap prudència, sense cap protecció.[8]
1936.
  • Però el que compta, en una obra, no és el que volen descobrir-hi els intel·lectuals, sinó el fet que abasti, en el seu moviment ascendent, els esdeveniments viscuts, la veritat humana; les troballes plàstiques no tenen en elles mateixes cap mena d’importància.[8]
1939.
  • La meva obra no ha de ser del present, sinó del passat –en les fonts de la pura expressió de l’esperit– i del futur. Com a símbols d’una religió pura,que cada ratlla i cada punt visquin com un ésser orgànic i facin vibrar l’esperit com una corda d’arpa.[8]
Ca. 1940.
  • Treballar ben lentament, amb la dignitat d’ofici d’un bell obrer, sols així s’assolirà una bellesa i consistència en la matèria.[8]
Ca. 1941.
  • La matèria és el que ho dirigeix tot. Estic en contra de tota recerca intel·lectual preconcebuda i morta. El pintor treballa com el poeta: de primer sorgeix el mot i després el pensament.[8]
1951.
  • Com més domino l’ofici, més avanço en la vida, més torno a les meves impressions primeres. Penso que al final de la meva vida hauré retrobat tots els valors de la infantesa.[8]
1960.
  • Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per a dir alguna cosa, i que té l'obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil sinó quelcom que faci servei als homes.[13]
Universitat de Barcelona, 2 d'octubre de 1979.
Fragment de la Lliçó introductòria sobre la concepció cívica de l'artista en motiu del seu nomenament com a doctor Honoris causa per la Universitat de Barcelona
  • Vingué la guerra de juliol del 1936, em féu interrompre el meu treball i endinsar-me en el meu esperit; els pressentiments que vaig tenir aquell estiu i la necessitat de prendre terra fent realisme prengueren peu a París amb la Natura morta del sabatot.[8]
1941.
Tot al·ludint a la seva obra Natura morta del sabatot de 1937, exposada al The Museum of Modern Art, Nova York.
  • La pintura mural em tempta perquè exigeix l’anonimat, perquè arriba directament a la massa i perquè té un paper en l’arquitectura.[8]
1959.
  • En limitar-me a unes quantes línies, intentava de donar al gest una qualitat tan individual que quasi és anònima –com un acte universal.[8]
1962.
tot al·ludint a la seva obra Blau II/III de 1961. Exposada al Musée national d’art moderne. Centre Georges Pompidou, París.
  • Per a mi, una forma no és mai quelcom abstracte; [...]. Per a mi, pintar mai no és la recerca de la forma per la forma[2][14]
  • Més que no pas el quadre mateix, el que compta és allò que llança a l'aire, allò que escampa[15]
1959.

Cites sobre Joan Miró[modifica | modifica el codi]

Vers la seva Catalanitat[modifica | modifica el codi]

  • Miró no s'ha volgut salvar sol: on algú ha parlat de Miró ha calgut parlar de Catalunya.[2][16]
Serra d'Or, Juliol 1962. — Alexandre Cirici i Pellicer
  • Si hi ha cap nom que estigui estretament vinculat a l'arrel física d'una terra o un paisatge, aquest és indubtablement el de Joan Miró, i hi està tant per una connexió de fatalitat, biològica i irrenunciable, com per una mantinguda voluntat que així sigui. En efecte, Joan Miró i Catalunya han estat sempre units, des del principi, vivificant-se i glorificant-se mútuament, i si Joan Miró ha extret la seva força de la terra i del passat de Catalunya, aquesta, al seu torn, s'ha vist exalçada i prestigiada universalment per Joan Miró, el qual mai no ha deixat de proclamar el seu origen posant, a desgrat del mal temps, davant el seu cognom, el lluminós i catalaníssim Joan.[2][17]
Joan Miró i Catalunya, 1970. — Joan Perucho
  • Bona part dels trets del caràcter de Miró pertanyen a la psicologia catalana o no s'expliquen sense ella. Ell mateix ha reivindicat sempre els seus orígens i ha refusat de ser considerat com un pintor espanyol. [...] . Aquest poble rude està fortament lligat a una tradició de llibertat i d'independència que una lluita acarnissada de dotze segles ha nodrit i fortificat constantment.[2][18]
 — Jacques Dupin
  • Miró és alhora el més arrelat dels catalans i el més lliure, el més desafecte. Sempre va enfortir els vincles amb el seu país, sempre va jutjar saludable, necessari, allunyar-se per tornar i separar-se de nou. Aquest doble moviment ha marcat totes les etapes de la seva creació, sent a més el seu principi i motor. El contacte amb la seva terra no és una pertinença cega, sinó una passió lúcidament viscuda que necessita per créixer i desenvolupar-se en els seus moments de ruptura i de negació, així com en els d'impregnació.[19]
 — Jacques Dupin

Vers la seva figura i obra[modifica | modifica el codi]

  • Per a mi i per a la meva formació, han tingut molta més importància l’actitud humana de Pau Casals o el cartell de Miró Aidez l’Espagne, [...] que totes les pintures i museus del món.[2][20]
 — Antoni Tàpies i Puig
Cita d’Antoni Tàpies extreta de:Melià, Josep. Joan Miró. Vida i gest. Barcelona, 1973
  • [...] la seva obra que ens retorna a les arrels. [...] Miró no deixa mai de tocar de peus a terra en traçar el vol del ocells.[21]
 — Joan Brossa
  • Creador del seu propi llenguatge, Miró no deixa de tenir els peus a terra en traçar el vol dels ocells.[22]
 — Joan Brossa
  • No oblidem al senyor Joan Miró, immensament ric, pintor mediocríssim i el decorativista més dolent de tota la història de l’art. [...]. És un pageset introvertit, totalment mut, que no para mai de somniar.[23]
Notes del capvesprol. — Josep Pla

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Francesc Trabal: "Una conversa amb Joan Miró". La Publicidad , 14/VII/1928
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 2,9 Antich, Xavier. «La lliçó dels cartells de Joan Miró. Les relacions amb Catalunya i la naturalesa del compromís polític». A: Miró, cartells d'un temps, d'un país : Museu d'Història de Catalunya, 16-10-2011/20-02-2012. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura : Museu d'Història de Catalunya, 2011. ISBN 9788439387817. 
  3. Exposició Joan Miró. Cartells d'un temps, d'un país inaugurada el 19 d'octubre de 2011 al Museu d’Història de Catalunya
  4. Miró, Joan. El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard. Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner, 2009, pp. 70-71
  5. "Joan Miró: Comment and Interview" [Entrevista amb James Johnson Sweeney], Partisan Review, n. 2 (1948), pp. 206-212 (trad. a: Miró, Joan. Escritos y conversaciones [ed. Margit Rowell]. València/Murcia: IVAM/Colegio Oficial Aparejadores y Arquitectos Técnicos, 2002, p. 297
  6. Frisach, Montse. «El país de Joan Miró». El Punt Avui 41. Barcelona: Grup Hermes, 15 d'octubre de 2011. [Consulta: 15 d'octubre de 2011].
  7. Miró, Joan. El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard. Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner, 2009, pp. 19
  8. 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 8,12 Daniel, Marko (ed.); Gale, Matthew. Fundació Joan Miró. Joan Miró. L'escala de l'evasió. 1a edició (en català). Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011. ISBN 978-84-938981-0-6. 
  9. 9,0 9,1 Trabal, F.. «Una conversa amb Joan Miró». La Publicitat (14 de juliol del 1928).
  10. 10,0 10,1 «Joan Miró en Madrid» (en castellà). (1 de juliol del 1928).
  11. DDAA. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. [Barcelona]: Edicions Polígrafa, 2010. ISBN 9788493761025. 
  12. Melgar, F.. «Los artistas españoles en París: Joan Miró». Ahora. [Madrid] (24 de gener del 1931).
  13. «Personatges universitaris - Joan Miró i Ferrà». [Barcelona]: Universitat de Barcelona. Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació, cop. 2006. [Consulta: 18 octubre 2012].
  14. Miró, Joan. Escritos y conversaciones [ed. Margit Rowell]. València/Murcia: IVAM/Colegio Oficial Aparejadores y Arquitectos Técnicos, 2002
  15. Badia, Montse Crítiques, aplaudiments i bons desitjos. Bonart 163, Desembre 2013.
  16. Cirici, Alexandre. «Joan Miró i el seu lloc». Serra d'Or. Núm. 7 (juliol 1962), p. 46-49.
  17. Perucho, Joan. Joan Miró i Catalunya. Barcelona: Polígrafa, 1970, p. 8. 
  18. Dupin, Jacques. «Miró y la realidad catalana». A: Miró, Joan. Càntic del sol. Valladolid: Patio Herreriano, Museo de Arte Contemporáneo Español, 2003, p. 22. 
  19. Dupin, Jacques. «Miró y la realidad catalana». A: Miró, Joan. Càntic del sol. Valladolid: Patio Herreriano, Museo de Arte Contemporáneo Español, 2003, p. 18. 
  20. Melià, Josep. Joan Miró. Vida i gest. Barcelona, 1973
  21. Joan Brossa. «Miró 100 anys», 1993
  22. “Miró, sempre” Anafil [dins Prosa completa i textos esparsos], RBA – La Magrana, Barcelona, 2013, pàg. 698
  23. Pla, Josep. Notes del capvesprol. Barcelona: Destino, 1993, p. 381-382 (Obra completa ; 35). ISBN 8423309789.