Montserrat Roig i Fransitorra

De Viquidites
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Montserrat Roig i Fransitorra
Montserrat Roig i Fransitorra
Retrat artístic de Montserrat Roig
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg Biografia a la Viquipèdia
Commons-logo.svg Multimèdia a Commons

Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny de 1946 — Barcelona, 10 de novembre de 1991) fou una escriptora catalana.

Cites[modifica | modifica el codi]

Cultura[modifica | modifica el codi]

  • La cultura és l'opció política més revolucionària a llarg termini.[1]
  • Si això hagués estat una literatura normal, als joves no ens haurien afalagat tant.[2]
Plomes catalanes contemporànies, 1980.

Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991)[modifica | modifica el codi]

Recull de cites del llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida publicat l'any 1991:[3]

  • Tant la vida, com els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformant en les meves pàtries. Primer t'ho trobes, deprés ho esculls.
Advertiment als lectors.
  • Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm a l'altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint.
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • L'amor és massa cruel perquè tingui la tendresa de l'amistat.
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • L'escriptor és un ser que pateix, i pateix de tal manera que el sofriment l'aboca, sense remei, a escriure.
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • Aquell/aquella que escriu és el que controla la seva bogeria a través de la paraula, que sap que és un boig i, per tant, no és tan boig o només és boig perquè encara creu que pot escriure...
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • L'única droga que no et mata -encara que et faci emmalaltir-, l'únic efluvi que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura.
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana.
El nom de les coses.
  • Hi ha els qui parlen català però no el saben llegir, els qui el parlen i el llegeixen i no l'escriuen i, ara, els joves habitants de les ciutats construïdes pels especuladors perquè la gent hi morís a poc a poc sense viure-hi, el saben llegir i escriure però no el parlen perquè no se sente banyats en la llengua. No els arriba l'aigua de les paraules.
El nom de les coses.
  • Amics de bona fe em volen convèncer que sóc bilingüe. Més aviat diria que esquizofrènica, malalta de llengües. Escric en castellà i en sóc una, escric en català i en sóc un altra.
Un teló vellut negre.
  • La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar l'una i l'usar l'altra, ens falta l'alè.
Un teló vellut negre.
  • Tot escriptor que ha de canviar de llengua és un escriptor en principi ofès, un escriptor que no acaba mai de sentir-se a gust, intranquil.
Un teló vellut negre.
  • El senyoriu, encara que vagi canviant de llenguatge i de formes, és etern.
Les coses mai no van ser així.
  • Els nostàlgics a la vida poden arribar a assassinar per pur ressentiment.
Les coses mai no van ser així.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Badia, Montse. «Crítiques, aplaudiments i bons desitjos». bonart (26 de desembre de 2013) [Consulta: 21 febrer 2014].
  2. Pagès Jordà, Vicenç. «Els joves s'han fet grans». El Punt Avui (Cultura). Barcelona: Grup Hermes, 31 de gener de 2014. [Consulta: 1 febrer 2014].
  3. Roig, Montserrat. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1991. ISBN 8429732810.