Vallromanes: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m clean up, replaced: {{referències|2|refs= → {{Referències|refs= AWB |
|||
| Línia 34: | Línia 34: | ||
}} |
}} |
||
{{Dita |
{{Dita |
||
| dita = A Vallromanes, romanins, i a [[La Roca del Vallès|la Roca]] escorxen pins. |
| dita = A Vallromanes, [[romaní|romanins]], i a [[La Roca del Vallès|la Roca]] escorxen [[pi|pins]]. |
||
|refs = {{sfn|Pérez i Gómez|2000|pp=8-19}} |
|refs = {{sfn|Pérez i Gómez|2000|pp=8-19}} |
||
}} |
}} |
||
Revisió del 13:04, 11 jul 2019
 Plaça de l'Església (Vallromanes) | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Article a la Viquipèdia | |
 Multimèdia a Commons | |
| Ubicació | |
 | |
 |
Vallromanes és un municipi de la comarca del Vallès Oriental (Barcelona). Ubicat en territori muntanyós i boscós, les seves primeres referències daten de l'any 970 i formà part de Montornès del Vallès fins el 1933, moment en què es constituí com a vila independent.
Citacions
- Amb papers arreglats van enterrar el coronel al petit cementiri de Vallromanes (que en aquella època era una monada), i els documents que van enviar a França no foren objectats per ningú.[1]
L'honor a la deriva, 1992. — Pere Calders i Rossinyol
- Sepultura d'un dels personatges del seu darrer recull de contes.
- Aquest poble, que segons documents antics s'anomenà també Val Romanis i Valls Romanes, i que no fa pas molts anys era un agregat del municipi de Montornès, s'escampa i enfila per la vall que s'esbadoca en una recolzada de la carretera del Masnou a Granollers, atrevist, pintoresc, feiner i acollidor.[2]
- El Vallès (Vigor i bellesa), 1961. — Ferran Canyameres i Casamada
- El nucli que vol tenir aires d'urbà és certament minso, però quin bé de Déu de masies velles, restaurades, noves i cada dia més acompanyades de torres d'estiueig![2]
- El Vallès: (Vigor i bellesa), 1961. — Ferran Canyameres i Casamada
Dites populars
- A Vallromanes, esquelles en lloc de campanes.[3]
- A Vallromanes, romanins, i a la Roca escorxen pins.[4]
- Els de Vallromanes sempre toquen campanes.[5]
Referències
- ↑ Calders, 1992, p. 11.
- ↑ 2,0 2,1 Canyameres i Casamada, 1961, p. 141.
- ↑ Cinc mil refranys catalans i frases fetes populars (en català). Barcelona: Millà, 1965 (Biblioteca popular catalana vell i nou ; 3). ISBN 8473040082.
- ↑ Pérez i Gómez, 2000, p. 8-19.
- ↑ Caballé, 1998, p. 20.
- ↑ Pàmies i Riudor, Víctor. «Paremiologia tòpica» (en català). L'autor, cop. 2010. [Consulta: 18 desembre 2016].
Bibliografia
- Caballé, Francesc. El Déu de Bagà (en català). Berga: L'Albí, 1998. ISBN 8486631424.
- Calders, Pere. L'honor a la deriva. Barcelona: Edicions 62, 1992 (El balancí ; 248). ISBN 9788429735598.
- Canyameres i Casamada, Ferran. «Vallromanes». A: El Vallès: (Vigor i bellesa) Premi P. Maspons i Camarasa 1959 (en català). 1. Barcelona: Editorial Selecta, 1961 (Biblioteca monogràfica de Ferran Canyameres).
- Pérez i Gómez, Ferran «Sant Fost i Martorelles a través de les dites i els refranys» (en català). Campsentelles, Núm. 5, (2000), pàg. 8-19. ISSN: 1136-8497 [Consulta: 21 setembre 2015].
