Jean-Paul Sartre

Jean-Paul Sartre

Jean-Paul Sartre
Projectes germans
Biografia a la Viquipèdia
Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement	París,  21 de juny de 1905
Mort	14è districte de París (França),  15 d'abril de 1980 (74 anys)
Ocupació	Dramaturg, epistemòleg, novel·lista, guionista, biògraf, crític literari, assagista, militant de la resistència, escriptor polític, escriptor, filòsof, activista per la pau, periodista d'opinió, intel·lectual, sociòleg i lletrista

Jean-Paul Charles Aymard Sartre (París, 21 de juny de 1905 — París, 15 d'abril de 1980), en general conegut simplement com Jean-Paul Sartre, va ser un filòsof existencialista francès, dramaturg, guionista, novel·lista i crític.

Cites

• L'home neix lliure, responsable i sense excuses.
• Estic de tornada, però no he penjat els hàbits: continuo escrivint. Quina altra cosa fer? Nulla dies sine linea. És el meu costum i, a més, és el meu ofici. Durant molt de temps vaig prendre la meva ploma per una espasa: actualment conec la nostra impotència. Tan se val: faig i faré llibres; en calen i són útils, malgrat tot.

Les mots, 1964.

• La imaginació no és un poder empíric o sobreafegit de la consciència, és la totalitat de la consciència, ja que s'adona de la seva llibertat.
• Cada època té la seva pròpia poesia, en cada època les circumstàncies de la història tria una nació, una raça, una classe per prendre el relleu mitjançant la creació de situacions que es poden expressar o transcendir només a través de la poesia.
• La nostra responsabilitat és molt més gran del que podríem haver suposat, perquè es tracta de tota la humanitat.
• Triar això o allò és afirmar al mateix temps, el valor del que vam triar, perquè mai podem triar el mal. Sempre triem el bé, i res no pot ser bo per a nosaltres sense ser bo per a tots.
• Si la literatura no ho és tot, no val la pena una hora de l'angoixa d'algú.

Entrevista, 1960.

• Un escriptor que pren posicions polítiques, socials o literàries ha d'actuar únicament amb els mitjans que són seus. Aquests mitjans són les paraules escrites.

Renunciant al Premi Nobel

Odio a les víctimes que respecten els seus botxins

• Ella no creia en res, només el seu escepticisme li impedia ser un ateu.

(en francès) Elle ne croyait à rien; seul, son scepticisme l'empêchait d'être athée.

• Odio a les víctimes que respecten els seus botxins.

• Loser wins

La Nàusea (1938)

Recull de cites extretes del llibre La nàusea escrit pel mateix Sartre l'any 1983.

• Les persones que viuen a la societat han après a veure's a si mateixos en els miralls, tal com apareixen als seus amics. Jo no tinc amics. És per això que la meva carn és tan nua?

Entrada en el diària al divendres 2 de febrer

• Crec que ho fan per passar el temps, res més. Però el temps és massa gran, no pot ser omplert. Tot el que et submergeix en ell s'estira i es desintegra.

Diari de l'entrada de divendres (2 de febrer), en relació amb un joc de cartes.

• Senyor ... Jo no crec en Déu, la seva existència ha estat desmentida per la ciència. Però en el camp de concentració, he après a creure en els homes.
• Com si pogués haver històries vertaderes: les coses succeeixen d'una manera, i les expliquem de nou en el sentit oposat.
• Jo existeixo. És suau, tan suau, tan lent. I la llum: sembla com si se suspèn en l'aire. Es mou.
• Les Tres de la tarda és sempre massa tard o massa aviat per a qualsevol cosa que vols fer.
• El meu pensament sóc jo per això no puc parar. Jo existeixo perquè penso... i no puc evitar de pensar.

(en francès) Ma pensée, c'est moi: voilà pourquoi je ne peux pas m'arrêter. J'existe parce que je pense … et je ne peux pas m'empêcher de penser.

Lundi (Dilluns)

• Construeixo les meves memòries amb el meu present. Estic perdut, abandonat en el present. Intento en va reunir-me amb el passat: no puc escapar.
• La veritable naturalesa del present es va revelar: era el que existeix, tot el que no estava present no existia.
• El passat és el luxe dels propietaris.
• Qui pot esgotar a un home? Qui sap els recursos d'un home?

{{Cita | cita = De moment, el jazz està sonant, no hi ha melodia, només notes, una miríada de petits tremolors. Les notes, no coneixen el descans, ordres inflexibles les creen, llavors les destrueixen, sense deixar-los la possibilitat de recuperar i existir per si mateixes .... M'agradaria detenir-les, però sé que si aconseguís detenir-ne una, només romandria a la mà un so corrupte i lànguid. He d'acceptar la seva mort, fins i tot he de voler aquella mort: conec impressions més amargues i dures que aquesta.

• Tot el que sé sobre la meva vida, pel que sembla, ho he après en els llibres.
• Absurd, irreductible; res - ni tan sols un profund i secret deliri de la natura - ho podia explicar. Òbviament, jo no ho sabia tot, no havia vist germinar les llavors, o vist créixer del arbre. Però enfront d'aquesta gran pota arrugada, ni la ignorància ni el coneixement era important: el món de les explicacions i raons no és el món de l'existència. Un cercle no és absurd, s'explica clarament per la rotació d'un segment recte al voltant d'una de les seves extremitats. Però tampoc un cercle existeix. Aquesta arrel, per contra, existeix de manera que no podia explicar-ho.

Reflexions sobre una arrel de castanyer

• Com puc jo, que no vaig ser capaç de mantenir el meu propi passat, creure que podré salvar el d'un altre?
• Jo existeixo, això és tot, i em sembla nauseabund.
• Ho sé. Jo sé que mai més es reunirà res ni ningú que m'inspiri amb passió. Vostè sap, és un treball començar a estimar a algú. Has de tenir l'energia, la generositat, la ceguesa. Fins i tot hi ha un moment, en el principi, quan vostè ha de saltar a través d'un precipici: si ho penses no ho facis. Sé que mai tornaré a saltar de nou.
• Capto a cada segon, intentant d'aspirar en sec: no passa res que jo no aprofiti, la qual cosa no se soluciona per sempre en mi, res, ni la tendresa fugitiva d'aquests bells ulls, ni els sorolls del carrer, ni la falsedat l'alba del matí: i tot i així els passos d'un minut no els retinc, m'agrada veure'ls passar.
• Tot el que existeix neix sense raó, es prolonga per debilitat i mor per casualitat.

L'ésser i el no-res (1943)

• El no res caça l'ésser.

Part 1, Capítol 1, III.

• La generositat no és més que una mania de posseir. Tots els que abandono, tot el que dono, m'agrada d'una manera superior a través de el fet de donar-ho... Donar és gaudir possessivament l'objecte que es dóna.

Part 2.

• Jo sóc responsable de tot... a excepció de la meva responsabilitat, perquè jo no sóc el fonament del meu ésser. Per tant tot es duu a terme com si jo estigués obligat a ser responsable. Estic abandonat en el món... en el sentit que em trobo de sobte sol i sense ajuda, compromès en un món en el qual jo tinc tota la responsabilitat sense ser capaç, amb tot el que faig, d'allunyar-me d'aquesta responsabilitat per un instant.

Part 4, Capítol 1, III.

• Per tal de fer-me reconegut pels altres, he d'arriscar la meva pròpia vida. Arriscar la vida, de fet, és revelar-se un mateix com un no-lligat a la forma objectiva o a qualsevol existència determinada - com no-vinculat a la vida.
• L'existència precedeix i controla l'essència.

(en francès) L'existence précède et commande l'essence.

Part 4, Capítol 1.

• L'home és una passió inútil.

(en francès) L'homme est une passion inutile.

Part 4, Capítol 2, III.

• Totes les activitats humanes són equivalents [...] totes estan en principi condemnades al fracàs.
• L'home està condemnat a ser lliure, perquè una vegada llançat al món, ell és responsable de tot el que fa.
• La vida no té sentit a priori. És vostè qui li ha de donar un sentit i el valor no és més que el sentit que vostè triï.
• És cert que no podem escapar de l'angoixa, perquè som angoixa.
• L'home sempre està separat del que és, amb tota l'amplitud de l'ésser que no ho és. Ell es dóna a conèixer a si mateix des de l'altre costat del món i es veu des de l'horitzó cap a si mateix per recuperar al seu ésser interior.

Les mosques

Les mouches (Les mosques)

• Estigues tranquil! Qualsevol persona pot escopir a la meva cara, o cridar-me criminal o prostituta. Però ningú té el dret de jutjar meus remordiments.

• Acte 1

• Por? Si he guanyat res per condemnar-me a mi mateix, és que ja no tinc res a témer.

• Acte 1

• Admet-ho, és la teva joventut, del que et penedeixes, fins i tot més que el teu delicte; és la meva joventut, la que odies, fins i tot més que la meva innocència.

• Electra a la seva mare Clitemnestra, Acte 1

• Alguns homes neixen compromesos amb l'acció: no tenen altra opció, han estat llançats en un camí, al final d'aquest camí, un acte els espera, el seu acte.

• Acte 1

• Ah! No jutgis als déus, home jove, tenen secrets dolorosos.

• Júpiter, Acte 1

• Has de tenir por fill meu. Així és com un es converteix en un ciutadà honest.

• Mare amb el seu fill petit, Acte 1

• El seu rostre sembla devastat tant per els llamps com la calamarsa. Però en el teu hi ha una mena de promesa d'una tempesta: un dia la passió la cremarà fins als ossos.

• Acte 1

• Em sentia menys sol quan no et coneixia encara: jo estava esperant l'altre. Jo només pensava en la seva força i no en la meva debilitat. I ara ets aquí, Orestes, erets tu.. Et miro i veig que som dos orfes.

• Electra a Orestes del seu germà, Acte 2

• Un home que és lliure, és com una ovella sarnosa en un ramat. Contaminarà tot el meu regne i arruïnarà el meu treball.

• Rei Aegistheus, Acte 2

• Nicias, creus que es pot esborrar amb bones obres els errors que vas cometre contra la seva mare? Quina bona acció hi arribaria? La seva ànima és un migdia abrasador, sense un sol alè de la brisa, res es mou, res no canvia, res hi viu, un sol macilent gran, un sol immòbil, que eternament la consumeix.

• Rei Aegistheus, Acte 2

• Què m'importa sobre Júpiter? La justícia és un problema humà, i no necessita un déu per ensenyar-me-la a mi.

• Orestes, Acte 2

• Déu totpoderós, qui sóc jo, sinó la por que inspiro en els altres?

• Rei Aegistheus a Júpiter, Acte 2

• La sang ens uneix per partida doble, ja que compartim la mateixa sang i tenim la sang vessada.

• Orestes a Electra, Acte 2

• Però, si això ajudarà a alleujar les seves ànimes irritades, si us plau, sàpiguen, estimats difunts, que han arruïnat les nostres vides.

• Aegistheus, Acte 2

• No tinc necessitat d' ànimes bones: un còmplice és el que jo volia.

• Electra a Orestes del seu germà, Acte 2

• Ell és mort, i el meu odi s'ha mort amb ell.

• Electra, abans de la mort Aegistheus, Acte 2

• Ah! Com odio els crims de la nova generació: són secs i estèrils, com el jull.

• Júpiter a Orestes, la Llei 2

• El dolorós secret dels déus i reis, és que els homes són lliures, Aegistheus. Tu ho saps i no.

• Júpiter, Acte 2