Viquidites:Pàgina protegida: diferència entre les revisions

De Viquidites
Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació
Cap resum de modificació
Línia 1: Línia 1:
'''CNICUS BENEDICTUS'''

- Reine: Plantae
- Divisió: Magnoliopsida
- Classe: Magnoliopsida
- Ordre: Asterales
- Família: Asteraceae
- Gènere: Cnicu
- Espècie: C. Benedictus
Cicle vital: És una planta anual, és a dir, que completa el seu cicle vital en la estació favorable i que mor. L’involucra està rodejat de distintes espines i de fulles pubescents. Forma de la rel: arrel fibrosa i de color blanc.



SINONÍMIA: Carbeni benedicta.

NOMS COMUNS: Card sant, card beneït, centàurea beneïda, centàurea vellosa.

ETIMOLOGIA: El termini Cnicus pareix derivar de un vocable grec que significa punxar i que es refereix a les espines de aquesta planta. Es diu que el terme beneït li va ser atorgat per les seves virtuts medicinals per curar les pestes y plagues que varen envair Europa a l’Edat Mitja.

DIMENSIONS: Planta de 20 a 70 centímetres.



LA TIJA

Tija molt ramificada angulosa, una mica vermellosa y arrodonida que arriba fins a 70 cm d’altura.



LA FULLA

Les fulles són de color verd clar, molt grans, amplèxiques, sinuoses, una mica decurrents, gairebé senceres, pinnades i estan més o menys cobertes d'una “pelussa llanosa”. Les vores presenten petites dents espinosos. Les fulles superiors són sèssils, mentre que les inferiors presenten pecíol. Pel revés s'observen les nervacions de color blanc.


LA FLOR

Flors petites, hermafrodites o en ocasions funcionalment unisexuals o estèrils, actinomorfes o zigomorfes, pentàmeres, gamopètales.

Es distingeixen dues subfamílies, que de vegades són tractades com famílies independents. Les flors, que apareixen al juny, són de color groc pàl•lid solitàries i tubulars, i neixen en capítols terminals d'uns 3 cm de diàmetre, amb nombroses bràctees espinoses. Els talls, color morat està cobert de pubescències, mes o menys llargues, blanques fins 0,5 mm.


CAPÍTOL: Inflorescències en capítol, envoltat per una involucra de bràctees; en ocasions existeixen en el receptacle escates de naturalesa bracteal. Els capítols al seu torn poden agrupar-se en inflorescències compostes diverses

CALZE: calze nul o format per pubescències simples, plomosos o setiformes, per escates o per una petita corona membranàcia

COROL•LA: la corol•la pot ser tubular amb 4. 5 lòbuls (flòscul), tubular bilabiada, o ligulada, amb el tub curt i el limbe perllongat lateralment en una lígula amb 3 o 5 dents.

ANDROCEU: androceu de 5 estaments, normalment sinantèria (amb les anteres concrescents)

GINECEU: gineceu ínfer, bicarpel•lar, amb el ovari unilocular, amb 1 primordi seminal, amb un estil i amb 2 estigmes.



EL FRUIT

El fruit és un aqueni longitudinal, cilíndric i regularment estriat. Sovint coronat pel calze acrescent (denominat “vilano”, que actua com òrgan de disseminació anemocora)


ECOLOGIA

Es troba per tota Àsia i Europa. Ocasionalment es troba també a Amèrica del Nord, així com en Xile i Argentina. Propi de “ribazos” i “linderos” en terrenys secs.


FARMACOLOGIA

- Les parts utilitzades son el talls, les fulles i les flors.
- Components:

1. Principis amargs (0,25%): cnicina; segurament és un dels seus principis actius de major interès; es tracta d'una lactona sesquiterpénica del tipus germanacròlid. Conté també benedictina.
2. Flavonoides: de tipus glucosídic, derivats de apigenol, luteolol i kaempferol.
3. Matèries minerals: (10-18%), resines, petites quantitats d'oli essencial (0,3%), alcohol cerílic, oli fix, mucílags, gomes, sucre, esterines (possiblement estigmasterina).
- Usos medicinals:
Planta amb propietats tòniques, diaforètiques (sudorífica) i
emmenagogues. Sistema digestiu: s'utilitza en cas de pèrdua de
l'apetit, flatulències, dispèpsia, restrenyiment, atonia de l'estómac
i digestió difícil, usualment en combinació amb altres plantes.
Així mateix, és un bon complement en el tractament d'úlceres
gastroduodenals i hemorroides. Malalties infeccioses: la cnicina
exerceix un efecte antibiòtic, actiu sobre els gèrmens Gram,
especialment els del tipus Brucella, Shigella i Escherichia coli. S'ha
parlat bastant de l'efecte antitumoral i antidiabètic de la cnicina. A
dosi de més de 5 g pot presentar efectes tòxics i provocar una
irritació de les mucoses gàstrica i intestinal.
- El cnicus benedictus s’utilitza per a l’eliminació de toxines i te una activitat antibacteriana.
- La cocció de les fulles és un bon sudorífic i com a tal s'aplica en tots els casos que es fa necessària l'excitació de la pell. Amb un cocció ben calent de fulles de card sant, amb unes flors de camamilla i una roda de taronja agra amb l'escorça, la suor serà copiós i farà desaparèixer el fred i poc després la febre. Per a provocar la menstruació, es pren una dotzena de cogolls de cardo sant i es posen a la nit en infusió freda, al matí es couen en aigua, s'endolceixen i es pren tres hores després, repetint aquest remei per tres matins consecutives. El suc de les fulles serveix per a tota classe de ferides; el de l'arrel sana el càncer i també el cangró.
Posant-se una ampolla de aiguardent amb mitja unça de fulles de
cardo sant picades i seques a l'ombra i després exposades al sol per tres dies, es cola i es pren en copes per a guarir els “empeines” i altres afeccions de la pell, les úlceres, el cangró, la malenconia i moltes altres malalties. Per als càlculs de la bufeta, es pren amb freqüència una tassa de cocció ben calenta de cardo sant, i s'afegeix una cullerada de pols de pela de nous. Per a guarir la epilèpsia, es prenen tres culleretes de les llavors de cardo sant bé polvoritzades, es posen en un got d'aigua calenta a la nit; d'aquesta infusió es pren dues copes al dia. Serveix també per a la depressió i la diabetis. Per a guarir l'asma, es pren una infusió feta amb quatre o sis flors de cardo sant dues vegades al dia; una al despertar-se, quedant-se dues hores més en el llit i l'altra al ficar-se al llit. ? Per a fer orinar als hidròpics i en la retenció de l'orina, es pren la infusió de l'arrel de cardo sant amb les d'espàrrec i julivert per aigua ordinària. Altres usos: ? És un excel•lent antitèrmic. Febres intermitents com paludisme i malta. Desinfecció de ferides i ulceracions. Asma. Antigament es va emprar per a sanar els penellons. Avui dia s'utilitza externament en els casos de herpes zòster. La barreja de card sant i de centàurea menor ha estat defensada per Kuntzle Menjo Coadjuvant en les formes epilèptiques. En homeopatia, la tintura preparada a partir de la planta fresca s'empra en el tractament d’hepatitis, de la icterícia i contra la artritis. S'empra en la preparació de licors de sabor amarg, com estimulador de l'apetit en casos d'anorèxia. En problemes d'anèmia. Regulador del sistema limfàtic. Afeccions del fetge. Molt utilitzat per a tractar indigestions. En general és molt indicat per a tractar qualsevol malaltia de l'aparell digestiu que vagi acompanyat de gasos i còlics. Les seves propietats astringents li confereixen interès en el tractament de diarrees i hemorràgies. El Card Sant s'utilitza també per a estimular la secreció de llet en mares lactants. El seu ús és molt antic; va ser utilitzat com diürètic, per a desfer càlculs renals, sanar malestars pulmonars; com contraverí i per a dolors corporals i restituir la memòria perduda; menjar-lo cru o bullit era recomanat per a alleujar mals de cap, oïdes, dents, afeccions bucals i confortar les genives.




HISTÒRIA

Ha rebut el títol de sant o beneït debut a la gran quantitat de propietats medicinals, però sobretot pels seus efectes contra la pesta. Va ser utilitzat durant l’Edat Mitja contra aquesta terrible infermetat, probablement amb mes fe que èxit. En el segle XV se li va donar a l’emperador Frederic III d’Alemanya, que tenia forts dolors de cap. Després de que hagi estat considerat com el remei de quasi totes les infermetats, les modernes investigacions quimico-farmacèutiques han revelat les seves vertaderes aplicacions.


PREPARACIÓ

Infusió, maceració o decocció: 10-50 g per litre. És preferible prendre-la freda, doncs es dissimula millor el seu sabor amarg.
* Pols: 0,5 a 4 g.
* Tintura: 5-30 gotes cada 4 hores.
* Tintura mare: 30 gotes, tres vegades al dia.
* Extracte fluid: 2-6 g per dosi


PRECAUCIÓ

En dosis excessives pot causar irritació de la mucosa digestiva i vòmits




{{actualitat|contingut desactualitzat}}
{{actualitat|contingut desactualitzat}}
{{Drecera|[[VP:PP]] o [[VP:PROT]]}}
{{Drecera|[[VP:PP]] o [[VP:PROT]]}}

Revisió del 12:16, 21 abr 2009

CNICUS BENEDICTUS

- Reine: Plantae - Divisió: Magnoliopsida - Classe: Magnoliopsida - Ordre: Asterales - Família: Asteraceae - Gènere: Cnicu - Espècie: C. Benedictus

Cicle vital: És una planta anual, és a dir, que completa el seu cicle vital en la estació favorable i que mor. L’involucra està rodejat de distintes espines i de fulles pubescents. Forma de la rel: arrel fibrosa i de color blanc.



SINONÍMIA: Carbeni benedicta.

NOMS COMUNS: Card sant, card beneït, centàurea beneïda, centàurea vellosa.

ETIMOLOGIA: El termini Cnicus pareix derivar de un vocable grec que significa punxar i que es refereix a les espines de aquesta planta. Es diu que el terme beneït li va ser atorgat per les seves virtuts medicinals per curar les pestes y plagues que varen envair Europa a l’Edat Mitja.

DIMENSIONS: Planta de 20 a 70 centímetres.


LA TIJA

Tija molt ramificada angulosa, una mica vermellosa y arrodonida que arriba fins a 70 cm d’altura.


LA FULLA

Les fulles són de color verd clar, molt grans, amplèxiques, sinuoses, una mica decurrents, gairebé senceres, pinnades i estan més o menys cobertes d'una “pelussa llanosa”. Les vores presenten petites dents espinosos. Les fulles superiors són sèssils, mentre que les inferiors presenten pecíol. Pel revés s'observen les nervacions de color blanc.


LA FLOR

Flors petites, hermafrodites o en ocasions funcionalment unisexuals o estèrils, actinomorfes o zigomorfes, pentàmeres, gamopètales.

Es distingeixen dues subfamílies, que de vegades són tractades com famílies independents. Les flors, que apareixen al juny, són de color groc pàl•lid solitàries i tubulars, i neixen en capítols terminals d'uns 3 cm de diàmetre, amb nombroses bràctees espinoses. Els talls, color morat està cobert de pubescències, mes o menys llargues, blanques fins 0,5 mm.


CAPÍTOL: Inflorescències en capítol, envoltat per una involucra de bràctees; en ocasions existeixen en el receptacle escates de naturalesa bracteal. Els capítols al seu torn poden agrupar-se en inflorescències compostes diverses

CALZE: calze nul o format per pubescències simples, plomosos o setiformes, per escates o per una petita corona membranàcia

COROL•LA: la corol•la pot ser tubular amb 4. 5 lòbuls (flòscul), tubular bilabiada, o ligulada, amb el tub curt i el limbe perllongat lateralment en una lígula amb 3 o 5 dents.

ANDROCEU: androceu de 5 estaments, normalment sinantèria (amb les anteres concrescents)

GINECEU: gineceu ínfer, bicarpel•lar, amb el ovari unilocular, amb 1 primordi seminal, amb un estil i amb 2 estigmes.


EL FRUIT

El fruit és un aqueni longitudinal, cilíndric i regularment estriat. Sovint coronat pel calze acrescent (denominat “vilano”, que actua com òrgan de disseminació anemocora)


ECOLOGIA

Es troba per tota Àsia i Europa. Ocasionalment es troba també a Amèrica del Nord, així com en Xile i Argentina. Propi de “ribazos” i “linderos” en terrenys secs.


FARMACOLOGIA

- Les parts utilitzades son el talls, les fulles i les flors. - Components:

1. Principis amargs (0,25%): cnicina; segurament és un dels seus principis actius de major interès; es tracta d'una lactona sesquiterpénica del tipus germanacròlid. Conté també benedictina. 2. Flavonoides: de tipus glucosídic, derivats de apigenol, luteolol i kaempferol. 3. Matèries minerals: (10-18%), resines, petites quantitats d'oli essencial (0,3%), alcohol cerílic, oli fix, mucílags, gomes, sucre, esterines (possiblement estigmasterina). - Usos medicinals:

         Planta amb propietats tòniques, diaforètiques (sudorífica) i    
         emmenagogues. Sistema digestiu: s'utilitza en cas de pèrdua de          
        l'apetit, flatulències, dispèpsia, restrenyiment, atonia de l'estómac  
        i digestió difícil, usualment en combinació amb altres plantes. 
        Així mateix, és un bon complement en el tractament d'úlceres 
        gastroduodenals i hemorroides. Malalties infeccioses: la cnicina  
        exerceix un efecte antibiòtic, actiu sobre els gèrmens Gram, 
        especialment els del tipus Brucella, Shigella i Escherichia coli. S'ha 
        parlat bastant de l'efecte antitumoral i antidiabètic de la cnicina. A   
        dosi de més de 5 g pot presentar efectes tòxics i provocar una 
         irritació de les mucoses gàstrica i intestinal.

- El cnicus benedictus s’utilitza per a l’eliminació de toxines i te una activitat antibacteriana. - La cocció de les fulles és un bon sudorífic i com a tal s'aplica en tots els casos que es fa necessària l'excitació de la pell. Amb un cocció ben calent de fulles de card sant, amb unes flors de camamilla i una roda de taronja agra amb l'escorça, la suor serà copiós i farà desaparèixer el fred i poc després la febre. Per a provocar la menstruació, es pren una dotzena de cogolls de cardo sant i es posen a la nit en infusió freda, al matí es couen en aigua, s'endolceixen i es pren tres hores després, repetint aquest remei per tres matins consecutives. El suc de les fulles serveix per a tota classe de ferides; el de l'arrel sana el càncer i també el cangró.

    Posant-se una ampolla de aiguardent amb mitja unça de fulles de  
    cardo sant picades i seques a l'ombra i després exposades al sol per tres dies, es cola i es pren en copes per a guarir els “empeines” i altres afeccions de la pell, les úlceres, el cangró, la malenconia i moltes altres malalties. Per als càlculs de la bufeta, es pren amb freqüència una tassa de cocció ben calenta de cardo sant, i s'afegeix una cullerada de pols de pela de nous. Per a guarir la epilèpsia, es prenen tres culleretes de les llavors de cardo sant bé polvoritzades, es posen en un got d'aigua calenta a la nit; d'aquesta infusió es pren dues copes al dia. Serveix també per a la depressió i la diabetis. Per a guarir l'asma, es pren una infusió feta amb quatre o sis flors de cardo sant dues vegades al dia; una al despertar-se, quedant-se dues hores més en el llit i l'altra al ficar-se al llit. ? Per a fer orinar als hidròpics i en la retenció de l'orina, es pren la infusió de l'arrel de cardo sant amb les d'espàrrec i julivert per aigua ordinària. Altres usos: ? És un excel•lent antitèrmic. Febres intermitents com paludisme i malta. Desinfecció de ferides i ulceracions. Asma. Antigament es va emprar per a sanar els penellons. Avui dia s'utilitza externament en els casos de herpes zòster. La barreja de card sant i de centàurea menor ha estat defensada per Kuntzle Menjo Coadjuvant en les formes epilèptiques. En homeopatia, la tintura preparada a partir de la planta fresca s'empra en el tractament d’hepatitis, de la icterícia i contra la artritis. S'empra en la preparació de licors de sabor amarg, com estimulador de l'apetit en casos d'anorèxia. En problemes d'anèmia. Regulador del sistema limfàtic. Afeccions del fetge. Molt utilitzat per a tractar indigestions. En general és molt indicat per a tractar qualsevol malaltia de l'aparell digestiu que vagi acompanyat de gasos i còlics. Les seves propietats astringents li confereixen interès en el tractament de diarrees i hemorràgies. El Card Sant s'utilitza també per a estimular la secreció de llet en mares lactants. El seu ús és molt antic; va ser utilitzat com diürètic, per a desfer càlculs renals, sanar malestars pulmonars; com contraverí i per a dolors corporals i restituir la memòria perduda; menjar-lo cru o bullit era recomanat per a alleujar mals de cap, oïdes, dents, afeccions bucals i confortar les genives.



HISTÒRIA

Ha rebut el títol de sant o beneït debut a la gran quantitat de propietats medicinals, però sobretot pels seus efectes contra la pesta. Va ser utilitzat durant l’Edat Mitja contra aquesta terrible infermetat, probablement amb mes fe que èxit. En el segle XV se li va donar a l’emperador Frederic III d’Alemanya, que tenia forts dolors de cap. Després de que hagi estat considerat com el remei de quasi totes les infermetats, les modernes investigacions quimico-farmacèutiques han revelat les seves vertaderes aplicacions.


PREPARACIÓ

Infusió, maceració o decocció: 10-50 g per litre. És preferible prendre-la freda, doncs es dissimula millor el seu sabor amarg.

  • Pols: 0,5 a 4 g.
  • Tintura: 5-30 gotes cada 4 hores.
  • Tintura mare: 30 gotes, tres vegades al dia.
  • Extracte fluid: 2-6 g per dosi


PRECAUCIÓ

En dosis excessives pot causar irritació de la mucosa digestiva i vòmits



Plantilla:Actualitat

Drecera:
VP:PP o VP:PROT

Una pàgina protegida és aquella que no pot ésser modificada per algun grup determinat d'usuaris d'alguna manera. El programari de la Viquipèdia permet la protecció de pàgines en quant al seu desplaçament (reanomenament) i en quant a l'edició del seu codi font, i aquesta última protecció pot ser per a usuaris anònims (no registrats), per a usuaris registrats no administradors o per a tots els usuaris.

Hi ha certes pàgines que estan protegides per defecte i aquesta protecció no pot ésser canviada. Totes les pàgines especials estan protegides per a tots els usuaris, les pàgines de l'espai de noms de MediaWiki estan protegides per a no administradors i les subpàgines d'usuari destinades a la personalització mitjançant scripts (com /monobook.js i /monobook.css) que només poden ser modificades per l'usuari a qui pertanyen i pels administradors.

A més, els administradors tenen la possibilitat de protegir pàgines o imatges de manera que només puguin ser modificades per altres administradors o pels usuaris registrats. Aquesta possibilitat s'ha de fer servir només en un nombre limitat de circumstàncies. En cas de que vulgueu modificar algun contingut de la pàgina, cal que ho indiqueu a la pàgina de discussió corresponent.

Quan protegir una pàgina?

  • Quan aquesta sigui de gran importància per la Viquipèdia, com ara la Portada
  • Quan es produeixin accions de vandalisme sistemàtiques sobre una pàgina
  • Quan es doni una guerra d'edicions entre dos o més usuaris

Normes

  1. Els administradors no haurien d'editar les pàgines protegides temporalment, excepte per afegir un avís de pàgina protegida.
  2. Els administradors no haurien de protegir cap pàgina en les que estiguin implicats en una disputa d'edició.

Procediment

Per sol·licitar la protecció d'una pàgina, feu una petició a Viquipèdia:Petició als administradors amb un enllaç a la pàgina sol·licitada i indicant els motius.

Les instruccions pels administradors són a continuació:

Protecció

  1. Protegiu la pàgina adduint un motiu.
  2. Afegiu {{Protegeix}}, {{Protegeix vandalisme}} o {{protegeix vandalisme anònim}} a dalt de la pàgina protegida i feu-ne menció de la protecció al resum de l'edició.
  3. Considereu animar a una resolució entre les parts en disputa.
  4. Si la pàgina es protegirà per vandalisme per més d'una setmana reemplaceu la plantilla {{Protegeix vandalisme}} per {{protegida}}. Aquesta nova plantilla posarà un cadenat al cantó superior dret de la pàgina en qüestió, amb un enllaç cap a Viquipèdia:Aquesta pàgina està protegida.Aquest pas no disposa de consens entre els administradors

Desprotecció

  1. Traieu la protecció (donant una raó) quant el conflicte hagi estat resolt.
  2. Traieu {{Protegeix}} de la part superior de la pàgina no protegida i feu menció de l'esborrament al resum de l'edició.

Llista de pàgines protegides

Les plantilles de protecció automàticament afegeixen la Categoria:Registre de pàgines protegides a les pàgines que les contenen. Tot i això no totes les pàgines protegides apareixen allà. Podeu veure la llista completa efectuada automàticament pel programari a Especial:Pàgines protegides. Per a consultar els títols protegits aneu a Especial:Títols protegits.

Enllaços relacionats