L'ésser i el no-res (en francès original L'Être et le néant: Essai d'ontologie phénoménologiqueés) és un assaig d'ontologia fenomenològica escrit pel filòsof Jean-Paul Sartre i publicat l'any 1943, en el qual l'objectiu principal és afirmar la prèvia existència de l'individu a l'essència de la persona, intentant definir què vol dir existir i ésser, i demostrar que existeix el lliure albir.
La generositat no és més que una mania de posseir. Tots els que abandono, tot el que dono, m'agrada d'una manera superior a través de el fet de donar-ho... Donar és gaudir possessivament l'objecte que es dóna.[1]
Part 2.
Jo sóc responsable de tot... a excepció de la meva responsabilitat, perquè jo no sóc el fonament del meu ésser. Per tant tot es duu a terme com si jo estigués obligat a ser responsable. Estic abandonat en el món... en el sentit que em trobo de sobte sol i sense ajuda, compromès en un món en el qual jo tinc tota la responsabilitat sense ser capaç, amb tot el que faig, d'allunyar-me d'aquesta responsabilitat per un instant.[1]
Part 4, Capítol 1, III.
Per tal de fer-me reconegut pels altres, he d'arriscar la meva pròpia vida. Arriscar la vida, de fet, és revelar-se un mateix com un no-lligat a la forma objectiva o a qualsevol existència determinada - com no-vinculat a la vida.[1]
Totes les activitats humanes són equivalents [...] totes estan en principi condemnades al fracàs.[1]
Conclusió, II.
L'home està condemnat a ser lliure, perquè una vegada llançat al món, ell és responsable de tot el que fa.[1]
La vida no té sentit a priori. És vostè qui li ha de donar un sentit i el valor no és més que el sentit que vostè triï.[1]
És cert que no podem escapar de l'angoixa, perquè som angoixa.[1]
L'home sempre està separat del que és, amb tota l'amplitud de l'ésser que no ho és. Ell es dóna a conèixer a si mateix des de l'altre costat del món i es veu des de l'horitzó cap a si mateix per recuperar al seu ésser interior.[1]
Informació a la Viquipèdia
Part 1, Capítol 1, III.
