Vés al contingut

Carles Cardó i Sanjoan

De Viquidites
Infotaula de personaCarles Cardó i Sanjoan
Placa de Carles Cardó a Valls
Projectes germans
  Biografia a la Viquipèdia
  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Valls (Alt Camp)
5 de maig de 1884
Mort Barcelona
24 de març de 1958 (73 anys)
Ocupació Sacerdot, escriptor, poeta, filòsof i traductor
Modifica dades a Wikidata

Carles Cardó i Sanjoan (Valls, 5 de maig de 1884 – Barcelona, 24 de març de 1958) fou eclesiàstic i escriptor, canonge de la seu de Barcelona i influent pensador humanista.

Llengua i literatura

[modifica | modifica el codi]
  • El dia que aconseguíssim que els catalans escriguessin correctament el català, aquell dia ja no hi hauria catalanistes; només hi hauria catalans.[1]
Conferència "Els problemes espirituals de Catalunya", llegida a l'Associació Catalanista de Valls, 29 de febrer de 1920.
  • Tots els dialectes locals tenen gemmes d'idioma dignes d'ésser incorporades a la llengua literària.[2]
«La llengua i els dialectes». Acció Comarcal, Núm. 16 (19 de setembre de 1925), p. 1-2.
  • Publicar llibres obstinadament en un país que no en llegeix és una doble victòria damunt els interessos materials i damunt l'amor propi.[3]
«La premsa comarcal». Acció Comarcal, Núm. 136 (14 de gener de 1928), p. 1.
  • Escriure original és relativament fàcil. És dir el que es vol dir i es pot, i la resta s’abandona [...] Traduir és un turment.[4]
Del plaer i del turment de traduir, 1936.

Espiritualitat

[modifica | modifica el codi]
  • L'anima no mor. Mor el cos llur.[5]
La Paraula Cristiana, 1928.
  • Viure no és més que ésser, sinó ésser més.[6]
Meditació Catalana, 1953.

Nacionalisme

[modifica | modifica el codi]
  • La nacionalitat és substantiva, mentre que l'Estat és adjectiu.[7]
Histoire spirituelle des Espagnes, 1946.
  • La nacionalitat és [...] gairebé sempre una conquesta. És com la llibertat: [...] una perfecció difícil que cal conquerir.[8]
Meditació Catalana, 1953.
  • Sols una Catalunya moralment neta [...] tindria l'èxit, àdhuc nacional, més assegurat [...] que una Catalunya ardentment nacionalista.[9]
Meditació Catalana, 1953.
  • ¿Que anirem a Madrid a demanar per favor que es deixin separar? La independència no es demana: es proclama i es defensa.[10]
Meditació Catalana, 1953.

Referències

[modifica | modifica el codi]
  1. Cardó, Carles. Els problemes espirituals de Catalunya: conferència llegida a l'Associació Catalanista de Valls el dia 29 de febrer de 1920. Barcelona: Imprenta de la Casa de Caritat, 1920. 
  2. Cardó, Carles «La llengua i els dialectes» (PDF). Acció Comarcal, Núm. 16, (19-09-1925), pàg. 1-2.[Enllaç no actiu]
  3. Cardó, Carles «La premsa comarcal» (PDF). Acció Comarcal, Núm. 136, (14-01-1928), pàg. 1.[Enllaç no actiu]
  4. Cardó, Carles «Del plaer i del turment de traduir». Quaderns: revista de traducció, núm. 2, (1998), pàg. 139-140 [Consulta: 31 agost 2017].[Enllaç no actiu]
  5. Cardó, Carles «Tres coses que tenen importància». La Paraula Cristiana [Barcelona], núm. 38, (febrer 1928), pàg. 97 [Consulta: 6 setembre 2017].
  6. Cardó, 1977, p. 294.
  7. Cardó, 1977, p. 250.
  8. Cardó, 1977, p. 273.
  9. Cardó, 1977, p. 277.
  10. Cardó, 1977, p. 297.

Bibliografia

[modifica | modifica el codi]
  • Cardó, Carles. Les dues tradicions. Barcelona: Claret, 1977.  La primera versió fou publicada el 1946 en francès Histoire spirituelle des Espagnes. L'edició inclou «Meditació Catalana» originalment publicat entre 1953 i 1959 com a opuscle anònim ciclostilat.