El vagabund és un llibre de l'escriptor Prudenci Bertrana i Comte publicat el 1933, segona part de la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols —la primera és L'hereu (1931) i la tercera L'impenitent (1948)—. La novel·la, ambientada a la Girona modernista, recorda la joventut i experiències de l'autor a partir del protagonista, en Innocenci Aspriu, fins acomiadar-se de la ciutat.
... pujava pel carrer dels Alemanys, carrer estret i silenciós, de cases grans i d'aspecte senyorívol, amb portes amples, adovellades, mai obertes. Estem gairebé segurs que, si hi truquéssiu amb força rebotent el picador d'anella, sols us contestaria la ressonància interior. I, amb tot, juraríeu que estan habitades. Però per qui? Ah!, segurament per éssers enigmàtics! Per algú que dorm de dia i surt de bella nit per la xemeneia, com les bruixes.[1]
Impressions del protagonista donant tombs per la ciutat, tal com un vagabund.
Era molt difícil de sostreure's a l'aguda curiositat que desvetllava aquest convent hermètic, estoig d'unes existències dedicades a la mortificació, gustoses d'esdevenir sordes, mudes i orbes, de lliurar-se abans d'hora a la tomba, de començar a viure la mort.[2]
Refereix al convent de les monges clarisses caputxines de Girona.
Ara Innocenci, torturat, endevinava el motiu que feia el captiveri insuportable i mortal a certa mena d'animalons, i el perquè les guatlles s'estavellaven el cap i s'obrien el pit entossudides a fugir pel sostre i a esmunyir-se pels intersticis dels barrots de llurs gàbies.[3]
Refereix al moment en que el protagonista fou empresonat per motius polítics.
... Pau Garcia, quan Innocenci fou empresonat [...] sol·licità la col·laboració de l'Aspriu. Li oferia vint-i-cinc pessetes al mes, a canvi d'una crònica per setmana [...] El pagaven amb bones paraules; amb lletres on li donaven les gràcies a la bestreta, [...], deixant-lo figurar entre altres «col·laboradors eminents» i agraint-li el seu «desinteressat» esforç en benefici de la renaixença catalana.[4]
Primera oferta de feina per a treballar com a periodista a un diari de Girona.
Pau Garcia: —Mil vegades hem parlat de la vostra situació amb els amics de Barcelona. Allí se us estima; teniu admiradors—Innocenci respirà amb força, com si aquestes afirmacions fossin una aroma retornadora [...]—. Cal que feu un cop de cap.[5]
Les seves col·laboracions al diari, polèmiques a l'àmbit de la ciutat, desperten controvèrsies locals.
Cap gironí no deixaria d'adonar-se que un editor de Barcelona —una potencia de primer ordre en el negoci— havia vingut a cercar-lo, a collir-lo, [...] com una joia deixada al mig del carrer [...] Girona s'acontentava d'estar orgullosa dels seus fills d'ahir, convertits en pols heroica, i es desentenia o no creia en els d'avui, que podien honorar-la sense que els calgués passar fam patriòtica, ni matar francesos.[6]
El protagonista, decebut i trist, decideix marxar de Girona per anar a treballar a un semanari de Barcelona.
... l'actitud narrativa i la manera de contar, arribaven a El vagabund a un nivell de perfecció excepcional, que tenia en català ben pocs precedents, i que el salvava del tot dels excessos de subjectivitat buida de dins que eren tan freqüents en aquella primera etapa. La narració prenia una vivacitat immediata, immillorable.[7]
Dotze mestres, 1972. — Maurici Serrahima i Bofill
