Utena

De Viquidites
(S'ha redirigit des de: Shōjo Kakumei Utena)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Utena
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg Article a la Viquipèdia

Utena (少女革命ウテナ, Shōjo Kakumei Utena) és una serie de manga i d'anime escrita per Chiho Saitō i Be Papas.

Contingut

Cites[modifica]

Advertiment: A partir d'aquí, pot haver-hi informació detallada sobre l'argument. Més informació.

La Saga del Consell d'Estudiants[modifica]

Capítol 1. La núvia de la rosa[modifica]

  • Anthy Himemiya (veu en off): Vet aquí que un dia, fa molt i molt temps, hi havia una princesa trista i jove, que feia molt poc que havia perdut el seu pare i la seva mare. Aleshores va aparèixer un príncep muntat en un cavall blanc, era una figura galant amb un dolç somriure, que embolcallant la princesa amb el perfum d'una rosa i eixugant les llàgrimes del seu rostre, li va dir:
    Príncep: Petita, hauràs de portar tota aquesta pena i aquesta tristesa amb tu, però no perdis aquesta noblesa i aquesta força quan creixis. Això és perquè recordis el dia d'avui.
    Princesa: Ens tornarem a trobar?
    Príncep: Amb aquest anell d'amor estaràs sempre al meu costat.
    Aquell anell que ell li va donar era un anell de compromís com ella creia? És possible.
    Sigui com sigui, a la princesa la va impressionar tant aquell príncep que al final va decidir que ella mateixa seria com ell. Però va ser una bona idea això?
Capítol 1. La núvia de la rosa. — Anthy Himemiya
a la introducció del capítol
  • A-Ko: Qui sap qui sap podria ser que...
    B-Ko: He sentit que hi haurà un nou duel al bosc...
    A-Ko: Oh, heroi valent... heroi manefla... gran heroi... lluitaràs pel teu amic...
    B-Ko: Però compte compte, gran heroi...
    A-Ko: Sabies que al bosc es lluita seguint un codi?
    B-Ko: Ho sabies això?
    A-Ko i B-Ko: Qui sap qui sap, podria ser que...?[1]
Capítol 1. La núvia de la rosa. — A-Ko i B-Ko
al teatre d'ombres xineses
  • Anthy: Ves amb compte, perds el combat quan la teva rosa caba esfullada.
    Utena: Com?
    Anthy: Que tinguis sort.
    Saoinji: No te'n fotis de mi Anthy, tu ets La Núvia de la Rosa. En altres paraules, ets la meva flor. Però com t'atreveixes a desitjar-li sort a algú altre?
    Anthy: Disculpi'm senyor Saoinji.
    Utena: Com? Ximple, després de tractar-te així encara t'humilies?
    Anthy: És que el senyor Saoinji ara és el campió dels duels. De manera que pot fer de mi el que ell vulgui. Ho entens ara?
    Utena: Què significa tot això? Em pensava que era el teu xicot.
    Saioinji: Vinga, comencem el duel!
    Utena: No entenc què passa, però ho intentaré igualment. Només l'he de vèncer oi?

    Anthy: Roses del noble castell...
    Utena: Què passa, més màgia encara?
    Anthy: Pel poder de Deus que dorm al meu interior, escolta les meves paraules i mostra'ns...
    Saionji: El poder per revolucionar el món!
Capítol 1. La núvia de la rosa. — Anthy, Utena i Saionji
al duel entre Utena i Saionji
  • Utena: Ahhh... Ha estat molt estrany tot el que ha passat avui. Què volia dir tot plegat? Bé, val més que ho deixi estar.

    Utena: Oh.. Ets tu!
    Anthy: L'he estada esperant. Senyoreta Utena, jo sóc la Núvia de la Rosa, i a partir d'avui seré la seva flor.
Capítol 1. La núvia de la rosa. — Utena i Anthy
quan Utena se'n torna cap a casa després del duel amb en Saionji

Capítol 2. Per a qui somriu la rosa[modifica]

  • Tōga: Si la closca de l'ou no es trenca el pollet morirà sense haver nascut. Nosaltres som el pollet, l'ou és el món. Si la closca de l'ou no es trenca, nosaltres morirem sense haver nascut. Trenquem la closca del món per revolucionar el món!
    Miki, Juri i Tōga: Trenquem la closca del món per revolucionar el món![2]
Capítol 2. Per a qui somriu la rosa. — Tōga, Miki i Juri
quan es troben al Consell d'estudiants

Capítol 3. La nit del ball[modifica]

  • Vet aquí que un dia, fa molt i molt temps, hi havia una princesa trista i jove, que feia molt poc que havia perdut el seu pare i la seva mare. Aleshores va aparèixer un príncep muntat en un cavall blanc, era una figura galant amb un dolç somriure, que embolcallant la princesa amb el perfum d'una rosa i eixugant les llàgrimes del seu rostre, li va dir:
    Príncep: Petita, hauràs de portar tota aquesta pena i aquesta pena amb tu, però no perdis aquesta noblesa i aquesta força quan creixis. Això és perquè recordis el dia d'avui.
    Princesa: Ens tornarem a trobar?
    Príncep: Amb aquest anell estaràs al meu costat sempre que li demanis.
    Aquell anell que ell li va donar era un anell de compromís com ella creia? És possible.
    Sigui com sigui, a la princesa la va impressionar tant aquell príncep que al final va decidir que ella mateixa seria com ell. Però va ser una bona idea això?
Capítol 3. La nit del ball. — veu en off (de l'Anthy Himemiya)
a la introducció del capítol

Capítol 5. El jardí lluminós desenllaç[modifica]

  • Tōga: Si la closca de l'ou no es trenca el pollet morirà sense haver nascut. Nosaltres som el pollet, l'ou és el món. Si la closca de l'ou no es trenca, nosaltres morirem sense haver nascut. Trenquem la closca del món!
    Miki, Juri i Tōga: Trenquem la closca del món per revolucionar el món![2]
Capítol 5. El jardí lluminós desenllaç. — Tōga, Miki i Juri
quan es troben al Consell d'estudiants
  • A-Ko: Huiggg... Huuu...
    B-Ko: Mira, contempla aquest immens oceà... ha navegat pels set mars amb un centenar d'homes. Sóc un pirata! Els tresors més valuosos de la terra són ara a les meves mans.
    A-Ko: Ja ho entenc ja ho entenc. Però capità...
    B-Ko: hmm...?
    A-Ko: Perquè al cofre dels tresors hi falta l'única cosa que desitja de debò capità?
    B-Ko: El que desitjo de debò dius?
    A-Ko: Justa! Potser és per això que no pot deixar de ser un capità pirata. Oi capità?
    B-Ko: El que desitjo de debò has dit?
    A-Ko: Sí capità, he dit això. Què desitja en realitat?
    Bo-Ko: Ah... El que desitjo de debò és...
    A-Ko: Oh capità, tenim un forat al fons del vaixell!
    A-Ko i B-Ko: Glu! Glu-glu-glu-glu-glu-glu-glu...[1]
Capítol 5. El jardí lluminós desenllaç. — A-Ko i B-Ko
al teatre d'ombres xineses

Capítol 6. Vagi en compte, senyoreta Nanami![modifica]

  • Utena: N'estàs segur que d'això se'n pot dir xicot?
    Miki: Ves...
    Saionji: Per més malament que et tractin sempre seràs feliç si estàs amb la persona que més t'estimes. I aquesta és una mena d'amor. Perquè l'amor té moltes cares. En concret l'amor que hi ha entre l'Anthy i jo, és un amor secret... Un amor secret.
    Utena: Ningú no t'ha demanat res.
Capítol 6. Vagi en compte, senyoreta Nanami!. — Utena, Miki i Saionji

Capítol 7. La Quimera de Juri[modifica]

  • Miki: Ha estat impressionant has eliminat a tots aquells nois en un sol torn. Ets la millor en esgrima, ningú no està a la teva alçada.
    Juri: Aleshores, què és el que vull aconseguir? No sé ben bé on vaig. Seré capaç de trencar la closca del món?
Capítol 7. La Quimera de Juri. — Miki i Juri
al club d'esgrima
  • Utena: Sovint sento rumors de tu per tot l'institut. Sé que ets la capitana del club d'esgrima, i un dels membres més importants del Consell d'Estudiants, i que tots els professors et respecten. Però també sé que ets molt perillosa, i que la gent que coneix la teva cara més amagada no s'apropa a tu a més de deu metres.
    Juri: Què dius? Ni que fos una bèstia salvatge...!
    Utena: No sé si és veritat o no, però fins i tot diuen per tot arreu que si algú et porta la contrària, sigui alumne o professor l'expulsen de l'acadèmia immediatament.
    Juri: Caram, no hauria de menysprear els rumors de les classes inferiors.
    Utena: Així és veritat això?
    Juri: Qui sap. Jo també he sentit a dir que ets molt hàbil amb l'espasa.
    Utena: I ara, no és cert. Francament, no m'agrada gens lluitar amb espases... I, ara que ho dius, com que ets membre del Consell d'Estudiants no m'estranyaria que tu també volguessis aconseguir la Núvia de la Rosa.
    Juri: Que no ho saps? Que no saps perquè la volem la Núvia nosaltres? Encara no ho saps? Doncs t'ho diré: Perquè el que estigui compromès amb la Núvia de la Rosa aconseguirà el poder dels miracles i podrà tenir a les seves mans el poder per revolucionar el món.
    Utena: Em sembla genial! Aleshores com que ara sóc jo qui estic compromès amb ella, tinc a les meves mans el poder dels miracles. Serà d'allò més pràctic pels exàmens finals! Els podré aprovar amb bona nota i sense haver d'estudiar. De manera que resulta que us la preneu seriosament aquella bestiesa de lluitar en duels per aconseguir la Himemiya!
    Juri: He de reconèixer que tens tota la raó. Lluitar en duels per obtenir la Núvia de la Rosa no té ni cap ni peus.
    Shiori (veu en off): Creu en els miracles i els teus sentiments es faran realitat.
    Juri: Segur. No pot ser que existeixin els miracles.
    Utena: Oh... Pel que veig les dues estem d'acord, oi Juri?
Capítol 7. La Quimera de Juri. — Utena, Juri i Shiori
als passadissos de l'Acadèmia Ohtori
  • Shounenn: Molt bé. Em rendeixo, m'has guanyat. Fins i tot podies competir amb els nois dels cursos superiors, Juri.
    Juri: Moltes gràcies.
    Shiori: Has de creure que els miracles i els teus sentiments es faran realitat.
    Juri (veu en off): Però me'n vaig adonar de seguida. Aquell amor mai no es faria realitat. "Creu en els miracles i els teus sentiments es faran realitat", aquella era la meva frase preferida.
    Shiori (veu en off): Ell mai ho va dir. Però jo sabia que tu eres l'únic amb qui sempre pensava. I l'única forma de tenir-lo, era prenen-te'l. Encara que mai vaig estar a la teva alçada, sí que et superava en els meus sentiments per ell.
    Shiori (a cau d'orella al Shounenn): Ja ho saps? La Juri està enamorada d'algú però jo sé del cert que aquesta personano ets tu.
    Shiori (veu en off): És per això que no em penedeixo d'haver-lo allunyat del teu costat d'aquella manera. Perquè això és justament el que desitjava fer de tot cor. Creu en els miracles i els teus sentiments es faran realitat. Estic segura que em deus odiar pel que vaig fer.
Capítol 7. La Quimera de Juri. — Shounenn, Juri i Shiori
al club d'esgrima
  • B-Ko: Estic encantada d'estar com una sopa just en aquest moment. No tenia ganes d'anar a aquella estúpida excursió. A qui se li pot acudir una cosa tant avorrida. La gent de la meva edat ja no va al zoo. Per començar, els animals del zoo no són gens divertits. A més aquest zoo té animals vulgars: coloms, llops, cérvols, estruços, girafes,... N'estic farta. Perquè no poden tenir óssos panda? Algú m'ho pot explicar?
    A-Ko: Ah... Aleshores és que hi volies anar en el fons![1]
Capítol 7. La Quimera de Juri. — B-Ko i A-Ko
al teatre d'ombres xineses

Capítol 9. El castell on hi ha l’eternitat[modifica]

  • Utena: No l'obris! Per favor, no l'obris.
    Saionji: Déu meu, era aquí on s'havia amagat?
    Toga: És que, tothom t'està buscant amb ànsia.
    Utena: Ho diràs a algú que sóc aquí?
    Toga: No, no ho diré a ningú.
    Saionji: Però...
    Toga: No t'amoïnis jo sempre estic de part de les noies, perquè sóc un cavaller.
    Saionji: Però, perquè t'has amagat en un lloc com aquest?
    Utena: Perquè, és el lloc que em pertoca...
    Saionji: Què vols dir?
    Utena: Veieu els taüts que hi ha al costat del meu? Són els dels meus pares, que han mort avui. I encara en quedava un de buit. Un taüt que deu ser per mi. Continuar vivint em fa fàstic.
    Toga: Ja ho entenc.
    Utena: És terrible. Perquè tothom continua vivint si acabarà morint de totes maneres? Perquè fins ara no me n'havia adonat? Sé que no existeix la eternitat. Però jo voldria que no fos així.
    Saionji: L'eternitat dius?
    Utena: Però ara m'és igual. Ara ho entenc, i mai, mai deixaré aquest taüt.
    Saionji: Però tard o d'hora algú et trobarà.
    Utena: Doncs llavors m'amagaré en un altre taüt. Ja no veuré ningú més. No tornaré a sortir en plena llum del dia.
    Saionji: Espera! No veus que si la deixem així pot fer una ximpleria
    Toga: Aleshores, perquè no li ensenyes res etern?
    ...
    Saionji (veu en off): L'endemà mateix ella va sortir del taüt. I vaig sentir que hi havia alguna cosa diferent als seus ulls.
    Saionji: Tu vas, vas fer alguna cosa per ella després de deixar-la?
    Toga: No, res de res.
    Saionji: Però malgrat tot, vaig pensar que sí que ho havia fet. Que sense cap mena de dubte ella li havia ensenyat l'eternitat. Toga Kiryu, ell sempre va un pas més endavant i és conscient d'un món que desconec totalment.
    Anthy (veu en off): Algun dia m'agradaria anar al castell que flota al cel. Hi ha alguna cosa eterna allà dalt.
    Saionji: Tu també l'has vist aquell castell que flota al cel. Doncs en aquell castell és on hi ha l'eternitat. I jo hi aniré amb ella. No puc perdre contra en Toga!
Capítol 9. El castell on hi ha l’eternitat. — Utena, Saionji, Toga i Anthy
flashback a la infància dels personatges

Capítol 10. El més important per a la Nanami[modifica]

  • Anthy: Oh roses del noble castell... Pel poder de Deus que dorm al meu interior, escolta les meves paraules i mostra'ns...
    Utena: El poder per revolucionar el món!
Capítol 10. El més important per a la Nanami. — Anthy i Utena
al Coliseu dels Duels

Capítol 11. Gentilment cruel aquell que cull la flor[modifica]

  • Toga: A vegades, la profunditat dels sentiments pot ser el pitjor entrebanc pels nostres desitjos. Però a la vegada aquests sentiments et donen molta més força.
Capítol 11. Gentilment cruel aquell que cull la flor. — Toga
quan es troben al Consell d'estudiants

Capítol 13. El trajecte descrit[modifica]

  • A-Ko: Qui sap qui sap, podria ser que...
    B-Ko: He sentit a dir que aquell manefla i gran heroi ha guanyat una i altra vegada els seus duels.
    A-Ko: Qui guanya és un campió!
    B-Ko i A-Ko: I els perdedors se'n poden anar a pastar fang. I ell quan camina és com un lliri. Però compte estimat i intrèpid heroi, hauràs de deixar d'actuar com fins ara. Qui sap qui sap, podria ser que...[1]
Capítol 13. El trajecte descrit. — A-Ko i B-Ko
al teatre d'ombres xineses
  • Toga: Si la closca del món no es trenca morirem sense haver nascut. Si la closca del món no es trenca morirem sense haver nascut. Si la closca del món no es trenca, morirem sense haver nascut. Si la closca del món no es trenca, morirem sense haver nascut. Si la closca del món no es trenca, morirem sense haver nascut.
Capítol 13. El trajecte descrit. — Toga Kiryuu
sona des d'un magnetòfon a la seva habitació
  • Akio: Encara no t'has despertat? És que encara no ets capaç de trencar la closca del món?
Capítol 13. El trajecte descrit. — Akio Ohtori
li diu a Deus en el Coliseu dels Duels
  • Akio: I sí, són els més joves els que més desitgen la Fi del Món.
Capítol 13. El trajecte descrit. — Akio Ohtori
li diu a Deus en el Coliseu dels Duels
  • Akio: "Amistat", "tria", "raó", "amor", "adoració", "convicció", i finalment "ego". Fins i tot després dels set duels, ella encara és una duelista. Ja m'ho imaginava. Ella pot ser el que hem estat esperant tant de temps. A aquestes alçades és molt possible que pugui arribar al duel anomenat "revolució". Fins i tot pot ser que el teu ressorgiment estigui a les seves mans. Ei, no em miris així, tots dos estem esperant amb ànsia que arribi aquell dia. I tots dos estem molt interessats en ella, però està a punt de començar una nova etapa. El que no sé és com afrontarà els pròxims duels a partir d'ara.
Capítol 13. El trajecte descrit. — Akio Ohtori
li diu a Deus en el Coliseu dels Duels

La Saga de la Rosa Negra[modifica]

Capítol 14. Els nois de la Rosa Negra[modifica]

  • Mikage: Com pot ser que aquesta rosa pugui florir aquí a les entranyes de la terra, on ni tan sols hi arriba la llum del sol?
    Mamiya: Perquè la meva rosa negra absorbeix la foscor.
Capítol 14. Els nois de la Rosa Negra. — Mikage i Mamiya
al soterrani de l'Edifici Nemuro
  • Kanae: On sóc?
    Mikage: A terra sacra. Aquest és un indret sagrat on centenars de duelistes dormen. Aquesta habitació porta de dret a la Fi del Món. "Identificació de l'estudiant D-13". Fes-hi una ullada... Aquest és l'emblema de la rosa. Ho has vist? És negre. Quan la persona que el porta mor, pren aquest color. Crec que el negre és més bonic per això.
    ...
    Mamiya: Ja no et podràs escapar... Perquè la meva rosa negra ja t'ha escollit a tu. Aquest serà el teu nou cor! La teva nova vida! Aquesta rosa negra que floreix a la frontera amb la Fi del Món, t'ha escollit!
    Mikage: L'emblema de la Rosa Negra.
Capítol 14. Els nois de la Rosa Negra. — Kanae, Mikage i Mamiya
al mausoleu de l'Edifici Nemuro

Capítol 15. El paisatge que albira la Kozue[modifica]

  • Nanami: Si la closca del món no es trenca el pollet morirà sense haver nascut. La cambra de la llibertat i la gàbia de la llibertat. Sense mostrar-li la immensitat del firmament tractaran amb tendresa el pollet. Destruim la gàbia del món per revolucionar el món.
    Juri, Miki i Nanami: Destruim la gàbia del món per revolucionar el món!
Capítol 15. El paisatge que albira la Kozue. — Nanami, Juri i Miki
quan es troben al Consell d'estudiants
  • Utena: Què és això? És una imatge de la lluna?
    Akio: Donem per fet que sempre hi és. Sovint no hi donem cap importància i tampoc ens resulta gaire útil. Però a vegades quan te la mires hi pots trobar un sentiment de consol.
Capítol 15. El paisatge que albira la Kozue. — Utena i Akio
al despatx i observatori del President de l'Acadèmia Ohtori
  • Miki: No. Però què estàs fent? D'on has tret aquest anell?
    Kozue: Que potser no t'agrada, aquest anell fa joc amb el teu. I aquesta és l'única rosa que floreix al jardí de la Fi del Món.
    Mikage (veu en off): Aquesta és la teva nova força. Ara podràs albirar tot el que desitges sense límits.
Capítol 15. El paisatge que albira la Kozue. — Miki, Kozue i Mikage
a l'aula de música de l'Acadèmia Ohtori

Capítol 17. Les espines de la mort[modifica]

  • Shiori: Creu en els miracles i els teus sentiments es faran realitat.
    Juri: Ets tan cruel... Tot i que no hi ha miracles en aquest món.
    Shiori: N'estic segura que deus odiar-me pel que vaig fer.
    Juri: Sí, sí que t'odio.
Capítol 17. Les espines de la mort. — Shiori i Juri
  • Juri: La meva feblesa era que mai he estat capaç de llençar la teva foto. Jo no hi crec en els miracles.
Capítol 17. Les espines de la mort. — Juri
  • Shiori: On sóc?
    Juri: Ets la Shiori? Ah sí. I ara què vols?
    Shiori: Això, és teu oi?
    Juri: Perquè el tens? Has mirat el que hi ha dintre?
    Shiori: Si m'ho haguessis dit t'hauria donat una foto més bonica.
    Juri: Hohh...
    Shiori: Què maca. M'agrada tant veure l'expressió dels teus ulls quan pateixes...
    Juri: Shiori, no et burlis de mi.
    Shiori: Tothom es pensava que tu eres més forta que ningú. Però has caigut tan avall...
    Juri: Aahhh...! Aaahhhh!!
Capítol 17. Les espines de la mort. — Shiori i Juri

Capítol 18. El creixement turmentat d’en Mitsuru[modifica]

  • Utena: Tu creus que, somiar amb un príncep és estrany?
    Akio: Doncs...
    Utena: Mira, és que, abans un noi d'un altre curs m'ha preguntat si era adulta o si encara era una nena. I no ho tinc gens clar si vols que et sigui franca.
    Akio: I tu què en penses?
    Utena: No ho sé. Ja t'he dit que ni tan sols sé amb què és dirent un adult d'un nen. Estic feta un embolic.
    Akio: Hmm... A mesura que passa el temps les estrelles van... perdent la seva claror. I a les persones els passa el mateix.
    Utena: Oh... Doncs pels que es veu tu ara deus ser a la teva edat més brillant, oi secretari? Aviat et casaràs amb una noia molt bonica.
    Akio: Segurament.
Capítol 18. El creixement turmentat d’en Mitsuru. — Utena i Akio
al despatx i observatori del President de l'Acadèmia Ohtori.
  • Mikage: Mamiya... Perquè no surts a fora de tant en tant?
    Mamiya: És que la pluja em deprimeix... Aquí puc estar més tranquil.
    Mikage: És perquè en aquesta foscor tant tèrbola pots evitar veure el que no t'agrada?
    Mamiya: Val més que no en parlem d'això. Ja està triat el nou duelista?
    Mikage: Sí. Es tracta d'una reina gelosa i prepotent i el seu vassall més submís.
    Mamiya: Només és un nen?
    Mikage: El que fins ahir ens pensàvem que estava subjecte per qualsevol motiu pot començar a deixar-se anar i convertir-se en una força destructiva.
    Mamiya: Ets tan pervers...
    Mikage: Ho sóc per tu. L'únic que es mereix ser la Núvia de la Rosa és algú tan bonic com tu.
    Mamiya: Ja ho sé.
Capítol 18. El creixement turmentat d’en Mitsuru. — Mikage i Mamiya
al soterrani de l'Edifici Nemuro
  • Mitsuru Tswabuki: Sóc del quart curs de l'escola elemental grup A. Em dic Mitsuru Tswabuki.
    Mikage: Endavant. Comença si us plau.
    Mitsuru Tswabuki: Bé, jo, en realitat es tracta de la Nanami. És molt bonica i confio molt en ella. La Nanami ha estat el meu somni. Fins i tot quan em tractava malament com si fos un servent. Pel simple fet de ser al seu costat creia que era feliç. Però... Però...
    Mikage: Aprofundeix...
    Mitsuru Tswabuki: És que... Si només estic al seu costat no en tinc prou, em sento insatisfet. La Mari és una nosa més, només perquè és una amiga de la infància es creu que pot ficar el nas on no li demanen i se'n riu. Totes dues es pensen que sóc un pobre imbècil prou. I es riuen de mi perquè encara sóc un nen! Vull fer-me gran d'una vegada! Vull tornar-me adult i destruir el món! El vull destruir! El vull destruir! Vull destruir el món!
    Mikage: Entesos. El camí que has de seguir ja està preparat.
Capítol 18. El creixement turmentat d’en Mitsuru. — Mitsuru Tswabuki i Mikage
a l'ascensor de Nemuro
  • Utena: Si us plau Tswabuki, reacciona d'una vegada! Estic segura que no tens cap raó per lluitar amb mi!
    Mitsuru Tswabuki: Costi el que costi em faré gran!
    Utena: Què?
    Mitsuru Tswabuki: Ningú no pot fer-se gran només experimentant coses. Però si el nen destrueix l'adult que ha tingut experiències, aleshores pot créixer i ser gran.
    Utena: Qui t'ha dit aquesta ximpleria?
Capítol 18. El creixement turmentat d’en Mitsuru. — Utena i Mitsuru Tswabuki
al Coliseu dels Duels.

Capítol 19. La cançó del regne perdut[modifica]

  • Nanami: Miki si us plau, tocaràs el piano a la festa de demà?
    Miki: Com vulguis...
    Juri: Ara que en parleu, Miki em penso que quan toques el piano sempre penses en la mateixa persona. Oi que sí?
    Miki: Eh... Oh... Juri, deixa de prendre'm el pèl si us plau.
    Nanami: Ha! Au va. No pot ser que sempre que toques el piano ho facis pensant en aquella gata maula.
    Miki: Doncs a mi em sembla molt bé el que fas Nanami. Saps què? No sé pas si estàs prou satisfeta amb el marrec amb qui vas.
    Nanami: Què t'empatolles?! No sento res per ell. Només és un joc, un joc! Només hi ha una personaen aquest món que estimo de debò... I a més el meu amor per ell durarà per sempre. Estimat germà!
    Miki: És clar... I a banda del teu germà no hi ha cap altre noi que valgui res, no?
    Juri: Hhhmmmff... Així doncs només existeix un amor veritable, eh? Si realment fos tan fàcil com sembla canviar el que sents per algú, segur que per vosaltres dos les coses serien més fàcils.
    Nanami i Miki: hhmmmm...
    Juri: I per mi també.
Capítol 19. La cançó del regne perdut. — Nanami, Miki i Juri
quan es troben al Consell d'estudiants
  • C-Ko: Extra extra!
    C-Ko: Benvinguts benvinguts, tenim engranatges de metall frescos. Avui tenim engranatges de metall d'oferta.
    C-Ko: Me'n dóna un? Però engranatger què és vostè?
    C-Ko: Senyora. M'alegro que m'ho hagi preguntat. Què és un peixater?
    C-Ko: El que ven peix!
    C-Ko: Què és un flequer?
    C-Ko: El que ven pa.
    C-Ko: I com que jo sóc un engranatger, sóc el que ven engranatges de metall dentats.
    C-Ko: Uuu!
    C-Ko: Per distingir quines són les rodes bones cal tenir força experiència. D'un sol cop d'ull és difícil saber si per dintre tenen bon gust o no.
    C-Ko: Aleshores em donarà una roda d'aquelles?
    C-Ko: Gràcies. Torni aviat. Faci menjar al seu marit alguna cosa que l'ompli d'energia i vigor.
    C-Ko: I ara! Com se li acut dir aquestes coses! Vejam què puc preparar per sopar amb aquesta roda?
    Utena: Vols dir que te la podràs menjar?[1]
Capítol 19. La cançó del regne perdut. — C-Ko i Utena
al teatre d'ombres xineses
  • Tatsuya: Sento molt entrar aquí tant de sobte. Però necessito ajuda. Sóc en Tatsuya Kazami del vuitè curs classe B.
    Mikage: Comença. Si us plau.
    Tatsuya: És que... És que he sentit molts rumors... Es diu que si vens aquí quan tens algun problema et poden ajudar donant consells. Hi ha una noia a qui he mirat sempre amb molt d'afecte. Era la meva princesa. Però, però ara la meva princesa m'ha deixat plantat per trobar-se amb un altre home. I estic segur que a hores d'ara ja l'haurà enganyada... Aaahh... Malgrat que ella és una noia tan pura i innocent, segur que li farà allò, fins i tot allò altre. Segur que en farà tot el que vulgui d'ella. Però no em fa res, perquè per més bruta que es torni ella tornarà al meu costat. Perquè jo l'estimo de tot cor. Serà així perquè al final, n'estic del tot convençut l'amor sempre guanya. Perquè jo et puc fer feliç, perquè jo ho sacrificaria tot per tu fins i tot la vida! Perquè jo... perquè jo... Però perquè! Perquè no sóc prou bo per tu!
    Mikage: Pel que veig ets un bon noi per això no trobaràs aquí el camí que has de seguir. Ara val més que te'n vagis de seguida, fes-me cas i ves-te'n. Aquest no és el lloc apropiat per una personadel teu tarannà.
Capítol 19. La cançó del regne perdut. — Tatsuya i Mikage
a l'ascensor de Nemuro

Capítol 20. Les fullers de la Wakaba floreixen[modifica]

  • Akio: Es tracta de la Wakaba?
    Utena: Això mateix! Ha canviat moltíssim!
    Akio: A veure. Què vols dir? És com la deessa que va deixar el seu nom a les estrelles?
    Utena: No ho sé. Però últimament està tan bonica...
    Akio: Segurament tu no ho pots entendre, oi? Perquè tu sempre has viscut segons el teu destí...
    Utena: Oh!
    Akio: En aquest món existeix gent que en podríem dir "especial". persones que són el centre d'atenció. Sí. Com per exemple tu mateixa.
    Utena: Jo perquè?
    Akio: Escolta. Tu mai no has estat conscient d'aquest do que tens, oi? És que... tu ets una personaespecial.
    Utena: Oh...
    Akio: La majoria de persones no són més que una entre mil. Però... si en tenen la oportunitat, poden brillar amb una llum que no havien mostrat mai.

    Wakaba: Oh... Què estàs tallant?
    Saionji: És un secret.

    Utena: Jo l'únic que vull és que la Wakaba sigui molt feliç. Amb això ja en tinc prou.

    Wakaba: Quant sucre vols que et posi?
    Saionji: Mira.
    Wakaba: Oh...

    Akio: Sovint, per molta gent, aquesta llum especial dura un moment.

    Saionji: Encara no l'he acabat, però... en aquest moment l'únic que puc fer és això. És per donar-te les gràcies per la teva sinceritat.
    Wakaba: Què dius... Només amb això... amb això... ja en tinc prou.
Capítol 20. Les flors de la Wakaba floreixen. — Akio, Utena, Wakaba i Saionji
al despatx i observatori del President de l'Acadèmia Ohtori, i a l'habitació de la Wakaba

Capítol 22. L'edifici commemoratiu de Nemuro[modifica]

  • Akio: Finalment la Rosa Negra ha arribat a la seva última flor. Però vés a saber si lluita pel seu compte ell...
Capítol 22. L'edifici commemoratiu de Nemuro. — Akio
al Castell de l'Eternitat
  • Utena: Fas servir aquest edifici pel seminari, oi Mikage?
    Mikage: Sí, això mateix. És l'Edifici Nemuro. Segurament tu també deus haver sentit algun dels rumors que envolten aquest edifici, oi que sí?
    Utena: Hmmm...
    Mikage: Si t'han dit que aquí van morir un centenar de nois en estranyes circumstàncies et puc dir que és veritat. Fa molt de temps, hi havia un professor que es deia Nemuro. Un dia hi va haver un incendi i sembla que els estudiants que estaven atrapats van morir a les flames. I poc després, aquest edifici, l'Edifici Nemuro. Es va reconstruir. Però això... va passar fa molt de temps, saps?
Capítol 22. L'edifici commemoratiu de Nemuro. — Utena i Mikage
a les escales d'entrada a l'Edifici Nemuro
  • Mamiya: Mira, has vist això alguna vegada? Són roses ensucrades. Les fa la meva germana. I també fa aquestes roses seques... Les fa perquè no vol veure com s'esfullen les roses, es posa molt trista. Si les asseca, encara que sigui per poc temps aquestes flors que talla poden viure uns quants dies més. Però el que no sé, és si aquesta mena d'eternitat les fa felices a les roses. Al cap i a la fi, l'eternitat no existeix en aquest món. Llavors, tan sols es pot pensar que els cors que somien en l'eternitat tenen una gran bellesa.
    Mikage: I mai no has pensat que la teva germana i jo podem tenir èxit en la investigació?
    Mamiya: Com que us respecto i us estimo molt a tots dos, suposo que us estaria agraït fos quin fos el resultat.
    Mikage: Bé, gràcies per tot. Ja tornaré un altre dia.
    Mamiya: Professor Nemuro. Ja m'encarregaré de dir-li a la meva germana que et preocupes molt per mi. No passis ànsia, li diré tan bon punt arribi.
Capítol 22. L'edifici commemoratiu de Nemuro. — Mamiya i Mikage
a l'hibernacle de Nemuro

Capítol 23. Les qualitats del duelista[modifica]

  • Utena: No l'obris. Per favor no l'obris, aquest taut deu ser per mi. Continuar vivint és repugnant. Perquè tothom continua vivint si acabarà morint de totes maneres... Però perquè fins ara no me n'havia adonat... Sé que no existeix l'eternitat, però jo voldria que no fos així.
Capítol 23. Les qualitats del duelista. — Utena
a l'església en un flashback a la infància d'Utena
  • Mamiya: Perquè tots són tant egoistes? Si el castell va aparèixer i es va obrir el camí que porta al Coliseu dels Duels, va ser gràcies a tu. Deuen tenir-te por Nemuro. Potser estan convençuts que obtindràs l'eternitat...
    Mikage: No penso participar en cap mena de duel.
    Mamiya: Perquè? No era el que tu volies, tenir al teu abast el poder per revolucionar el món? L'eternitat és en aquell castell. Però... L'eternitat significa viure per sempre oi? Anys, dècades,... Segles, milers d'anys,... Deu milers d'anys, milions d'anys,... Milions i bilions d'anys... La meva vida potser no és més que un instant però a l'eternitat aquest instant pot prolongar-se durant bilions i milions d'anys. O més aviat no tindria fi. I jo... jo desitjo l'eternitat.
Capítol 23. Les qualitats del duelista. — Mamiya i Mikage
en un llit suposadament a l'Edifici Nemuro
  • Akio: Què et passa? Et compadeixes d'ell, no? Però ara, ell ja no existeix en aquesta Acadèmia, ho sabies? Bé, ell no ha estat aquí des del començament, igual, igual que tu.
Capítol 23. Les qualitats del duelista. — Akio
al despatx i observatori del President de l'Acadèmia Ohtori

La Saga d'Akio Ohtori[modifica]

Capítol 25. El nostre apocalipsi etern[modifica]

  • Akio: Sembla que brilla més que mai.
    Utena: Ah, quina estrella és?
    Akio: Mira, allà!
    Utena: Oh...
    Akio: La veus ara? Mira en la direcció que et senyalo. Fixa't en aquella estrella que brilla més que totes les altres. És Venus!
    Utena: Ah...
    Akio: I veus aquella estrella? L'estrella de l'albada? El meu nom Akio prové del nom d'aquesta estrella.
    Utena: Oh... Tot plegat sembla molt romàntic.
    Akio: L'estrella de l'albada també es coneix com Llucifer.
    Utena: Llucifer?
    Akio: Al principi l'estrella era un àngel, però va escollir el camí del mal. Si l'observes des de la terra estant, sempre la veuràs al costat del sol. I fins que no es pon el sol mai no pot començar a brillar. T'imagines què deu pensar quan pot brillar tant? Uhm...
    Utena: Himemiya!
    Anthy: Vinc a dir-li que ja està preparat el sopar, senyoreta Utena.
    Utena: De debo? L'estómac ja em començava a remugar. Així doncs ja ens veurem després, oi Akio?
    Akio: ...
Capítol 25. El nostre apocalipsi etern. — Akio, Utena i Anthy
al despatx i observatori del President de l'Acadèmia Ohtori
  • Toga: Vinga, vine amb nosaltres, acompanya'ns al món que tant desitges! Hahahahaha!
    Saionji: Així doncs tu ets el secretari... L'home que està promès amb la filla de l'Ohtori.
    Toga: Sí! I també és el germà gran de l'Anthy Himemiya. Encara la vols la Núvia de la Rosa?
    Saionji: No entenc què vols dir.
    Toga: Doncs és ben clar. Què és el que desitges? Què vols aconseguir? En què et vols convertir?
    Saionji: A què treu cap que em preguntis aquestes coses? Per començar no hi confio gens en tu... Ja ho sabies oi?
    Toga: No n'hi ha per tant! No te'n recordes que sóc el teu amic?
    Saionji: L'amistat no existeix en aquest món.
    Toga: N'estàs segur?
    Saionji: N'estic.
    Toga: Escolta. M'agradaria saber si de debò ho penses això que dius.
    Saionji: Perquè ho dius? Aleshores, quins motius tens per lluitar? Perquè somies arribar fins aquell castell on es diu que hi ha l'eternitat? No deu ser perquè creus que allà hi trobaràs alguna cosa eterna? O més aviat perquè creus que allà hi trobaràs l'amistat eterna?
    Toga: Te'n recordes que fa molts anys vam trobar una noia que es va tancar en un taüt?
    Saionji: Si tu ho dius, suposo que va passar...
    Toga: Aquella noia no ho va dir que desitjava veure alguna cosa eterna?
    Saionji: Ni idea. No me'n recordo gens.
    Toga: Aquella nit hi havia una altra personaallà. La persona que va treure-la del taüt. Aquesta personava ser ell, l'Akio.
    Saionji: Com?
    Toga: No recordes que aquella nena va sortir del taüt quan l'Akio va ensenyar-lo una cosa eterna?
    Saionji: Com pot ser? Qui ets tu? Qui carai ets tu?
    Akio: Hahahaha! Quines diversions més agradables oi?
    Saionji: Què coi t'empatolles ara?
    Akio: A tu també te la mostraré la Fi del Món! Creu-me!
    Saionji: No pot ser tu qui...
Capítol 25. El nostre apocalipsi etern. — Toga, Saionji i Akio
al cotxe descapotable de l'Akio
  • Akio: L'espasa de Deus ha desaparegut. L'espasa de Deus ha desaparegut... I malgrat tot la Utena ha guanyat el duel! Ho has fet molt bé germaneta! Vine Anthy! Que vinguis!
Capítol 25. El nostre apocalipsi etern. — Akio i Anthy
al despatx i observatori del President de l'Acadèmia Ohtori

Capítol 26. La gàbia d'en Miki[modifica]

  • Toga: De seguida es farà de dia. Quant de temps et penses quedar aquí?
    Miki: Com que s’apropa el festival de l’escola,... estic assajant.
    Toga: Em penso que hi ha alguna cosa que t’atabala!
    Miki: Què dius? No estic atabalat.
    Toga: He sentit dir que vols deixar de fer duels.
    Miki: Sí.
    Toga: Però,... pensa que tu ja has estat escollit per seguir aquest camí... I saps perfectament que per tenir tot allò que està fora del teu abast,... ho has d’agafar per la força. No veus cap sortida?
    Miki: La Jury... ja ha dit que últimament els teus moviments eren molt sospitosos.
    Toga: És una melodia maquíssima. Però només perquè sigui maca, no pot preservar aquella bellesa eternament. Renoi,... t’he tornat a posar entre l’espasa i la paret?
    Miki: Què insinues, amb això?
    Toga: De fet... Vull que coneguis una persona.
    Miki: Em vols presentar una persona?
    Toga: Ei,... que no ho sents?
    Miki: Sentir el què?
    Toga: És el so del teu esperit que encara no es dóna per vençut. Ressona pertot arreu a la Fi del Món. Estic segur que el sents aquest so!
    Miki: No t’entenc. Què carai vols dir? El sento. És veritat el sento. Però què passa?
    Toga: Vinga, vine amb nosaltres! No preguntis i acompanya’ns al món que tant desitges!
Capítol 26. La gàbia d'en Miki. — Toga, Miki
a l'aula de música
  • Miki: Ets el secretari del director?
    Kozue: Sí, i el germà gran de l’Anshy Himemiya.
    Miki: Què hi fas tu en un lloc com aquest?
    Kozue: És evident tinc una cita amb l’Akio.
    Miki: Per mi fes el que et roti... Per cert,... Secretari, que volies res, de mi?
    Kozue: A tu t’agrada l’Anshy oi que sí Miki? Digues la veritat.
    Miki: Ei!
    Kozue: Apa vinga! No cal que et tallis. Si ella t’importa per què no la fas tota teva? L’Akio ha dit que et pot donar un cop de mà. És tan excitant l’Akio... tan excitant...
    Miki: Però, escolta, no l’odiaves tu la Himemiya? Sempre ho havies dit.
    Kozue: Jo només... vull que siguis feliç Miki.
    Miki: Tant de sobte?
    Kozue: Pel que respecta els meus sentiments jo sempre sóc sincera. No t’estic enredant. No confies en mi?
    Miki: Ja saps que no em referia a això.
    Kozue: L’Akio m’ha dit que tot era pel teu bé.
    Miki: Sí però,... ell és un adult no?
    Kozue: I què? Quan tot el que hi ha al teu voltant és brut,... no tens més remei que embrutar-te. No tens cap més remei. Només si t’embrutes pots aconseguir el que desitges.
    Miki: El que jo desitjo...
    Kozue: Hhmmmm... hmmm... hhmmm...
    Miki: Oh...
    Anthy: Hm...
    Miki: Ara ho entenc. Qui va fer que en Saionji lluités aquell duel vas ser tu... També has enredat a en Toga... i interfereixes al Consell d’Estudiants. Però qui coi ets, tu?
    Akio: Ara et mostraré la Fi del Món... a tu també.
    Miki: Així que tu ets...
Capítol 26. La gàbia d'en Miki. — Miki, Kozue, Anthy i Akio
al cotxe descapotable de l'Akio

Capítol 27. L'ou de la Nanami[modifica]

  • Nanami: El meu ou el meu ou, fes-te gros creix ben de pressa! Què bonic que és el meu ou! El meu ou el meu ou, fes-te gros creix ben de pressa! Què bonic que és el meu ou!
    Toga: Nanami!
    Nanami: Ah... Estimat germà!
    Toga: Què et passa, aquest matí et veig de molt bon humor.
    Nanami: Eheheh... Aquest matí m'estic esforçant al màxim estimat germà. Pel futur que ens espera a tu i a mi.
    Toga: Què vols dir amb el futur?
    Nanami: El cas és que... Estimat germà, tu qui prefereixes, els nois o les noies?
    Toga: Quines coses de dir... És ben clar, no? Les noies.
    Nanami: Què bé que t'agradin les noies. A mi també.
    Toga: Nanami... Tu, tu prefereixes les noies?
    Nanami: Sí!
    Toga: Escolta Nanami, Déu va crear els homes i les dones. Per això aquesta és la millor unió que pot existir. I encara que puguis sentir-te satisfeta, no hauries d'oposar-te als designis de Déu.
    Nanami: Però germà, què t'empatolles ara! Estimat germà, per mi tu ets l'únic i ho saps!
    Toga: Que no deies que t'agradaven les noies?
    Nanami: Això no era el que volia dir...
    Toga: Què era doncs?
    Nanami: Perquè, escolta, què et sembla les noies que ponen ous?
    Toga: Nanami. Saps perquè podem viure dies feliços com aquest?
    Nanami: Ehm?
    Toga: Justament perquè tu no ets una d'aquelles noies desgraciades que pon ous. Em fan llàstima, les pobres famílies que pateixen la traïció de noies d'aquesta mena.
    Nanami: Oh!
Capítol 27. L'ou de la Nanami. — Nanami i Toga
a casa del Toga i la Nanami
  • Anthy: Senyoreta Utena, vostè creu en la reencarnació?
    Utena: Uhm? No ho sé.
    Anthy: Es diu que quan un elefant arriba al final de la seva vida, deixa el seu grup per morir en solitud.
    Utena: Potser ho fa perquè no vol que els seus fills es posin tristos al veure'l agonitzar. I per això sense dir res a ningú decideix anar-se'n i morir tot sol.
    Anthy: El seu cor deu passar de pares a fills. I d'aquesta manera aconsegueix viure eternament.
    Utena: Segurament. Suposo que perdurar a través dels descendents es pot considerar una forma de reencarnació. Però perquè em parles de tot això?
Capítol 27. L'ou de la Nanami. — Utena i Anthy
a la seva habitació

Capítol 28. Xiuxiuejos a la foscor[modifica]

  • Juri: És un sentiment que no puc definir amb paraules. Però el meu cor sempre segueix brillant com una estrella en la foscor. I tu... tu també.
Capítol 28. Xiuxiuejos a la foscor. — Juri
en el club d'esgrima
  • Ruka: El teu cor et batega tan ràpid com el cor d’un cadell.
    Shiori: Vés corre...
    Ruka: Vols que ens en anem? Per més llarga que sigui la nit... per nosaltres passa tant de pressa com si fos un sol instant.
    Shiori: Sí!
    ...
    Juri: Ell ho sap. Ell... ho sap tot!
    Juri: És un sentiment que no puc definir amb paraules. Però el meu cor sempre segueix brillant com una estrella en la foscor. I tu... tu també.
Capítol 28. Xiuxiuejos a la foscor. — Ruka, Shiori i Juri
al pati de l'Acadèmia Ohtori
  • Shiori: Saps què? Ja guanyarem la pròxima vegada. No cal que t’amoïnis perquè el poder dels miracles és nostre. I aleshores elles...
    Ruka: No n’hi haurà cap altre.
    Shiori: Què?
    Ruka: Per més vegades que ho intentem passarà el mateix. Si hem perdut és per culpa de la Núvia de la Rosa.
    Shiori: Però perquè és horrorós. No te n’adones, que jo he pensat en tu en tots aquests anys? Exacte! Cada dia he polit la teva espasa. La teva espasa!
    Ruka: La meva espasa dius? Aquella no era la meva espasa.
    Shiori: Oh...
    Ruka: La teva actuació ha estat molt divertida. No ha estat gens malament per ser una improvisació.
Capítol 28. Xiuxiuejos a la foscor. — Ruka, Shiori i Juri
al Coliseu dels Duels

Capítol 29. Un blau més pàlid que el color del cel[modifica]

  • Shiori: Creu en els miracles... i els teus sentiments es faran realitat.
Capítol 29. Un blau més pàlid que el color del cel. — Shiori
en el club d'esgrima
  • Toga: Tu tampoc eres tan hàbil com donaves a entendre.
    Ruka: ... És cert però tant li fa això. Ja veia a venir que perdria.
    Toga: Què vols dir?
    Ruka: Sens dubte la Utena Tenjo és la millor esgrimista de l’escola. I tampoc jo amb el meu talent, arribo a la seva altura. És una rival esfereïdora. Però encara tinc una raó per voler guanyar costi el que costi.
    Toga: Què vols dir, que ja ho havies planejat?
    Ruka: Els miracles no existeixen, tu mateix ho has dit això.
Capítol 29. Un blau més pàlid que el color del cel. — Toga i Ruka
al cotxe de l'Akio
  • Ruka: Quan vas entrar a formar part del club d’esgrima... ja vaig veure que eres la millor. I encara que siguis amb una bona colla d’estudiants... mai has deixat de ser brillant. El teu talent em supera de bon tros.
    Jury: No em facis riure.
    Ruka: Te’n faig? Vull que coneguis una persona. Ei... no ho sents?
    Jury: Oh...
    Ruka: És el teu esperit que encara no es dóna per vençut... El so que ressona pertot arreu a la Fi del Món. Estic segur... que sents aquest so.
    Jury: Què és.. Què és aquest soroll? Oh...
    Ruka: Perdona que t’hagi fet esperar. Ara és la teva, Toga.
    Toga: Sí. Vinga! Acompanya’ns al món que tan desitges!
    Ruka: Vinga, puja. No deies que faries tot el que jo volgués?
    Jury: On se t’ha acudit portar-me aquest cop?
    Shiori (en una gravació): Tsuchiya, tu ets l’únic que existeix per mi. Tsuchiya, tu ets l’únic que existeix per mi.
    Jury: Ets un miserable. Tant et diverteix fer-la patir d’aquesta manera?
    Ruka: Només si potenciem al màxim la teva força seràs invencible. I jo sóc l’únic que et sap fer aprofitar el poder que tens. Si tu i jo ens unim podrem vèncer la Utena Tenjo. I aleshores aconseguirem el poder dels miracles.
    Jury: I per aquest motiu ens has portat a la Shiori i a mi fins aquest parany?
    Ruka: És necessari fer un sacrifici si vols provocar un miracle.
    Jury: Però no és just! Tan desitges aconseguir el poder dels miracles?
    Ruka: Tu ets l’única que el vol el poder dels miracles!
    Jury: No utilitzis la Shiori com un objecte!
    Ruka: “Creu en els miracles, i els teus desitjos es faran realitat”... no era el que tu deies sempre?
    Jury: Oh... Treu-t’ho del cap perquè no en tens ni idea. A mi tant se me’n dóna que els meus desitjos no es facin realitat. I encara que aconseguís tenir a les meves mans el poder dels miracles, l’únic que voldria fer... és allunyar la Shiori de tu. Tan sols això. No estic disposada a fer cap altra cosa. Si és per aquest motiu acceptaré la teva proposta.
    Ruka: Ja hem arribat a un tracte.
    Akio: Us mostraré la Fi del Món. També a vosaltres.
Capítol 29. Un blau més pàlid que el color del cel. — Ruka, Jury, Toga, Shiori i Akio
a l'Acadèmia Ohtori i al cotxe de l'Akio
  • B-Ko: Ei, ja ho saps?
    A-Ko: Sí, aquell pacient va morir ahir mateix.
    B-Ko: Pobrissó, era un noi molt atractiu.
    A-Ko: Deia que quan el donessin d’alta volia tornar a practicar esgrima.
    B-Ko: Aquell xicot es veu que ja sabia com n’estava de malalt. Però tot i amb això va deixar abans d’hora l’hospital per anar a l’escola.
    A-Ko: Segurament estava enamorat d’algú del club d’esgrima.
    B-Ko: Ara que en parles, ell sempre repetia una cosa... “Vull donar el poder dels miracles a la persona que estimo... Vull aconseguir que ella sigui lliure.”
    A-Ko: N’estàs segura? I què vol dir tot plegat?
    B-Ko: Qui sap...[1]
Capítol 29. Un blau més pàlid que el color del cel. — B-Ko i A-Ko
a l'hospital
  • Jury: Com et trobes? Algun dia... quan et torni a veure... m’agradaria preguntar-te una cosa. M’agradaria preguntar-te... quins sentiments amagaves sota el pretext del poder dels miracles. A causa d’aquest sentiment, a qui vas utilitzar? Desitjo que els teus sentiments es facin realitat.
Capítol 29. Un blau més pàlid que el color del cel. — Jury
caminant pel passeig d'entrada de l'Acadèmia Ohtori

Capítol 30. La noia descalça[modifica]

  • Wakaba: Ahh.. Que maco que ha sigut.
    Utena: Sí mira!
    Wakaba: El mar era tan bonic... el vent tan agradable, ha estat la millor cita del món saps?
    Utena: D’acord, d’acord... Ja sé que ja ho saps tu, però... l’Akio té...
    Wakaba: Que sí, pesada, que està promès... Au va, Utena, no és tan greu com et penses passar una bona estona amb un xicot! Només hem anat a fer un volt. T’amoïnes massa.
    Utena: N’estàs ben segura?
    Wakaba: Estàs gelosa... oi que sí Utena?
    Utena: Que.. que no és això ja t’ho he dit!
    Anthy: Hola, bon dia.
    Wakaba: Bon dia.
    Utena: Ah, bon-bon dia Himemiya...
    Anthy: Bon dia senyoreta Utena. Està molt maca!
    Utena: No pot ser... Això no pot ser! El que jo estimo de tot cor, és el meu príncep. Només estimo el príncep que em va donar aquest anell. Però què em passa? Per què jo? ¿Per què? No ho entenc! Per què deu ser!! Per què el meu cor batega tan fort? A... kio...
Capítol 30. La noia descalça. — Wakaba i Utena
a classe a l'Acadèmia Ohtori
  • Utena: Akio tu ets un playboy, oi que sí?
    Akio: Per què?
    Utena: No ho sé, però sembla que hi tens la mà trencada per fer sentir bé a les noies.
    Akio: Vols dir?
    Utena: I tampoc no ets una mena de secretari gaire corrent, més aviat sembles algú poc recomanable.
    Akio: I tu que portes uniforme de noi, no tens cap respecte per les normes, oi? Els dos som de la mateixa mena... oi Utena?
    Utena: Si jo ho faig,... és pel meu príncep.
    Akio: El teu príncep?
    Utena: És que jo vull tornar a veure el príncep que tant m’estimava, és el que més desitjo. I per això...
    Akio: En lloc de portar-te a collibè, no prefereixes que et porti als meus braços...?
Capítol 30. La noia descalça. — Utena i Akio
al cotxe de l'Akio Ohtori
  • Anthy: Senyoreta Utena...
    Utena: Digues.
    Anthy: Encara no té gana?
    Utena: Per què?
    Anthy: És que avui no ha menjat gairebé res per sopar, i això m’amoïna una mica, sap?
    Utena: Ah... És que no tenia gaire gana.
    Utena: Bé, és que la Wakaba...
    Anthy: Sí?
    Utena: És que abans ella m’ha dit... que no hi ha cap amor impossible. I que quan estimes algú no pots fer res per evitar-ho. Però, també hi ha persones que... que no te n’has d’enamorar pas.
    Anthy: No l’entenc gaire senyoreta. Però... Jo també com li ha dit la Wakaba, estic convençuda que si... que si estimes algú, hi ha una part de tu que no pot fer res per evitar-ho.
    Utena: Potser tens raó. Es clar... Això vol dir, que tu també tens algú que estimes, oi, Anthy?
    Anthy: Sí, és veritat. Jo també tinc un príncep.
Capítol 30. La noia descalça. — Anthy i Utena
a l'habitació de la Utena i l'Anthy
  • Mare Kanae: Fa temps que no ens veiem, oi, Akio?
    Akio: Mare.. m’estranya veure’t aquí.
    Mare Kanae: És que he de parlar amb tu d’unes coses.
    Akio: Què em volies comentar? Em penso que la feina em va força bé. O bé és algun problema que no podies explicar-me per telèfon?
    Mare Kanae: Mira Akio... últimament tu i la meva filla... bé, em penso que evites la Kanae, m’equivoco? Pensa que et podràs fer càrrec d’aquesta escola si et cases amb la meva filla. A més... no oblidis que el prometatge és una cosa que sempre es pot anul·lar a temps si ho trobem oportú.
    Akio: Però jo sempre he tractat la Kanae amb afecte i dolçor, no? Hi penso tant, que si trobo una estrella fugaç, tinc pensat de posar-li el seu nom. I a més... Mira, olora’m! Aquest és el perfum que tant li agrada. Sempre porto aquest perfum perquè sé que a ella li encanta. I aleshores quan estem els dos sols(...) ja t’ho pots imaginar, oi?
    Mare Kanae: Hmmm...
    Akio: I ara m’agradaria saber com es troba l’autèntic secretari.
    Mare Kanae: Tant me fa com estigui aquell home...
    Akio: Hheee...
    Mare Kanae: Oh... Ah... Tu ets l’únic... ets el meu príncep!
Capítol 30. La noia descalça. — Mare Kanae i Akio
al despatx i observatori del President de l'Acadèmia Ohtori.
  • Wakaba: Ei, ei escolta Utena, per fi l’he vist! La Kanae Otori, la promesa de l’Akio! És una noia encisadora, bonica i intel·ligent. I sembla que també és de casa bona. He sentit que mai de la vida podré estar a la seva alçada.
    Utena: No pot ser... Jo m’estimo el meu príncep! Ell és l’únic que estimo.
Capítol 30. La noia descalça. — Wakaba i Utena
a classe a l'Acadèmia Ohtori

Capítol 31. La seva tragèdia[modifica]

  • Nanami: Abans totes les coses les fèiem junts... menjàvem, ens banyàvem, dormíem... Però ara al meu germà... ja no li importo gens ni mica. És així... com han de separar-se els germans quan creixen?
Capítol 31. La seva tragèdia. — Nanami
a la seva habitació
  • Keiko: Na.. Nanami que ens podries dir de quin grup sanguini és el teu germà?
    Nanami: I quan ho sapigueu què en penseu fer noies?
    Aiko: Res d’especial...
    Yuko: Miràvem amb quines parelles érem incompatibles...
    Keiko: Na.. Nanami tu de quin grup sanguini ets?
    Nanami: Jo sóc del B, el meu pare és B, la mare també és B, tota la família Kiryu és del grup B. Deu ser perquè aquest grup té la B de “Bellesa”.
    Aiko: I en Toga també ho és?
    Nanami: No, ell és de l’A, és una personaperfeccionista de mena.
    Aiko, Kuko i Keiko: Uhm...?
    Keiko: Però.. però Nanami quin deies que era el grup sanguini del teu pare?
    Nanami: Ja us he dit que B.
    Aiko: I el de la teva mare?
    Nanami: La mare també és del B.
    Keiko: I aleshores en Toga és?
    Nanami: Ja us ho he dit, en Toga és del grup A!!
    Aiko: Però.. De pares del grup sanguini B, no en pot néixer un nen del grup A. És impossible.
    Yuko: Mmm. Mmm.
    Keiko: D’això Nanami, i no podria ser que tu i en Toga no tingueu cap vincle de sang?
    Nanami: És que heu vist mai uns germans tan perfectes com nosaltres: tan intel·ligents, tan atractius i tan populars?! I encara que no tinguem vincles de sang...
    Keiko, Yuko i Aixo: Uhm...?
    Nanami: No m’ho empasso! Per què! Per què no me n’havia adonat fins ara? No! No! Com m’imaginava... No hi ha ni una sola fotografia del meu germà quan era un nadó. Aleshores, jo i en Toga... No som germans de debò?! En Toga i jo no som germans de debò! No som germans!
Capítol 31. La seva tragèdia. — Keiko, Nanami, Aiko i Yuko
a classe a l'Acadèmia Ohtori i a l'habitació de la Nanami
  • C-Ko: (Robot) S’ha escapat un mico.. s’ha escapat un mico. On és el mico! On és el mico! (Mare cucut) Cucut! Cucut! Ara deixaré el meu ou al niu d’un altre ocell i així l’altre farà créixer el meu cucut. (Investigador) Científicament se’n diu “parasitisme reproductor”. (Cucut petit) Sorpresa ha nascut un cucut! Però en realitat ningú sap que sóc... un cucut! (Aneguet A) Ho has vist? Ho has vist mare? Hi ha un ànec estrany. (Aneguet B) Ecs! Quin ànec més lleig! (Cucut petit) No pot ser, maleït sia... Mira’m bé! Algun dia em convertiré en un cigne...
    Utena: No ho crec pas.
    C-KO: (Robot) He trobat el mico, he trobat el mico. El mico fuig, atraparé el mico.[1]
Capítol 31. La seva tragèdia. — C-Ko i Utena
al despatx i observatori del President de l'Acadèmia Ohtori.
  • Anthy, Utena i Nanami: Pedra, paper, tisores!
    Anthy: Ostres! He perdut.
    Nanami: Bé, aleshores jo em quedo el llit. Entesos?
    Utena: Escolta maca ets una convidada, podries ser més humil no?
    Nanami: Mira qui parla, tu també ets una convidada.
    Akio: Nanami. Tens una visita.
    Toga: Nanami, he vingut a buscar-te.
    Nanami: Vés-te’n!
    Toga: Nanami!
    Nanami: Vés-te’n. No tornaré a casa amb tu.
    Toga: Quin problema tens, Nanami? No tens cap raó per anar a una altra residència de cop i volta.
    Nanami: No vull.
    Toga: No veus que nosaltres dos som germans? I que hem de viure junts, i ajudar-nos l’un a l’altre? Va, tornem junts.
    Nanami: Però que no ho entens? Tu i jo no som germans de debò.
    Utena: Eh...?
    Toga: Com ho has sabut...?
    Nanami: Aleshores és cert... com em pensava. No era una broma de mal gust, ni una mentida com m’hauria agradat creure... És tan cruel. Ara que sé que no som germans... no sé què he de fer...
    Toga: Nanami...
    Nanami: El meu germà és el meu germà, no? I no puc fer-ho, no puc deixar córrer tot el que he viscut. Perquè... jo l’estimo. Perquè jo t’estimo germà! T’estimo, t’estimo!
    Toga: Nanami...
    Nanami: Vés-te’n! Per favor... vés-te’n!
Capítol 31. La seva tragèdia. — Anthy, Utena, Nanami, Akio i Toga
al despatx i observatori del President de l'Acadèmia Ohtori

Capítol 32. L'amor de les ballarines[modifica]

  • Utena: No pots dormir?
    Nanami: Utena vosaltres dues cada nit dormiu d’aquesta manera una davant de l’altra?
    Utena: Hmmm...
    Nanami: No és gaire normal. I pel que veig, potser ets una mica ingènua, no, més aviat curta de gambals.
    Utena: Vinga noia.. Què dius? No et queixis si els hi prens el llit als altres!
    Nanami: Ja ho veus, ara ella deu estar boja d’alegria. Ja té l’excusa perfecte per anar-se’n a dormir amb ell...
    Utena: Aquells germans s’avenen moltíssim, oi?
    Nanami: Ai senyor! Què ximple ets! Ara ja entenc com encara pots viure com si res amb un parell de germans tan espantosos.
    Utena: Deu ser fantàstic tenir germans... Sembla que els seus sentiments sempre vagin connectats. Escolta Nanami, segur que tu i en Toga si continueu units com fins ara...
    Nanami: Et prohibeixo que ens comparis amb aquells dos. A més, tu no podries entendre res...
    Utena: Ho sento.
    Toga: Només feia comèdia. Però només per això no s’ha de convertir pas en una noia important per mi... és una noia tan vulgar i tan avorrida.
    B-Ko (Noia): Hola hola... ¿que hi ha algú?... Sóc jo, jo! Estic tan sola que no puc dormir. Sisplau, deixa’m sentir la teva veu!
    Nanami: Quina hora et penses què és ximple! ¿Qui carai ets? Com a mínim podries dir el teu nom!
    Akio: La Fi del Món. En Toga Kiryu t’està esperant.[1]
Capítol 32. L'amor de les ballarines. — Utena i Nanami
a l'habitació de l'observatori
  • Toga: Hola Nanami. Benvinguda.
    Nanami: Escolta. Et volia preguntar una cosa...
    Toga: El què?
    Nanami: Germà, ¿saps què és la Fi del Món?
    Toga: Per què m’ho preguntes això? Què vols saber?
    Nanami: Jo... Tant me fa el que pensis o deixis de pensar de mi... jo encara ara et continuo estimant, germà. Però tanmateix, sé que mai podrem tornar ser com érem abans. O sigui que avui he demanat el trasllat a una altra escola. T'he vingut a dir adéu, mai no et tornaré a veure. Per això volia saber una cosa per última vegada. Com és el meu germà de debò?
    Anthy (veu en off): Petició de trasllat!
    Nanami: Com és que la tens tu?
    Toga: Ei, no ho sents? És el teu esperit que encara no es dóna per vençut! El so que ressona pertot arreu a la Fi del Món. Estic segur que el sents aquest so... Vinga, vine amb nosaltres! Acompanya’ns al món que tan desitges!
    Akio: Hola. Ja és hora de fer un volt, no trobes?
    Nanami: Però tu ets...? Aquest home qui carai és?
    Toga: Preguntes qui carai és? Si ho saps perfectament, és el secretari de l’Acadèmia Ohtori.
    Nanami: No em referia a això.
    Toga: Què vols dir?
    Nanami: Vull dir que aquest home no és normal.
    Toga: En quin sentit no ho és?
    Nanami: El vaig veure.
    Toga: El què?
    Nanami: És que era... no ho puc dir... era tan horrorós!
    Akio: Hmm...
    Nanami: ¿Què és tan divertit?
    Akio: Això que dius que vas veure amb els teus propis ulls no era res més que una visió fragmentada del món on vius.
    Nanami: Què vols dir?
    Akio: És el món que tu veus, el món que tu coneixes. T’has limitat a seguir el camí que veia la teva limitada mirada, tancada en un món que és un laberint sense sortida. Allò que desitges veure de debò no es troba ni es trobarà mai en aquest camí.
    Nanami: Què t’empatolles amb aquesta xerrameca? Oh! No! Deixa’m anar!
    Toga: No era això el que sempre havies desitjat?
    Nanami: No, t’equivoques!
    Toga: Al cap i a la fi nosaltres no som germans.
    Nanami: Que no és això et dic!
    Toga: Llavors, què és el que desitges de debò?
    Akio: Us mostraré la Fi del Món. També a vosaltres.
Capítol 32. L'amor de les ballarines. — Toga, Nanami, Anthy i Akio
a la residència dels Kiryu
  • Akio: ¿Què faràs Toga, li penses dir la veritat a la Nanami?
    Toga: Bé, suposo.
    Akio: Però vosaltres sou germans de la mateixa sang, oi?
    Toga: Sí. De fet tant a mi com a la Nanami ens van enviar junts a la residència dels Kiryu. Però aleshores la Nanami encara era un nadó.
    Akio: Hauries de resoldre el malentès aviat.
    Toga: Però... ¿creus que hi ha res més romàntic que dos germans que no tenen... vincles de sang?
    Akio: Hmm... Quin germà tan cruel.
Capítol 32. L'amor de les ballarines. — Akio i Toga
al Coliseu dels Duels

Capítol 33. El príncep que corria enmig de la nit[modifica]

  • A-Ko (ràdio): Qui sap, qui sap...
    A-Ko i B-Ko (ràdio): Podria ser que...?
    A-Ko (ràdio): Aquesta nit el cel estrellat està preciós. Per tant estimats oients que esteu amb nosaltres, us recomanem que mireu el cel des de la finestra. Hi veureu les bellíssimes constel·lacions de la tardor.
    B-Ko (ràdio): És una sort, oi? Aquesta nit estarem junts per sempre.
    A-Ko (ràdio): I ara ha arribat l’hora del concurs.
    B-Ko (ràdio): Tatataxan!
    A-Ko (ràdio): Primera pregunta: Què és “una cosa eterna”?
    B-Ko (ràdio): No ho sé, és l’etern misteri.
    A-Ko (ràdio): I avui, qui serà el nostre primer concursant? A veure, es fa dir “La Fi del Món”.
    B-Ko (ràdio): És un nom d’allò més original.
    A-Ko (ràdio): Hahaha. Vinga, truquem-li de seguida.
    Àkio: Digui?
    A-Ko (ràdio): Bona nit! És el senyor Fi del Món?
    Àkio: Jo mateix.
    B-Ko (ràdio): Que està sentint el programa, ara?
    Àkio: Es clar.
    B-Ko (ràdio): Ostres! Té una veu molt atractiva.
    A-Ko (ràdio): Gràcies per enviar-nos la seva postal. Fi del Món ens podria dir a quina professió es dedica?
    Àkio: Es clar. Treballo en una escola. Però també faig altres feines esporàdiques de mitja jornada.
    A-Ko (ràdio): Però les persones que treballen en una escola, no tenen prohibit fer altres feines?
    Àkio: Sí, ja ho sé. Però ja me’n cuido de mantenir-ho en secret.
    A-Ko (ràdio): Moltes gràcies. I ara tot seguit anem a començar el concurs.
    A-Ko i B-Ko (ràdio): Podria ser...?
    A-Ko (ràdio): Té tres opcions. D’aquestes tres possibilitats, quina és “una cosa eterna”? 1 Un diamant. 2 Un record bonic. 3. Els préssecs en almívar. Ja pot respondre.
    Àkio: Doncs, estic segur que és...
    B-Ko (ràdio): El què?
    Àkio: Perdoneu, tinc una altra trucada.
    A-Ko (ràdio): Què?! Però si ara estem en directe!
    Àkio: Sóc jo... ehemmm... ehemmm... Entesos. Vinc de seguida. Ho sento moltíssim ara tinc molta feina.
    A-Ko (ràdio): Molta feina? De quina?
    Àkio: La de mitja jornada.[1]
Capítol 33. El príncep que corria enmig de la nit. — A-Ko, B-Ko i Àkio
al cotxe descapotable de l'Akio
  • Àkio: Digui!
    A-Ko (ràdio): Bona nit! És el senyor Fi del Món?
    Àkio: Sí.
    B-Ko (ràdio): Per fi tornem a estar en contacte!
    A-Ko (ràdio): És que és tot un problema que es talli una trucada... o que el truquin quan estem en directe. És terrible!
    Àkio: Em sap greu de debò. Era una trucada d’emergència.
    A-Ko (ràdio): Bé, ara que hem reprès el contacte, li volem fer la segona pregunta.
    Àkio: Què? Una altra?
    A-Ko i B-Ko (ràdio): Són les normes. Qui sap, qui sap.
    A-Ko i B-Ko (ràdio): Podria ser que...?
    A-Ko (ràdio): Té tres opcions. D’aquestes possibilitats quina és un Miracle? 1 L’invent d’Edison. 2 La trobada amb el príncep. 3 Una llauna de celacant.
    Àkio: Un miracle? Sí... el Poder dels Miracles...[1]
Capítol 33. El príncep que corria enmig de la nit. — A-Ko, B-Ko i Àkio
al cotxe descapotable de l'Akio
  • Àkio: De miracles en passen cada dia. Encara que ningú no se n’adona.
    A-Ko (ràdio): Bé, ja veiem que en sap molt del tema, però doni’ns la resposta, de pressa.
    Àkio: La resposta?[1]
Capítol 33. El príncep que corria enmig de la nit. — A-Ko i Àkio
al cotxe descapotable de l'Akio

Capítol 34. L'emblema de la Rosa[modifica]

  • Àkio: L’altre dia... vaig trobar un cometa. Un de nou... una estrella que encara ningú coneix. Però no ho diré a ningú... i tampoc li posaré cap nom... És extraordinari! Quan descobreixo una nova estrella, sento com si aquest nou estel fos meu. Però una estrella és una estrella. No pertany a ningú. Ningú no pot fer-la seva.
    Anthy: Bona nit germà.
    Àkio: Encara em vols fer patir?
    Utena: Ho faré. Em convertiré en un príncep.
Capítol 34. L'emblema de la Rosa. — Àkio, Anthy i Utena
a l'observatori i habitació
  • Veu en off: Grup de Teatre d’Ombres Kashira. La Història de la Rosa.
    Àkio: Fa temps que no veig una obra de teatre.
    Anthy: Deu ser molt divertida.
    Utena: Escolta Akio, a tu t’agrada gaire el teatre?
    Àkio: De fet Utena, pensa que la vida és com un teatre. I sempre hi ha dos tipus de persones, els actors i els espectadors.
    Utena: No ho entenc la veritat, no hi ha vingut ningú més tret de nosaltres tres. Potser hem arribat massa aviat...
    C-Ko: Extra! Extra! Extra! Extra! Per fi, per fi s’ha començat a despertar... ... La llum segellada, el príncep melancòlic, tot el que no havia estat explicat fins ara: La Història de la Rosa! Aneu amb compte, aneu amb compte! Perquè encara es troba en algun lloc d’aquest món. I tu també hauràs d’anar amb compte!”
    A-Ko: Qui sap, qui sap...
    B-Ko: Podria ser que...?
    C-Ko: Aquesta història parla de l’època en què totes les noies eren princeses. Aquella època, el món encara no estava engolit per les tenebres. Perquè aleshores... hi havia el Príncep de la Rosa que defensava el món! (monstre) Uahh... (princesa) Socors! Un monstre em persegueix!
    B-Ko: (Cavall a galop) Enrere, monstre malvat! Ja veuràs com et destruiré!
    C-Ko: (Monstre) Uahh.. Uahh Uahh Uahh...
    B-Ko: Es troba bé estimada princesa?
    C-Ko: Gràcies Príncep de la Rosa.
    B-Ko: I ara, el petó promès!
    C-Ko: (Monstre) Uahh Uahh Uahh... (Princesa) Socors! És la nit de Nadal i estic tota sola!
    B-Ko: (Cavall cavalcant) No tinguis por/ perquè he reservat una taula al millor restaurant francès de la ciutat! Iah!!!
    C-Ko: (Monstre) Iah... (Princesa) Gràcies, Príncep de la Rosa.
    B-Ko: I ara, el petó promès!
    C-Ko: I sí... totes les noies del món eren princeses. Princeses encantadores.
    C-Ko: Com que a totes nosaltres.. ens protegia el Príncep de la Rosa, un galant i bellíssim cavaller, el món llavors era radiant i ple de llum. Però...
    A-Ko: (Anciana) Escolta’m una cosa Príncep de la Rosa...
    B-Ko: Què vol dir-me anciana?
    A-Ko: (Anciana) He vingut a avisar-te que una gran desgràcia amenaça aquest món. Hi ha un ésser que maquina robar la llum que il·lumina aquest món i cobrir-ho tot de tenebres.
    B-Ko: A qui es refereix? He de saber-ho!
    A-Ko: (Anciana) A una bruixa!
    B-Ko: Una bruixa?
    A-Ko: (Anciana) Sí... Tu també saps on és oi? Aquell castell que flota al cel és el castell de la bruixa. I ara la bruixa que viu en aquell castell el que vol és robar tota la llum que hi ha al món!
    B-Ko: Què és la “Llum del Món”?
    A-Ko: (Anciana) Com? De debò que no saps què és la llum? T’ho diré: És allò que és etern! La Claror. El Poder dels Miracles! El poder per revolucionar el món!
    C-Ko: D’aquesta manera, per protegir la Llum del Món, el príncep es va dirigir cap al castell per matar la bruixa.
    A-Ko: (Anciana) Benvingut al castell. Què has vingut a buscar?
    B-Ko: Vatua l’olla! Però si ets la mateixa anciana d’abans!
    A-Ko: (Anciana) Què et pensaves ximplet?! Això només és una trampa per capturar-te en aquest castell!
    B-Ko: Uah!
    A-Ko: Tu ets la Llum!
    B-Ko: Per què ho fas això? Què vols aconseguir? Bruixa, qui ets tu?
    A-Ko: (Anciana) Però com pot ser, això? Encara no te n’has adonat de qui sóc?
    B-Ko: Casum l’os pedrer! Ets la meva germana! La meva pròpia germana!!
    A-Ko: Això mateix germà, sóc jo La teva dolça germana! Tu ets el príncep que protegeix totes les noies que hi ha al món. Tu ets qui fa que totes elles siguin princeses: El Príncep de la Rosa. Però jo sóc la teva... germana. Jo sóc l’única que mai es podrà convertir en la teva princesa! Ahaha haha...
    B-Ko: Sí però què vols que hi faci?
    A-Ko: Per aquest motiu, jo... (Anciana) m’he convertit en una bruixa. Les noies que no poden ser princeses, no tenen més remei que convertir-se en bruixes. Ahahahahaha...
    C-Ko: Aleshores, la bruixa... va empresonar el príncep... i tot el món va ser engolit per les tenebres. I encara ara la bruixa domina aquest món de tenebres i busca un cor jove i noble, per convertir-lo en una nova víctima. Perquè segurament aquell qui pot convertir-se en la llum que il·lumina el món li fa nosa per dominar la foscor. (Ancià) Aneu amb compte, aneu amb compte! Perquè ella encara es troba en algun lloc d’aquest món. I passi el que passi, tu també hauràs d’anar amb compte![1]
Capítol 34. L'emblema de la Rosa. — Àkio, Anthy, Utena, A-Ko, B-Ko i C-Ko
al Teatre d’Ombres Kashira
  • Saionji: Toga.
    Toga: Fas tard. No t’adormis i practica amb mi.
    Saionji: M’estranya que m’ho demanis...
    Toga: Necessito practicar una mica. Molt aviat, hauré de lluitar en un altre duel. Sembla que aquell home no li agrada gens que ella continuï guanyant els duels. I això, malgrat la desaparició de l’espasa de Dèus.
    Saionji: El que no sé és... per què sempre acabo lluitant i perdent contra aquella noieta.
    Toga: No és una noieta qualsevol. Perquè ella és la noia que quan era petita... li van mostrar l’eternitat.
    Saionji: Era ella aquella noia...?
Capítol 34. L'emblema de la Rosa. — Saionji i Toga
al Club de Kendo
  • Dèus: Què et passa? Què hi fas en un lloc com aquest?
    Utena (nena): No faig res. Escolta, ets el Déu de la mort, tu?
    Dèus: No ho sóc. Jo no porto la mort.
    Utena (nena): Tu ets.. molt bufó. Oh...! Què li passa? Qui és...?
    Dèus: Una bruixa.
    Utena (nena): Una bruixa?
    Dèus: La Núvia de la Rosa.
    Utena (nena): La Núvia... de la Rosa?
    Dèus: Aquells que moren tenen sort... Ella no pot morir. Només continua patint.
    Utena (nena): Però per què?
    Dèus: És el seu càstig per robar el príncep... a totes les noies del món. És la Història de la Rosa... fins ara no havia estat explicada. Anthy... Anthy...
    Anthy: Sóc aquí, amb tu.
    Dèus: Oh...
    Ambient de gent: És aquí! Ha de ser aquí! Sisplau! Ajudeu-nos! Vinga lluiteu! Si us plau vinga, Noble senyor!
    Home A: Príncep!... Sou aquí? Per favor, lluiteu!!
    Home B: Vós sou l’únic que podeu salvar la meva filla!
    Home C: Les nostres filles també esperen que les ajudeu!
    Home A: Afanyeu-vos i sortiu a lluitar!!
    Home B: Príncep, sortiu!
    Dèus: Oh...
    Anthy: No ho facis, no et moguis!
    Dèus: He d’anar-hi... em demanen que els ajudi.. i he d’anar-hi!
    Home i Dona: Príncep! Ajudeu-la!! Ajudeu-la senyor! Ajudeu-la senyor! Salveu les nostres filles! Lluiteu!
    Anthy: No continuïs.. no lluitis més. Si no moriràs... Moriràs!
    Ambient de gent: Les nostres filles! Volen sortir! Aparteu-vos. Aparteu-vos! Aparteu-vos!
    Home A: Qui ets tu!
    Home B: On és el príncep?
    Anthy: Dèus ja no hi és aquí.
    Ambient de gent: Eh?
    Anthy: Ara ell em pertany només a mi. L’he segellat per sempre allà on mai podreu accedir. Ara és fora del vostre abast...
    Ambient de gent: Torna’ns el príncep! Surt del mig. Qui ets tu! Volem el príncep. Les nostres filles!
    Home B: Bruixa! Bruixa del dimoni!
    Home A: Ets una bruixa!
    Ambient de gent: Bruixa! Bruixa del dimoni! Bruixa!
    Anthy: Oh...! Ah...!
    Dèus: Per protegir el príncep que tant estimava, es va sacrificar. L’única que n’estava enamorada de debò era ella, però.. es va sacrificar.
    Dèus: A més a més, el príncep que ella tant estimava, ja no era aquell que ella havia conegut... i al final...
    Dèus: Al final ell es va convertir en la Fi del Món.
    Utena (nena): No pot ser... Ah...!
    Dèus: (T) Aleshores, l’únic que li va quedar va ser el dolor.
    Utena (nena): Vinga... vinga sisplau, ajuda-la! Pobrissona! Ajuda-la, per favor! Ajuda-la, per favor...
    Dèus: No hi podem fer res creu-me. Ja no hi ha res que la pugui salvar.
    Utena: Oh...
    Dèus: L’únic que seria capaç de salvar-la... és el príncep en qui ella confia...
    Utena (nena): Però tu ets un príncep, no?
    Dèus: Però jo... no puc ser el seu príncep.
    Utena (nena): Per què...?
    Dèus: Tens molt bon cor, ho sabies? Vull donar-te les gràcies per les teves llàgrimes.
    Utena (nena): Aleshores jo em convertiré en un príncep! Jo em convertiré en el príncep que ella espera i l’ajudaré!
    Dèus: Encara que et facis gran, si ets capaç de conservar aquesta noblesa de cor, potser arribarà el dia que podràs alliberar-la del seu sofriment etern. Però segur... que oblidaràs tot el que ha passat aquesta nit... I encara que te’n recordessis... tu ets una nena. I aviat et convertiràs en una noia.
    Utena (nena): Ho seré! Et prometo que em convertiré en un príncep! Ho juro!
    Dèus: Llavors.. agafa aquest anell, potser algun dia et portarà fins aquí.
Capítol 34. L'emblema de la Rosa. — Dèus, Utena i Anthy
flashback a la infància d'Utena a l'església

Capítol 35. L'amor que va néixer a l'hivern[modifica]

  • Anthy Himemiya (veu en off): Vet aquí que... fa molt i molt temps... hi havia una princesa trista i jove que... feia molt poc que havia perdut el seu pare i la seva mare. Aleshores, va aparèixer un príncep muntat en un cavall blanc i...
Capítol 35. L'amor que va néixer a l'hivern. — Anthy Himemiya
a la introducció del capítol
  • Àkio: He estat jo qui ha guanyat el joc.
    Toga: No. T’equivoques. Hem quedat empatats. Com em pensava, no li va agradar gens el regal. Jo tenia raó, veus?
    Àkio: Segurament la devies fer dubtar. Potser no vas encertar el regal. I el que vas triar no era el més adequat.
    Toga: No em vaig equivocar gens a l’hora d’escollir-lo. A més, li quedaven de meravella.
    Àkio: Estic desitjant veure-la en el duel. Perquè estic segur que la Utena es convertirà en una princesa molt atractiva. No en un príncep... serà una princesa. No trobes que sí?
    Toga: Bé, ja ho veurem.
    Àkio: El proper duel serà entretingut, Toga! Serà una princesa que revolucionarà el món? Però jo encara desitjo amb tota la força del meu cor... la teva victòria.
Capítol 35. L'amor que va néixer a l'hivern. — Àkio i Toga
al despatx i observatori del President de l'Acadèmia Ohtori
  • Saionji: No puc creure que aquella nena fos la Tenjo. La nena que hi havia al taüt era la Utena?
    Toga: Encara és al taüt. Encara ara és allà dintre tota sola. I jo necessito guanyar-la. La guanyaré per salvar-la del taüt.
    Saionji: No m’ho puc creure! Què vols dir? Que un egoista com tu estima de debò la Tenjo?
    Toga: No ho sé... què vols que et digui. Ni tan sols jo n’estic segur.
    Saionji: Fins ara hem rebut missatges i cartes de tota mena... Tots els enviava La Fi del Món. I hem lluitat en un duel darrera l’altre tal com les cartes ens indicaven.
    Toga: Sí. Però suposo que per mi... aquesta serà l’última carta.
    Saionji: Ja no necessitarem mai més la tassa que ens donen. I tampoc no hi haurà cap més carta. Aquell home, ja saps qui vull dir, sempre t’ha dominat, per això que a tu tant te feia obeir les seves ordres. Però vols dir que així ets feliç? No et crec! Per què et deixes manipular pel Secretari fins a aquest punt?
    Toga: Perquè aquell home va ser, qui va salvar aquella nena.
    Saionji: De manera que es tractava d’això.
    Toga: Jo vull convertir-me en un home com ell. Vull tenir tanta força... tanta potència com ell!
    Saionji: I què penses fer?
    Toga: Com?
    Saionji: És molt possible que aquella vegada el Secretari l’ajudés a sortir, com tu dius. Però ella encara és presonera dintre del taüt. No... no només la Utena. Nosaltres també som en un taüt.
Capítol 35. L'amor que va néixer a l'hivern. — Saionji i Toga
quan es troben al Consell d'estudiants

Capítol 36. I aleshores s'obren les portes de la nit[modifica]

  • Toga: Què en penses? Són unes vibracions agradables.
    Saionji: No m’emocionen el més mínim.
    Toga: Vols dir?
    Saionji: No presumeixis... tens un gust espantós.
    Toga: El que no suportes és la meva manera de conduir, oi?
    Saionji: El que no suporto és que és que em vulguin dominar. Em sento com si algú estés espiant el fons del meu cor...
    Toga: No t’amoïnis. Tu sempre has estat la mena d’home que no amaga la seva aversió.
    Saionji: Tant se me’n fum. ¿I què penses fer, ara? ¿Encara tens la idea de lluitar amb la Utena Tenjo? I tot.. perquè ho vol la Fi del Món.
    Àkio: S’ha tornat molt maca.
    Toga: Vols dir la Utena?
    Àkio: Això mateix. És tan innocent i tan encantadora que... És la millor princesa de totes. És la meva preferida.
    Àkio: Ah hahahahaha.
    Toga: Sí, ja ho sé.
    Saionji: Tots nosaltres.. hem de sortir dels nostres taüts!/ (ON) Hem de deixar els taüts que la Fi del Món ha preparat per tots nosaltres!
    Toga: La resposta la tindrem... aquesta nit!
    Saionji: Aquesta nit?
    Toga: Saionji.
    Saionji: Què vols?
    Toga: És perillós que estiguis dret.
    Saionji: Sí.
Capítol 36. I aleshores s'obren les portes de la nit. — Toga, Saionji i Àkio
a la motocicleta amb sidecar del Toga
  • Saionji: Com va anar? Ja tens la resposta que buscaves?
    Toga: Sí. ahir ho vaig veure tot clar.
    Saionji: Ah... I et puc preguntar què és el que has vist clar?
    Toga: Com ja m’imaginava, me’n vaig adonar que ella és la personamés important de la meva vida.
    Saionji: I ara què faràs?
    Toga: Penso lluitar un altre cop! I he de guanyar tant sí com no! Sé que és l’únic que puc fer, si la vull salvar. Perquè si ella guanya el pròxim duel...!
    Saionji: Aconseguirà el Poder per Revolucionar el Món. I si això passa llavors la Utena...
    Toga: ...caurà a les urpes de la Fi del Món!
    Saionji: Vinga, anem!
Capítol 36. I aleshores s'obren les portes de la nit. — Saionji i Toga
quan es troben al Consell d'estudiants

Capítol 37. La noia que revolucionarà el món[modifica]

  • Utena (nena): Et prometo que em convertiré en un príncep per salvar-la.
    Dèus (veu en off): Encara que et facis gran, si ets capaç de conservar aquesta noblesa, aquest anell...
    Utena (veu interior): ...Aquest anell, potser algun dia... et portarà al meu costat.
Capítol 37. La noia que revolucionarà el món. — Utena i Dèus
a l'habitació de la residència del secretari
  • Toga: L’has rebuda?
    Saionji: Sí. Fa una estona he rebut la carta de la Fi del Món. És una carta de comiat.
    Toga: A hores d’ara, suposo que la Utena Tenjo també en deu haver rebut una. Però la seva carta és molt diferent de la nostra. Encara que... ella no deu tenir... cap interès en la revolució.
    Saionji: Aleshores, el poder de Dèus es quedarà segellat com ha estat fins ara, i no hi haurà cap Revolució?
    Toga: No ho sé... Creu-me. Ni tan sols jo sé quins són els veritables objectius de la Fi del Món.
    Saionji: Per cert, vols dir que la Utena Tenjo en sap alguna cosa, de tot això? Sap qui és en realitat la Fi del Món?
    Toga: Feia molt de temps que no anava amb bicicleta amb tu. Ja ni me’n recordava.
    Saionji: Sí. Deu fer una pila d’anys...
Capítol 37. La noia que revolucionarà el món. — Toga i Saionji
anant amb bicicleta al Consell d'estudiants
  • Utena: Com? Encara estàs desperta? Estàs emprenyada?
    Anthy: Per què ho diu?
    Utena: Em pensava que ho estaves. Crec que t’he fet una mala passada. Aquesta nit m’ha dit que jo estava molt femenina, saps? M’ho ha dit l’Akio... Però no ho entenc. Què vol dir, ser femenina?
    Anthy: Les noies... Al cap i a la fi, totes les noies són una mena de Núvia de la Rosa. Ja ha rebut la carta de la Fi del Món?
    Utena: Hemmm...
    Anthy: Si va a aquell castell senyoreta, allà podrà trobar-se amb el seu príncep.
    Utena: D’ençà que ens vam trobar... ens han passat una pila de coses, no trobes? És veritat, tantes coses.
Capítol 37. La noia que revolucionarà el món. — Utena i Anthy
a l'habitació de la residència del secretari
  • Toga: De manera que, això és un adéu-siau?
    Saionji: Enviar una carta per acomiadar-te és una cosa que es podia esperar de tu.
    Toga: I ara què en penses fer d’ella, Akio? Que m’ho diràs?
    Àkio: Què en penso fer? Què vols dir?
    Toga: Encara no puc imaginar-me la Utena travessant el Portal de la Rosa.
    Saionji: I ella, tampoc no té cap raó per fer-ho.
    Àkio: Vols dir?
    Toga: Ella no volia convertir-se en la persona que havia de Revolucionar el Món. Però ara, el seu cor et pertany. I ella t’ha escollit a tu, més aviat com a home d’un món real... que no pas com a príncep.
    Àkio: Qui ha d’escollir... és ella. I encara no ha triat... ningú.
Capítol 37. La noia que revolucionarà el món. — Toga, Saionji i Àkio
al despatx i observatori del President de l'Acadèmia Ohtori i al cotxe de l'Àkio
  • Utena: És insòlit veure-us a tots dos junts. Em desafiareu a un altre duel?
    Miki: Que no saps que ja hem rebut la carta de la Fi del Món?
    Jury: A la carta hi posava ben clar que s’ha decidit que tu ets qui Revolucionarà el Món, Utena.
    Utena: I què voleu?
    Miki: Doncs ens agradaria saber què tens pensat fer ara. Ens ho vols dir?
    Utena: O sigui que jo tinc el poder per revolucionar el món, eh? Pot ser aclaparador... Però al cap i a la fi, jo sempre he viscut per convertir-me en una mena de príncep.
    Jury: Al capdavall, cap de nosaltres... cap duelista ha pogut guanyar-te.
    Miki: Ostres!
    Jury: Quan hi penso, encara que jo era un membre del Consell d’Estudiants, només pensava en mi mateixa. I és lamentable... però encara ara penso únicament en els meus problemes.
    Utena: Què vols dir? Et refereixes a la Shiori?
    Jury: Què ho deu fer...? Què ho deu fer que no aconsegueixo alliberar-me encara dels meus sentiments? I tu, ja has decidit què en faràs de l’Anthy?
    Utena: Ehhh?
    Jury: Te l’estimes, oi?
    Utena: Bé, no té res a veure amb el que tu anomenaries amor. El meu afecte és pur... bé, suposo que el teu també ho deu ser, però... Però jo no puc. I la Himemiya.. La Himemiya, no ho sé... (CP) Nanami!
    Nanami: Us heu begut l’enteniment? Com és que no us en adoneu que encara us estan manipulant?!
    Jury: Feia molt temps que no portaves aquest uniforme.
    Miki: Això vol dir que deixaràs de dirigir el Consell d’Estudiants, Nanami?
    Nanami: I tant, per descomptat que sí! No em dóna la gana continuar aquest joc! Ha... Seria una bestiesa! I tu val més que deixis estar al Secretari i a la Himemiya. Això si saps què et convé.
    Utena: Ehehehe... Moltes gràcies pel consell.
    Nanami: T’ho dic seriosament, Utena! Ets massa tafanera! Ets burra! I estàs tocada del bolet!
    Utena: Amb tot això que dius, ara no ets tu qui es fica a la vida dels altres?
    Nanami: Sempre que parlo amb tu, em treus de polleguera!
    Utena: Què hi farem! Sóc del grup sanguini B, sempre vaig a la meva.
    Nanami: Jo també ho sóc.
    Utena: Ehhh...!
    Miki: Saps, encara t’he de dir una cosa.
    Utena: Què vols?
    Miki: No sé perquè, però darrerament penso molt sovint en tu. T’ho dic de debò!
    Jury: Apa! És una confessió d’amor?
    Utena: Però Miki, tu no estaves enamorat de la Himemiya?
    Miki: Quin mal hi ha a canviar d’idea?
    Utena: Ja m’ho rumiaré.
    Jury: Et faria res donar-me una foto teva?
    Utena: Perquè la vols?
    Jury: Volia posar-la en un penjoll nou, que he comprat.
    Miki: Ai caram! Quin rival més fort que m’ha sortit!
    JURY i Miki: Ehehehehehe...
    Nanami: Quina colla de ximples...!
Capítol 37. La noia que revolucionarà el món. — Utena, Miki, Jury i Nanami
al pati de l'Acadèmia Ohtori
  • Anthy: Oh... Ah... Oh... Oh...
    Àkio: Que pateixes, Anthy? Però no sóc jo qui et turmenta i et fa patir. És el Món!!
    Anthy: Oh... Ah...
Capítol 37. La noia que revolucionarà el món. — Anthy i Àkio
al cotxe de l'Àkio
  • Utena: Escolta Himemiya, què vols fer en el futur?
    Anthy: En el futur?
    Utena: Sí, algun dia deixaràs aquesta escola. Aleshores què t’agradaria fer?
    Anthy: Jo... l’únic que sé fer és tenir cura de les Roses.
    Utena: Que bé! Així doncs pots ser florista.
    Anthy: Estaria força bé. Escolti senyoreta Utena.
    Utena: Hmmm...?
    Anthy: Vostè no sap què és la Cantarela, oi?
    Utena: La Cantarela? Què és això?
    Anthy: És el nom d’un poderós verí que feia servir la família Borja a Itàlia... fa molt de temps.
    Utena: Hmmm...
    Anthy: Li agraden aquestes galetes? Les he fetes jo. Tenen un gust diferent, oi?
    Utena: Quina coincidència. En aquest te també hi he posat verí.
    Anthy: De debò? Doncs és el te més deliciós que he tastat mai.
    Utena: Les galetes també són delicioses.
    Anthy: Senyoreta Utena.
    Utena: Hmmm...?
    Anthy: D’aquí a deu anys què pensa fer?
    Utena: Jo tampoc ho sé ben bé, però...
    Anthy: Però...?
    Utena: Però... d’aquí a deu anys, m’agradaria que poguéssim tornar a estar totes dues juntes prenent te. Estaria molt bé.
    Anthy: Sí. A mi també m’agradaria.
    Utena: Si pogués ser seria fantàstic. Quan hagin passat deu anys... riurem juntes, i prendrem te... M’ho promets?
    Anthy: Sí, ho prometo.
Capítol 37. La noia que revolucionarà el món. — Utena i Anthy
a la residència del secretari
  • Utena: Que vols fugir, potser?
    Anthy: No ho soporto més, de debò. Ho sento molt!
    Utena: Eh...
    Anthy: No es preocupi per mi!
    Utena: Que vols fugir, potser? No m’has promès abans que prendríem te i riuríem totes dues juntes d’aquí deu anys?
    Anthy: Perdoni’m, sisplau... senyoreta Utena. Perdoni’m!
Capítol 37. La noia que revolucionarà el món. — Utena i Anthy
al pati de l'acadèmia Ohtori
  • Toga: No em pensava que hi aniries. Tant desitges veure un altre cop el teu príncep?
    Utena: Aquest no és l’únic motiu...
    Saionji: Aleshores, perquè ho fas?
    Toga: Ho fas per la Himemiya? Tothom qui creu que l’amistat existeix és un ximple acabat!
    Utena: Encara no ho sabies? Jo sóc ximple.
    Anthy (veu en off): Ja ha arribat l’hora. És el moment de travessar el Portal de la Rosa, veure com s’obre el camí que porta al castell, i finalment aconseguir el Poder per Revolucionar el Món. I aleshores allà mateix, ens tornarem a trobar. El teu príncep.
    Anthy: Senyoreta Utena. Aquí té la carta. Encara pot tornar enrere si vol.
    Utena: Anem.
Capítol 37. La noia que revolucionarà el món. — Toga, Saionji i Àkio
al pati de l'Acadèmia Ohtori

Capítol 38. La fi del món[modifica]

  • Utena: Què és això? És el meu príncep...
    Àkio: Sí, sóc el teu príncep.
    Utena: Així que tu eres la Fi del Món... Al final eres tu, qui hi havia darrera de tots els problemes que han sorgit.
    Àkio: Ho sabies tot de bon començament, oi? Però jo sóc el teu príncep de veritat, Utena. I has arribat fins aquí, per trobar-te amb mi.
    Utena: Necessito que em donis una explicació.
    Àkio: Una explicació?
    Utena: Per què has fet que tots nosaltres lluitéssim en duels? I també t’exigeixo que em diguis què signifiquen tots els conflictes que has provocat en aquesta escola.
    Àkio: Ets molt valenta. Últimament, quina mena de somnis has tingut? Perquè jo cada nit somio amb el castell i prou.
    Utena: El castell?
    Àkio: Sí... el castell on el Príncep i la Princesa viuran feliços per sempre la resta dels seus dies. Hi viuran eternament... El príncep sóc jo, Utena. I la meva única princesa... ets tu.
    Utena: Himemiya!
    Àkio: Tranquil·litza’t! No cal que t’espantis. Si tant et preocupa, l’Anthy és allà. Aquest anell... un dia o altre et tornaria a portar fins aquí. La veritat és que t’has esforçat molt i mai has perdut el teu cor noble. No em vaig equivocar quan et vaig escollir. Ets la meva autèntica princesa. Ets maquíssima. I tal com ets ara, no t’escau gens portar una espasa. Seré jo qui la portarà! I a partir d’avui, et protegiré de qualsevol mal! Jo seré el teu príncep. I tu seràs la meva princesa, eternament!
    Utena: I què passarà, ara, Akio?
    Àkio: Que viurem feliços per sempre. Aconseguirem l’eternitat, i ens estimarem l’un a l’altre per sempre. I finalment la princesa i el príncep viuran, tota l’eternitat al castell! Què passa?
    Utena: No ho sé. Tot... tot és molt bonic, però mentre nosaltres vivim feliços al castell, què se’n farà de la Himemiya?
    Àkio: Ella continuarà sent la Núvia de la Rosa... per sempre.
    Utena: Que fuges?!
    Anthy: No es preocupi per mi!
    Utena: Estàs fugint?! No em vas prometre que d’aquí a deu anys prendríem el te i riuríem les dues juntes?
    Anthy: Perdoni’m, senyoreta Utena! Perdoni’m, per favor!
Capítol 38. La fi del món. — Utena, Àkio i Anthy
al Coliseu dels Duels
  • Anthy: Jo sóc la Núvia de la Rosa. Sóc un ninot sense cor. I em pensava que per més que martiritzessin el meu cos... el meu cor mai no se’n doldria. Perdoni’m senyoreta Utena. Com a Núvia de la Rosa havia de rebre el meu càstig amb aquest sofriment. Però, fins i tot l’he fet patir a vostè. Jo ja sabia que si es va embolicar en tot això... va ser per casualitat. Ho sabia, però tot i així... vaig utilitzar la seva innocència pel meu profit... I em vaig aprofitar de la seva amabilitat. Em sap greu senyoreta Utena. Només sóc una covarda. una dona menyspreable que l’únic que ha fet ha estat trair-la.
    Utena: No és cert. Vaig ser jo, no me’n vaig adonar del teu dolor. I tampoc vaig saber veure com paties. I tot i això... jo feia veure... que era un príncep que et protegia. La veritat és que la voluntat de protegir-te només va fer que... em pugessin els fums! Aleshores... em vaig assabentar que l’Akio i tu... que l’Akio i tu...! L’únic que em va passar pel cap era que m’havies traït! I jo no t’era sincera per més que et digués que ens ajudaríem sempre... Sense saber ni tan sols com paties, vaig tenir la barra de dir que ens ajudaríem l’una a l’altra... I he estat jo, la covarda. Sóc jo, l’única menyspreable. He estat jo, qui... qui t’ha traït.
    Anthy: Ara no s’amoïni per res... I marxi d’aquesta escola... oblidi tot el que ha passat.
    Utena: Que marxi? ¿Per què hauria de fer una cosa així? Exacte. Per què hauria de fer una cosa així?
Capítol 38. La fi del món. — Anthy i Utena
al pati de l'Acadèmia Ohtori i al Coliseu dels Duels
  • Utena: Aquesta és... Aquesta no és la teva habitació?
    Àkio: Però és un planetari magnífic, no trobes? Aquest projector... aprofitant la foscor, mostra il·lusions i contes de fades a cors innocents com els vostres... tan joves. Vosaltres sempre voleu que existeixi alguna cosa eterna... o el poder dels miracles. Però aquesta cambra és el punt més alt d’aquesta escola. L’escola Ohtori... I també el més alt de tot el món!
    Utena: No suporto aquesta habitació.
    Àkio: Potser ets massa jove per entendre el valor que té aquesta habitació. Perquè més que veure-hi el despatx del secretari... tu has escollit veure-hi el castell il·lusori que flota al cel.
Capítol 38. La fi del món. — Akio, Utena i Anthy
al despatx i observatori del President de l'Acadèmia Ohtori
  • Utena: Oh...! Per què? Himemiya... Per què? Oh...!
Capítol 38. La fi del món. — Akio, Utena i Anthy
al Coliseu dels Duels

Capítol 39. Algun dia ballarem juntes[modifica]

  • Utena: Oh... Per què... Ohah... Ah... Per què...?
    Anthy: Tu em recordes, aquell Dèus que vaig estimar una vegada. Però mai podràs convertir-te en el meu príncep. Perquè ets una noia.
    Utena: Hime... Himemiya...!
    Àkio: Ja t’ho havia dit que això no era un joc.
Capítol 39. Algun dia ballarem juntes. — Utena, Anthy i Àkio
al Coliseu dels Duels
  • Saionji: El duel anomenat Revolució, eh?
    Toga: No te’l treguis encara! Ella ha anat al coliseu dels duels en representació de tots nosaltres, els duelistes. I fins que el duel no arribi al seu desenllaç, tenim l’obligació de continuar sent duelistes.
    Nanami: Jo ja me l’he tret l’emblema. Com més aviat oblidem tot el que ha passat, millor per nosaltres.
    Miki: No sé pas si mai ho podrem oblidar...
    Jury: Ara que hi penso, he oblidat per complet com es deia aquell noi. Ja no recordo el seu nom.
    Miki: Aquell noi?
    Jury: Sí. Ja fa molts anys de tot això. Una tarda quan la meva germana encara era molt petita, va estar a punt d’ofegar-se. Per sort, aquella vegada va aparèixer un noi que va llençar-se al riu per salvar-la.
    Nanami: Ah... I què va passar?
    Jury: La meva germana va tenir sort, un adult que hi havia pels voltants la va ajudar a sortir del riu. Però el noi que es va llençar a l’aigua per salvar-la, el corrent el va arrossegar riu avall i ja no me’n recordo de com es deia.
    Nanami: Aquell noi... es va morir doncs?
    Jury: No l’hem tornat a veure mai més. La meva germana va oblidar el seu nom ben aviat, i vaig pensar que era freda i insensible. Però ara que miro de recordar-lo, sembla que també l’he oblidat, jo.
    Nanami: Ei... Ei...? Per què ens ho dius això?
Capítol 39. Algun dia ballarem juntes. — Saionji, Toga, Nanami, Miki i Jury
al Consell d'estudiants
  • Àkio: Anthy... l’espasa. Què et passa? Què esperes per donar-me-la?
    Anthy: És que jo...
    Àkio: Que te’n penedeixes? Al capdavall, he fet caure en desgràcia la teva amiga. Sí... sé que tot és culpa meva. Que m’odies pel que he fet? Si hagués volgut ser el príncep que era anys enrere, potser ningú hauria sofert cap mal. Però sempre he sentit les teves ferides i el teu dolor... com si fossin meus.
    Anthy: Germà. Tu que coneixies com era el món, vas escollir seguir aquest camí.
    Àkio: Jo que coneixia com ningú com eres, t’estimava i t’estimo.
    Anthy: Sí, germà.
    Àkio: Anthy, l’espasa. Molt ben fet, ets una bona noia, Anthy. Uh...! Uh...! El Portal de la Rosa. La porta on resta segellat el Poder per Revolucionar el món! Uhm... Ja vénen. Anthy!!
    Utena: Oh... Oh.. Hime... miya. No hi vagis. Hime...
    Anthy: El meu estimat heroi tafaner. Gràcies per deixar-me tastar un bri del que tu anomenes amistat. Adéu.
    Utena: No hi, vagis. Hime... miya. Hime...
Capítol 39. Algun dia ballarem juntes. — Àkio, Anthy i Utena
al Coliseu dels Duels
  • Àkio: Milions d’espases que brillen a causa de la rancúnia dels ultratjats! Quan han vist l’espasa del príncep s’han sacsejat per alliberar el seu odi.
    Dones xiuxiuejant: La bruixa.. la bruixa.. la bruixa... la bruixa... la bruixa... la bruixa... la bruixa... la bruixa... la bruixa... la bruixa... la bruixa... la bruixa...
    Utena: Himemiya!! Himemiya!! Ah...
    Àkio: És el destí de la Núvia de la Rosa fer d’escut al príncep, i rebre al seu cos les espases que el vulguin atacar. Era el que l’Anshy desitjava fer per pròpia voluntat.
    Utena: Himemiya!! Himemiya!! Himemiya!! Himemiya!! Himemiya!!!
    Àkio: I ara al príncep li arriba el moment de trencar el darrer segell. És el moment d’obrir definitivament la porta d’un nou món. Uh...! Uh..! Iah...! Uh...! Huh...! Uh...!
    Utena: Àkio... Ajuda-la... ajuda la Himemiya. Àkio vés-hi. Ajuda-la. Salva, la Himemiya.
    Dèus: Val més que no et moguis. Després et curaré les ferides. Ets una bona noia... estàs plorant? La veus aquella porta amb la rosa al capdamunt? Darrera d’aquella porta hi ha, l’eternitat, la claror, el poder dels miracles. Si tens aquest poder, tot és possible. Però tu no ho pots fer. No veus que ets una noia, tu? A més, ets feble. Si tens aquest poder, tot és possible. Fins i tot podries alliberar-la del seu destí! Però com s’utilitza aquesta força...
    Àkio: Depèn de mi.
    Dèus: Vinga, no facis aquesta cara tan trista. Fins ara t’has esforçat de valent...! i no cal que et sentis culpable. I tot aquest temps, has guardat com un tresor l’Emblema de la Rosa. Té, et faré un petó com a recompensa. Aquest, és el teu consol.
    Utena: Iah...
Capítol 39. Algun dia ballarem juntes. — Àkio, Utena i Dèus
al Coliseu dels Duels
  • Àkio: Aquesta espasa tampoc ha servit de res. Quant de temps haurà de passar fins que pugui recuperar el poder de Dèus. Tant me fa. La Núvia de la Rosa em pertany. I algun dia...
Capítol 39. Algun dia ballarem juntes. — Àkio
al Coliseu dels Duels
  • Àkio: És sorprenent que t’hagis posat dempeus. Què pretens? De debò que ara tens la intenció d’obrir aquesta porta? Deixa-ho córrer. Uhm... L’espasa del príncep ja està trencada. I ara el segell...
    Utena: Ah...
    Àkio: Què vols? El segell no es pot trencar. I tu no ho podràs fer. Perquè has perdut.
    Utena: Ah...
    Àkio: Molt bé. Fes el que et roti.
    Utena: Eh... Himemiya! Himemiya!! Ieh...
    Àkio: És veritat que t’assembles a mi quan era més jove. Abans jo també era com tu. Creia que el que tenia valor era tenir una voluntat entusiasta. I que aquella era l’única manera de canviar el món. Però només amb l’entusiasme i prou no es pot provocar que res canviï. Si no tens la força necessària, no tens més remei que viure a la mercè dels altres. És llei de vida. De manera que per obtenir el Poder per Revolucionar el Món, ara sé que he d’assumir tot un seguit de riscos. Així funciona el món on vius...
    Utena: Calla!! Himemiya. Tu no saps... No et pots imaginar com n’era de feliç quan estàvem, totes dues juntes...
    Àkio: Uhm...? Què, què passa? Les espases! Eh...!? Què dimoni?!
    Utena: Ih... Ieh...
    Àkio: Atura’t!!
    Utena: Ih... Ieh...
    Àkio: No l’obris! No te n’adones del que pot arribar a passar! Atura’t!!
    Utena: Ih... Ieh...
    Àkio: Prou!!... Ah...!!
Capítol 39. Algun dia ballarem juntes. — Àkio i Utena
al Coliseu dels Duels
  • Utena: Himemiya... Himemiya...
    Anthy (nena): Què vols? Qui ets?
    Utena (nena): He vingut a salvar-te.
    Anthy (nena): Però tu ets... tu ets...
    Utena (nena): He vingut fins aquí per tornar-te a veure. Per això no has de tenir por del món, d’aquest món on tu i jo ens trobarem.
    Utena: Himemiya! Himemiya! Himemiya! Himemiya!!
    Anthy: Senyoreta... Utena.
    Utena: Himemiya... per fi... ens trobem.
    Anthy: Senyoreta Utena! Senyoreta Utena!!
    Utena: Himemiya, la mà!
    Anthy: No, fugi de seguida! Les espases...
    Utena: Dóna’m la mà! Vinga! Himemiya.
    Anthy: Si no fuig ara mateix...
    Utena: Himemiya, ràpid... dóna’m la mà!
    Anthy: L’hi suplico.
    Utena: De pressa, dóna’m la mà!
    Anthy: Oh...
    Utena: Algun dia... Algun dia, nosaltres...
    Anthy: Oh... Oh..!
    Utena: Ho sabia. Al final no he pogut... convertir-me en príncep. Perdona’m. Himemiya. No he estat més que una ridícula imitació... d’un príncep.
Capítol 39. Algun dia ballarem juntes. — Utena i Anthy
al Coliseu dels Duels
  • Àkio: Malgrat que no ha passat gaire temps des que va marxar, sembla que tothom se n’ha oblidat completament d’ella. Com em pensava, aquella noia no ha pogut provocar cap revolució. I ara que ella ha desaparegut d’aquest món demostra que no era més que un ésser mediocre, com els altres. Hauré de tornar a organitzar el Codi de l’Emblema de la Rosa partint de zero. Espero que m’ajudaràs, Anshy.
    Anthy: Veig que encara, no t’has adonat del que ha passat de veritat.
    Àkio: Què dius?
    Anthy: Ara tant és. Si tant et complau quedar-te dintre aquest taüt on ets i fer veure que ets un príncep, endavant, queda-t’hi. Però jo he de marxar.
    Àkio: Marxar? On vas?
    Anthy: Aquella noia no ha desaparegut. Només ha deixat el món on tu vius tancat.
    Àkio: Però què estàs dient? Escolta. Espera un moment, Anthy!! Anthy!!!
    Anthy: Adéu.
Capítol 39. Algun dia ballarem juntes. — Àkio i Anthy
al despatx del secretari
  • Anthy (veu en off): Aquest cop jo aniré a buscar-te. Perquè siguis on siguis, estic segura que et trobaré. Espera’m, Utena.
Capítol 39. Algun dia ballarem juntes. — Anthy
a l'entrada de l'Acadèmia Ohtori
  • Utena (veu en off): Escolta, si tens cap problema, no dubtis a dir-m’ho. Perquè, jo vull ser amiga teva. I aleshores, algun dia nosaltres...
    Anthy (veu en off): Algun dia, nosaltres...?
    Utena (veu en off): Algun dia brillarem juntes.
Capítol 39. Algun dia ballarem juntes. — Utena i Anthy
Advertiment: La informació detallada sobre l'argument acaba aquí. Més informació.


Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Són les The Shadow Girls o noies del teatre d'ombres xineses Kashira. La B-Ko porta dues trenes al cap i la A-Ko un llacet al cap. La C-Ko porta una sola cua al cap. «Characters of Shoujo Kakumei Utena» (en anglès). Anime Sekai. [Consulta: 16 febrer 2014].
  2. 2,0 2,1 Aquesta frase parafraseja el vers:
    «L'au lluita per sortir de l'ou i res més. L'ou és el món. Qui vulgui néixer, primer haurà de destruir un món. L'au vola a Déu. El nom d'aquest Déu és Abraxas.»
    Aquest vers prové del llibre Demian, escrit el 1919 per Hermann Hesse.

Enllaços externs[modifica]