Noves proves de la catalanitat de Colom

Noves proves de la catalanitat de Colom
	Portada de Noves proves de la catalanitat de Colom (1927)
Projectes germans
	Informació a la Viquipèdia
Dades generals
Autor	Luis Ulloa

Aquesta pàgina conté fragments escrits en català genuí, anteriors a la normativa de Pompeu Fabra.
Es reprodueix la font original per preservar-ne el significat íntegre i no desvirtuar-la. Podria semblar que hi ha errors ortogràfics que en realitat no ho són.

Noves proves de la catalanitat de Colom és un llibre de Luis Ulloa publicat l'any 1927 a París. Es tracta d'un assaig traduït i introduït en català per Alfons Maseras i Galtés (sota el pseudònim Jaume dels Domenys) i amb pròleg de Ferran Valls i Taberner, que recull documents i relats històrics que refuten i posen en dubte la teoria genovesa sobre la nacionalitat de Cristòfor Colom i, en què alhora, Ulloa ensalça i defensa els orígens catalans del descobridor d'Amèrica.

Citacions

Introducció d'Alfons Maseras

En temps com els d'ara, en què es publiquen, a França, llibres com el del difunt Marius André, La Véridique aventure de Christophe Colomb, que només es poden prendre com assaigs novel·lescs, però mai com obres històriques, hom remarca còm el públic es deixa impressionar fàcilment per tota mena de narracions fantàstiques, i còm els hi atorga, sense gens de control, i amb una lleugeresa invencible, un crèdit inexplicable.
El Dr. Ulloa no s'ha proposat altra cosa, en els seus pregons i minuciosos estudis sobre el descobridor d'Amèrica, que aquest inflexible postulat de la ciència: recercar la veritat.

Pròleg de Ferran Valls

Les proves que'ls genovistes han anat adduïnt en el transcurs del temps en prò de llur tesi, examinades amb crítica històrica i sentit lògic, han vingut a resultar del tot contraproduents.

En referència a la hipòtesi genovesa de l'origen de Cristòfor Colom.

Un dels mèrits més estimables del senyor Ulloa radica justament en què no s'ha limitat a destruir una teoria, sino que l'ha substituida amb una nova tesi, amplament i doctament argumentada.
Alguns dels seus arguments fan que avui la tesi catalana, tal com exposa el senyor Ulloa, tingui un major valor lògic i àdhuc històricament ofereix alguns indicis més estimables que la genovesa tradicional, francament inadmissible. Sincerament també he de declarar, en canvi, que altres raonaments del Sr. Ulloa en prò de la seva opinió no em sembla que puguin donar-li el reforç que ell els hi atribueix.

Dedicatòria de l'autor

Aquest agraïment ha d'ésser molt especial per a l'Ateneu Barcelonès i per a tota la intel·lectualitat catalana, els quals durant la meva curta estada en llur bella capital, en maig darrer, em dispensaren tota mena d'atencions i feren de mi un sortós testimoni dels nobles dons que altament ja va proclamar Cervantes en honor de la gran metròpoli de Catalunya.
No crec haver-me equivocat. [...] Ço que hom ha fet autoritza ja, a bastament, a proclamar que la tesi de Colom català és avui la més sòlida de les que hom sosté a l'entorn de la nacionalitat de l'insigne navegant.
Per la meva part, mentre els intel·lectuals i tot el poble duen al bell monument de Colom, de Barcelona, la corona de llorer que el descobridor espera fa segles de mans catalanes, jo hi deixo, en homenatge d'admiració i de gratitut, aquesta modesta sempreviva arrancada de les llunyanes terres sud-americanes.

Primera part: Catalunya, Colom i les capitulacions per a la descoberta

En 1492, Colom només va tractar, per bé que ell no ho entengués pas així, amb la Corona de Castella, i no amb la d'Aragó.
En aquella época, Ferran feu, respecte a les terres atlàntiques, ço que ell feu uns anys més endevant, per mitjà d'una altra butlla, per la conquesta de Navarra; ço és, tot per Castella, res per Aragó i menys encara per Catalunya. Que els altres diguin, car jo no vull opinar, si era aquest el millor mitjà per a enrobustir la teoria de la unificació ibèrica.
I fou evidentment per què ja sabia d'on era Colom, que Ferran no ho va dir mai, en cap avinentesa; i fou evidentment encara per què sabia que era català que posà tanta resistència en atorgar-li la vice-reialesa, institució, repetesc, genuinament catalana. Un ex-cardador de llana genovès no hauria gosat demanar tant.
Colom no fou de cap manera castellanitzat per les capitulacions, tant per què no ho va voler, com per què Ferran, a fi de poder violar un dia els acords signats, va voler que el compromissari d'aquests acords romangués «estranger». I Colom no va poder ésser declarat genovès per què era humanament impossible establir oficialment una tan grollera mentida. Però tampoc no fou declarat català per què era forsós amagar-ho [...].
La solidaritat judàica, responen per llur costat els partidaris de la descabellada tesi gallega, fent així al·lusió a la sang jueva de la imaginària mare gallega de Colom. Aquesta suposició s'enderroca només que per la seva própia fantasia.

En referència a la hipòtesi de l'origen gallec del descobridor.

Si Colom hagués fet l'entrada aparatosa que projectava, les coses, de ben segur, que haurien canviat d'aspecte; la seva nacionalitat catalana hauria estat revelada i Catalunya i Aragó haurien tingut llur part en les terres descobertes.

Sobre les intencions que tenia Cristòfor Colom de desembarcar al Port de Barcelona al tornar de les Amèriques, i amb la mateixa nau de la descoberta.

La participació catalana en el segon viatge no necessita, aquí, proves especials. Es un fet públic i notori que aital participació és constatada no sols per tots els cronistes i historiadors, sinó per nombrosos documents oficials inscrits des de fa anys en col·leccions i llibres força coneguts.

Segona part: Què va ésser Colom

[...] és ja un fet constatat que és precisament amb aquesta finalitat que han estat fetes totes les adulteracions i que la família Colón va tenir, en aquells moments, un interès palès a que el seu fundador passés per italià [...].
[...] fou en la Mediterrànea que Colom feu l'aprenentatge de navegant, la qual cosa es dedueix igualment de les lletres i dels escrits del descobridor. És inútil dir que la fantàstica tesi galleguiste roman destruïda per aquest sol detall; detall que els genovistes no poden, per altra banda, negar.
Casenove, nat l'un o l'altre al costat de la frontera, podia molt bé ésser d'una família Colom, de l'Empordà, o en tot cas trobar-se emparentat a una família catalana Colom, de l'Empordà i de les contrades veïnes. El mateix nom de Casenove és la pronunciació francesa del nom català Casanova, que hom troba escampat per l'Empordà.

Parlant de les possibles arrels de Guillem Casenove.

Es doncs, indiscutible, que en 1476-1477, només va poder-hi haver dues expedicions, ja que Colom era en una d'elles i en l'altre hi era Scolvus. Per mi, no hi ha cap dubte: Joannes Scolvus era Joan Colom.

En referència a les exploracions a Islàndia i Groenlàndia.

Colom tenia, doncs, el seu secret, o per dir-ho més exactament, tenia els seus secrets. S'havia dit Joan; ara es deia Xristo-ferens; havia nascut Colom, i ara es deia Colomo; en altre temps havia estat corsari i ara volia devenir descobridor.
Joan Colom, rebel català, que es va veure obligat un dia a dissimular el seu origen i el seu nom i que certes raons de l'Estat d'Isabel i de Ferran conduiren a la trista condició d'un estranger sense pàtria.

Tercera part: Refutació de la tesi genovesa i de la sola objecció a la tesi catalana

Aquesta llegenda, en efecte, no va pas nèixer a Itàlia, com hom ho podria imaginar de bell antuvi, sinó a Espanya; i per una crudel ironia de l'atzar, el seu breçol fou Barcelona, la capital de Catalunya.
Es impossible que aquests famosos genovesos sàpiguen el nom del pare de Colom i no sàpiguen on fos nat. Demés, es absurd que aquests genovesos no estiguin d'acord sobre el lloc de naixença de l'almirall. Tot aixó prova que no saben res, vet-ho aquí.
El pretès testament de 1498, doncs, quan va aparèixer, no es trobava pas llà on s'havia de trobar. Estava en poder d'un ex-advocat del «net degenerat» de Don Cristófor, com qualifica Lollis Don Lluís, i feia almenys set anys que aquest advocat el retenia sense cap dret.
L'escritura de Colom devia ésser imitada molt aviat pels falsaris. En 1512, el P. Gorricio, del convent de Las Cuevas, formulava ja un expedient a Sevilla per provar que era autèntica una signatura de l'almirall. L'home devia saber, per tant, que n'hi havia de falses.
El suposat testament de 1498 és fals, i fins grosserament fals. La seva redacció traeix el seu orígen i la seva finalitat [...].
Quan presentin «informacions» més segures indicant l'origen i la qualitat genovesa del descobridor d'Amèrica, com fill de Dominico Colombo, aleshores podran tenir raó.

Apendix I: Els grans fets histórics nous descoberts per la tesi de «Colom catalá»

Els pretesos Coloms galleg, portuguès o d'Extremadura, no mereixen ésser presos en consideració.
Ho he dit i ho repetesc, Colomo només pot ésser, i només és, certament, pels natius de Castella, com ho fou per l'almirall de les Indies, una castellanització de Colom, català, per mitjà de l'afegidura d'una o, com ho és per Colón, pel canvi eufónic de la m en n.
Quina havia estat la descoberta feta per Colom abans de 1492? Era Groenlàndia, ja ho he demostrat. Potser i tot havia anat més lluny, a Terranova.
Diu també el duc en la seva lletra, que va pensar, un moment, en armar pel seu compte un estol per al viatge de Colom, i fundant-se en aixó, va reclamar una participació en els beneficis de la descoberta. Isabel va respondre que aquest punt seria estudiat, peró mai no fou atorgada la participació demanada... Per què?

En referència a les gestions de Colom prop del Duc de Medinaceli.

Apendix II: L'equivalència dels noms Joan Baptista i Xristo-ferens

Doncs be: revisant iconografies medievals de sants católics, observo certes curioses analogies entre algunes de Sant Joan Baptista i una de Sant Cristófor. Apareixen, per altra part, analogies simbóliques extraordinàries.
Tenim dret a concloure, per aixó, a què es deia Joan Baptista, i que en les sigles hi ha íntegre el seu cognom i el seu patronímic: el colom anunciador ix del sí de la Trinitat entre Crist i Joan damunt Maria (de la Concepció).

Bibliografia

Ulloa, Luis. Noves proves de la catalanitat de Colom. París: Llibreria Oriental-Americana, 1927.