Ramon Barnils i Folguera
Aparença
A la Cambra de Comerç de Barcelona | |
Projectes germans | |
---|---|
Biografia a la Viquipèdia | |
Multimèdia a Commons | |
Dades biogràfiques | |
Naixement |
Sabadell (Vallès Occidental), 13 d'octubre de 1940 |
Mort |
Reus (Baix Camp), 14 de març de 2001 (60 anys) |
Ocupació | Periodista, traductor i professor d'universitat |
Ramon Barnils i Folguera (Sabadell, 13 d'octubre de 1940 — Reus, 14 de març de 2001) fou un periodista i traductor català. Col·laborà als diaris Tele/eXpres, El Correo Catalán, Avui, La Vanguardia i El Mundo, i a les revistes Amb Potes Rosses, El Món, Ajoblanco i El Temps. També va treballar a les agències de notícies Europa Press i Agència EFE, on va impulsar el primer servei de notícies en català als anys 80.
Citacions
[modifica | modifica el codi]- A les estadístiques les preferències dels ciutadans per la seva condició de catalans per sobre de la d'espanyols és clara, i, el que és pitjor, progressiva.[1]
- (en castellà) En las estadísticas las preferencias de los ciudadanos por su condición de catalanes por encima de la de españoles es clara y, lo que es peor, progresiva.
- «El sinsentido, primer récord». La Vanguardia, 22 de setembre de 1989.
- Encara hi ha cultura, doncs, a pesar de subvencions, filosofastres i nobelables.[2]
- (en castellà) Todavía hay cultura, pues, a pesar de subvenciones, filosofastros y nobelables.
- «Diez».La Vanguardia., 21 de desembre de 1989.
- «Catalans a M». Setmanari El Temps. Núm. 353, 25 de març de 1991.
- La gran virtut del Barça ha estat de fer de substitut d'un país sencer. Ha estat més que un club, i aquest ha estat un mèrit que difícilment li pot ser discutit, i que se li haurà d'agrair eternament -mentre el país visqui.[4]
- «La lliçó del Joventut». Setmanari El Temps. Núm. 363, 3 de juny de 1991.
- La democràcia, la llibertat, el benestar i l'autonomia tant de les persones com dels grups comença, inevitablement, als municipis.[5]
- «L'ou amagat». Setmanari El Temps. Núm. 364, 10 de juny de 1991.
- Procedent de l'Haití dels Duvalier, pensa que és d'esquerres, com ho pensaven els blancs antifranquistes i, en canvi, s'apunta al PSOE, com els blancs demòcrates s'apuntaven al comunisme.[6]
- «El negre de Cambrils». Revista Presència, Desembre de 1991.
- Respecte el metge Alphonse Arcelin sobre el Negre de Banyoles, motiu pel qual fou condemnat a indemnitzar-lo amb 500.000 pessetes.
- «El negre de Cambrils». Revista Presència, Desembre de 1991.
- Ara per fi se li apareix la sort en forma d'un germà de raça dissecat a Banyoles, i allarga el braç, i l'atrapa.[6]
- «El negre de Cambrils». Revista Presència, Desembre de 1991.
- Respecte el metge Alphonse Arcelin sobre el Negre de Banyoles, motiu pel qual fou condemnat a indemnitzar-lo amb 500.000 pessetes.
- «El negre de Cambrils». Revista Presència, Desembre de 1991.
- Tarradellas era la demostració que el govern de Catalunya durava més que no pas el franquisme. Que la Generalitat, que quan Franco la va desfer tenia president actuant, continuava tenint-ne després que la mort havia desfet Franco. La Generalitat de Catalunya, a diferència dels governs democràtics espanyol, basc o gallec, havia tingut solució de continuïtat.[7]
- «Tarradellas». Setmanari El Temps. Núm. 691, 3 de novembre de 1997.
- El problema és que [el Barça] no mantingui la política de sempre: tenir els millors jugadors catalans que acompanyen als estrangers i es complementen, combinació decisiva pels pròxims deu o vint anys del futbol europeu.[8]
- (en castellà) El problema es que [el Barça] no mantenga la política de siempre: tener los mejores jugadores catalanes que acompañan a los extranjeros y se complementen, combinación decisiva para los próximos diez o veinte años del fútbol europeo.
- En un debat d'actualitat via xat organizat per La Vanguardia Digital, VilaWeb i el programa “Els matins amb Josep Cuní", 1 de maig de 1999.
- Vista la configuració de la constitució present, i dels estatuts d'autonomia atorgats, per a nosaltres l'arma decisiva és la de l'ensenyament. Més que no cap altra.[8]
- «Mestres, policies, no res». Setmanari El Temps. Núm. 807, 6 de desembre de 1999.
- Aquests dies juguen seleccions esportives d'Andalusia, Catalunya, el País Basc, Canàries... En falten algunes fins a disset, però tot arribarà: l'any vinent, si Déu vol. I ja tindrem cafè per a tothom, gran manera de privar que Catalunya tingui seleccions esportives pròpies.[9]
- «Seleccions per a tothom». Setmanari El Temps. Núm. 812, 4 de gener de 2000.
- Algú s'imagina que Montserrat, amb molta més antiguitat que Lorda, Fàtima, o horresco referens, Castellciutat, continua funcionant com si aquesta fos un país no pas al capdamunt de la petita i mitjana empresa, sinó encara un país organitzat en gremis i urbanitzat a base de carrers de Sombrerers, Daguers, Domes, paraires, Canonges, Assaonadors i d'altres medievalismes?[10]
- «De monjos i pempis». Diari El Mundo de Catalunya, 6 de juliol de 2000.
- En el seu últim article com a columnista, en referència a un concert al Monestir de Sant Cugat.
- «De monjos i pempis». Diari El Mundo de Catalunya, 6 de juliol de 2000.
Citacions sobre Ramon Barnils
[modifica | modifica el codi]
|
|||||
- Ramon va desenvolupar la bogeria d'una joventut eterna i una rauxa intel·ligent que irritava.[12]
- (en castellà) Ramon desarrolló la locura de una juventud eterna y una "rauxa" inteligente que irritaba.
- La Vanguardia, 2001. — Valentí Puig
- És un referent que reforça la nostra idea de tenir una veu comuna. Ell deia en veu alta el que no era políticament correcte i aquest rol, d'enfant terrible, és una necessitat social.[13]
- Universitat Catalana d'Estiu, 2001. — Grup de Periodistes Ramon Barnils
- Durant l'acte de presentació del Grup.
- Universitat Catalana d'Estiu, 2001. — Grup de Periodistes Ramon Barnils
- La hipòtetica insolència de Barnils delatava la no-insolència dels altres.[14]
- Diari Avui, 2001. — Vicent Partal
- La idea que tenia en Barnils del periodisme era, d'una banda, un periodisme de rigor, documentació, contrast, reflexió, anàlisi, poc amable amb el poder, que es deixa dirigir el mínim i que intenta no tenir censura ni autocensura. I de l'altra, un periodisme catalanista, que creia que el català era la llengua per exercir la professió i amb una visió catalanocèntrica del món. Barnils combinava tots dos elements. Era molt curós i rigorós, i alhora crític, amb tot el que feia tant als mitjans com a les classes de professor de periodisme.[11]
- Diari El Punt, 2011. — Joan Vila
- Amb ell molta gent va descobrir que es podia ser nacionalista sense ser carrincló i culturalment brillant sense ser espanyolista.[15]
- Diari Ara, 2013. — Vicent Partal
- Amb Barnils no t'avorries mai. Per mi era un intel·lectual modèlic, en el sentit que tenia tant despatx com carrer.[15]
- Diari Ara, 2013. — Ferran Torrent
- Barnils representa l'esperit que els poders econòmics i fàctics han intentat aniquilar i no ho han aconseguit.[15]
- Diari Ara, 2013. — Marc Recha
- Sé que en moments com els actuals s'ho hauria passat molt bé. Tot i que estic segur que, alhora, seria l'assot dels tronats, perquè era molt rigorós.[15]
- Diari Ara, 2013. — Joan Manuel Tresserras
- Posseïa una capacitat per connectar monts allunyats fantàstica. I no tenia fronteres d'edat: connectava molt amb es jovent.[15]
- Diari Ara, 2013. — Biel Mesquida
- La seva fortalesa proveïa de no fer una crítica amb l'objectiu de rebentar, sinó de posar en qüestió tot allò que apartava el país de la llibertat, de la independència.[15]
- Diari Ara, 2013. — Francesc Bellmunt
- Solia parlar de les dones amb una grolleria molt de fàbrica, a l'estil de Sabadell: picant, sense manies i dient les coses com les pensàvem.[16]
- Diari La Vanguardia, 2013. — Francesc Bellmunt
- Encara som molts en aquest país, companys i lectors de Ramon Barnils, que cada matí en llegir les notícies del diari ens preguntem què hauria dit Barnils d’això o d’allò.[16]
- Diari La Vanguardia, 2013. — Joan de Sagarra
Referències
[modifica | modifica el codi]- ↑ Barnils, Ramon «El sinsentido, primer récord» (en castellà). La Vanguardia, (22-09-1989) [Consulta: 14 març 2015].
- ↑ Barnils, Ramon «Diez» (en castellà). La Vanguardia, (21-12-1989) [Consulta: 14 març 2015].[ ]
- ↑ Barnils, Ramon «Catalans a M». El Temps, Núm. 353, (25-03-1991) [Consulta: 13 març 2015].
- ↑ Barnils, Ramon «La lliçó del Joventut». El Temps, Núm. 363, (03-06-1991) [Consulta: 13 març 2015].
- ↑ Barnils, Ramon «L'ou amagat». El Temps, Núm. 364, (10-06-1991) [Consulta: 13 març 2015].
- ↑ 6,0 6,1 Bagué, Gerard. «Condenado un periodista por insultar con calificativos racistas». El País, 11-11-1998. [Consulta: 13 març 2015].
- ↑ Barnils, Ramon «Tarradellas». El Temps, Núm. 691, (03-11-1997) [Consulta: 14 març 2015].
- ↑ 8,0 8,1 Barnils, Ramon «Mestres, policies, no res». El Temps, (06-12-1999) [Consulta: 14 març 2015].
- ↑ Barnils, Ramon «Seleccions per a tothom». El Temps, (04-01-2000) [Consulta: 14 març 2015].
- ↑ Barnils, Ramon «De monjos i pempis». El Mundo, (06-07-2000) [Consulta: 14 març 2015].
- ↑ 11,0 11,1 Picazo, Sergi «"El periodisme d'investigació molesta». Diari El Punt, (21-03-2011).
- ↑ Sòria, Josep Maria «Un homenaje lánguido» (en castellà). La Vanguardia, (26-04-2001).
- ↑ Castells, Ada «L'UCE es clou presentant el Grup de Periodistes Ramon Barnils». Diari Avui, (26-08-2001).
- ↑ Pau, Sònia «L'home que feia pensar». Diari Ara, (26-04-2001).
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 Gutiérrez, Àlex «Barnils, més enllà del personatge». Diari Ara, (14-11-2013).
- ↑ 16,0 16,1 De Sagarra, Joan «Ramon Barnils». Diari La Vanguardia, (17-11-2014) [Consulta: 14 març 2015].[ ]