Vés al contingut

Vila de Gràcia

De Viquidites
Aquesta pàgina conté fragments escrits en català genuí, anteriors a la normativa de Pompeu Fabra.
Es reprodueix la font original per preservar-ne el significat íntegre i no desvirtuar-la. Podria semblar que hi ha errors ortogràfics que en realitat no ho són.
Infotaula de geografiaVila de Gràcia
Torre del rellotge, coneguda com el Campanar de Gràcia, a la Plaça de la Vila
Projectes germans
  Article a la Viquipèdia
  Multimèdia a Commons
Ubicació
Map
Modifica dades a Wikidata

La Vila de Gràcia, per antonomàsia Gràcia, és un dels barris més populars de la ciutat de Barcelona. Dóna el nom al districte de Gràcia, que també inclou els barris de Vallcarca i els Penitents, el Coll, La Salut, i el Camp d'en Grassot i Gràcia Nova. Fou el nucli principal de l'antiga vila independent de Gràcia fins a finals del segle XIX.

  • Continua festa major
    presenta de Gràcia lo barri,
    per lo poc costós d'anar-hi,
    per sa hermosa població.[1]
Sarabal de Barcelona, 1835.

Dites populars

[modifica | modifica el codi]
  • A Barcelona, la Gràcia l'hem de tenir fora muralles, perquè de tanta ni cap dintre de la ciutat.[2]
  • A Gràcia, casetes de pessebre.[3]
  • A Gràcia, són tan graciosos, que la gràcia els cau garres avall.[2]
  • A Gràcia són uns gorreros, fins varen fundar un gremi.[2]
  • Gràcia és el sostre mort de Barcelona.[3]

Frases fetes i locucions

[modifica | modifica el codi]
  • Ésser de càn Passa com puguis.[4]
Frase feta S'ha fet en una cosa tot el que s'ha pogut. Càn Passa com puguis era una antiga taverna de la vila.
  • Ésser el Baró de la Barra.[5]
Frase feta Persona molt gosada, cínica i i atrevida, que té molta barra. El Baró de Labarre fou un dels principals propietaris d'una amplia zona de la vila.
  • Havent dinat un diumenge,
    varen sortir els dos sostrets
    en direcció cap a Gràcia
    molt contents i eixeridets.[6]
Lo Llorito barcelonès.
  • El dia que a Gràcia
    ens vàrem trobar
    per pujar al birlotxo
    jo et dava la
    i tu no et dignares
    ni d'allargar un dit.[6]
Cansó nova de don Francisco i la Laieta.

Referències

[modifica | modifica el codi]
  1. Amades, 1950, p. 31.
  2. 2,0 2,1 2,2 Amades, 1950, p. 66.
  3. 3,0 3,1 Amades, 1950, p. 65.
  4. Amades, 1950, p. 69.
  5. Amades, 1950, p. 68.
  6. 6,0 6,1 Amades, 1950, p. 38.

Bibliografia

[modifica | modifica el codi]
  • Amades, Joan. Tradicions de Gràcia. Barcelona: Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, 1950.