Strappo

De Viquidites
Infotaula d'obraStrappo
Projectes germans
Dades generals
Autor Martí Gironell i Gamero
Publicació 2015
Modifica dades a Wikidata

Strappo és una novel·la de Martí Gironell i Gamero que recrea l’espoli de les pintures romàniques de les valls pirinenques. La narració, en diversos fils temporals, retrata la tenacitat d’alguns membres de l’Institut d’Estudis Catalans per inventariar el patrimoni i preservar-lo enfront de la cobdícia o els interessos econòmics d’altres personatges.

Citacions[modifica | modifica el codi]

  • La pubilla de cal Franxo, mentre nedava en aquelles aigües transparents, refilava con un rossinyol. En Ton es va estirar a la vora del cingle, extasiat i embadalit. Ara no tan sols gaudia dels seu cant, sinó també dels seus encants. Era una altra imatge de la Valença, aquella que havia somniat, la que no havia vist ningú més. Ara la Natura li feia aquell regal.
  • Diuen que, si no vols que existeixin les coses, no les anomenis.
  • Crec en l’art, i crec que l’art ha de ser allà on va ser concebut, sempre que hi hagi garanties de seguretat per a aquestes obres d’art. Ja sé que em pots retreure que sóc un fals, un hipòcrita, perquè l’Stefanoni s’ha avingut a arrencar les pintures. Sí, tens raó, és veritat. Ho reconec, mea culpa.
  • Van emprendre un viatge que sabien que ens enriquiria. Estaven convençuts que hi hauria un abans i un després d’aquella expedició que, malgrat que sortia amb rumb als Pirineus, anava carretada d’incertesa. Una aventura a la recerca de la identitat pròpia, perduda, i que calia recuperar. Una feina que va donar peu a aquests fascicles que ha anat publicant l’Institut i que testimonien i atresoren el nostre llegat.
  • L’espoli és un fet. És una realitat gràcies a tres motius. No —es va desdir. A quatre —va rectificar, i va començar a desgranar-los. Un, la connivència de certes autoritats eclesiàstiques. Ja us ho he dit, tinc la benedicció del senyor bisbe. Un altre, la ignorància de la gent, que té molta fe, però es mor de gana en un territori privilegiat per les obres d’art que atresora i que incomprensiblement és menystingut i desemparat. I el tercer i no menys greu: la inoperància d’unes autoritats que no tenen cap voluntat ni tampoc cap coneixement d’elaborar una legislació per protegir unes obres d’art que, en la majoria de casos, no saben ni que existissen. I l’últim, senyor Castells, molt més prosaic, menys poètic i elevat: la falta de recursos. No en tenim ni cinc, i, si mos les paguen bé, no cal donar-hi més voltes!

Bibliografia[modifica | modifica el codi]