Vés al contingut

Diògenes de Sinope

De Viquidites
(S'ha redirigit des de: Diògenes de Sínope)
Infotaula de personaDiògenes de Sinope
Diogenes (1637) de José de Ribera
Projectes germans
  Biografia a la Viquipèdia
  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Sinop
400 aC
Mort Antiga Corint (Grècia)
323 aC (76/77 anys)
Ocupació Filòsof
Modifica dades a Wikidata

Diògenes de Sinope [Διογένης] (Sinope, 413 aC — Corint, 327 aC?) fou un filòsof grec de l'escola dels cínics.

No s'ha conservat cap obra escrita per Diògenes; en canvi, són nombroses les anècdotes (khreia) d'altres autors que li atribueixen frases o fets notables.

Testimonis[modifica | modifica el codi]

  • Alexandre [el Gran] el va anar a veure, i el va trobar que prenia el sol. Diògenes es va incorporar, veient tanta de gent, i va mirar Alexandre. Alexandre el va saludar i li va demanar si li calia res: «sí», va respondre, «retira't un poc, que em tapes el sol».[1]
(en grec antic) ἀπὸ τοῦ ἡλίου μετάστηθι.
Plutarc, Vides paral·leles: «Alexandre», 14.
  • Diògenes el Cínic també va servir com a esclau, però ell era un home lliure que va ser venut com a esclau. Quan Xeníades de Corint el va voler comprar, li va demanar si sabia cap ofici en particular, i Diògenes va respondre: «sé donar ordes als homes lliures». Tot seguit, Xeníades, admirat per la resposta, el va comprar i el va alliberar; li va confiar els seus fills, i li va dir «aquí tens els meus fills, perquè els donis ordes».
Aulus Gel·li, Les nits àtiques, II 18.9.
  • Diògenes de Sinope deia que ell constituïa un exemple dels patiments i les desgràcies que s'esdevenen a les tragèdies, en tant que era
«rodamon i sensellar, bandejat del seu país,
pidolaire, poca-roba, amb una vida efímera»,
i, tot i així, no es considerava menys afortunat que Alexandre[2] quan va tornar a Babilònia després d'haver derrotat els indis, amb el domini sobre tot el món.[1]
Claudi Elià, Història vària, III 29.
  • Diògenes deia que fins i tot Sòcrates es donà al luxe, perquè es preocupava amb excés per la seva caseta, el seu llitet i les sabatetes que duia.
Claudi Elià, Història vària, IV 11.
  • Diògenes de Sinope, quan estava malalt de mort, es va arrossegar com va poder i es va llançar daltabaix d'un pont davant un gimnàs, i va dir al guardià del gimnàs que, tan bon punt el veiés mort, el tiràs al riu Ilís; així de poc es preocupava Diògenes per la mort i l'enterrament.
Claudi Elià, Història vària, VIII 14.
  • Una vegada, Diògenes dinava a una taberna, i va cridar Demòstenes que passava per allà. Com que no el sentia, li va dir: et fa vergonya entrar a una taberna? Doncs el teu amo hi va cada dia, referint-se al poble pla, i volent dir que els oradors públics són esclaus del poble.
Claudi Elià, Història vària, IX 19.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Plutarc, 1942.
  2. Referència a l'anècdota de Plutarc (Vides paral·leles: «Alexandre», 14) segons la qual, després d'un primer encontre en el qual Alexandre tapà el sol a Diògenes, Alexandre deia que, si no pogués ser ell mateix, voldria ser Diògenes

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Plutarc. Vides paral·leles. Vol. II, part 4a. Alexandre i Cèsar. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1942.