Josep Vicent Marquès i González

De Viquidites
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaJosep Vicent Marquès i González
Josep Vicent Marquès - A Tornallom.jpg
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg  Biografia a la Viquipèdia
Commons-logo.svg  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement València
29 de novembre de 1943
Mort València
4 de juny de 2008 (64 anys)
Ocupació Escriptor, sociòleg i professor
Modifica dades a Wikidata

Josep Vicent Marquès i González (València, 29 de novembre de 1943 València, 4 de juny de 2008) va ser un escriptor i sociòleg valencià.

Citacions[modifica | modifica el codi]

Sobre la Batalla de València[modifica | modifica el codi]

  • És massa fàcil atribuir tot allò que està passant ara amb l'ofensiva de la franja blava, la histèria anticatalanista, etc., a la congènita maldat dels sectors més salvatges del franquisme. És fàcil, però no explica res.[1]
Book icoline.svg País perplex, 1974.
Addenda afegida en un epíleg de l'edició de 1978
  • Un canvi de la E final d'Espanya per un PV és, en general, tot el que s'ha fet, i encara així de forma mal assumida. El mateix PCE o no ha estat conscient del que implicava posar-se PV i no RV o no tenia els ressorts per defendre i assumir un canvi de nom que l’alineava entre els “catalanistes” [...] Dir País Valencià sense dir res més era preparar, per incomparescència, el terreny per a l’esclafit del localisme i la petita vanitat d’una base mal informada, com mal informada estava la direcció d’una esquerra sucursalista de la vulnerabilitat del poble als cants de sirena de la classe dominant.[2]
Book icoline.svg País Perplex, 1974.
  • L'oposició al franquisme fou oposició d'esquerra pràcticament en tot l'estat espanyol i ací les excepcions (Maldonado, Senent, Pizcueta, Muñoz Peirats) tan meritòries com escasses i dispars.[3]
Book icoline.svg Tots els colors del roig, 1997.
  • No és una batalla. Concretament, va ser una discreta massacre que va realitzar la dreta en l'esquerra i el nacionalisme.[3]
Book icoline.svg Del roig al blau, 2004.

Sobre el blaverisme[modifica | modifica el codi]

  • No, la nostra llengua no és el català. Tenim llengua pròpia, nosaltres: el valencià. Sí, té elements catalans, però hi ha un component precatalà. I una elaboració postcatalana. Com que tenim llengua pròpia, podem fer-ne allò que vulguem. Per exemple, no utilitzar-la. Què no és nostra?[2]
Book icoline.svg País Perplex, 1974.

Sobre el nacionalisme[modifica | modifica el codi]

  • Jo em sent molt fortament, i essencialment, valencià. Sé que el meu poble és germà dels catalans, però jo no em sent català.[1]
Book icoline.svg Entrevista a El Temps, 7 d'abril de 1986.

País perplex (1974)[modifica | modifica el codi]

  • Els valencians no es comparen amb els gallecs o els andalusos. Ni tan sols ho fem amb els murcians, que tenim prop. [...] Ens comparem amb els madrilenys, que signifiquen l'estructura estatal patida, i amb els catalans, que signifiquen l'aventura col·lectiva no intentada.[4]

Tots els colors del roig (1997)[modifica | modifica el codi]

  • Ser nacionalista valencià per a mi no implica o obliga a considerar que els valencians som més espavilats, demòcrates, liberals o guapos que els altres pobles. Sí que obliga, però, a superar un tradicional complex d'inferioritat adobat amb victimisme i vanitat ridícula.[3]
  • És perillós ser menys catalanista que jo o més catalanista que Pepito Guia. (Cal dir que, després, Pepito Guia es va fer més catalanista que Pepito Guia).[3]
  • Globalment em sembla que s'ha exagerat la vigència i amplitud del catalanisme més radical. És cert que sovint es va donar per fet que ser nacionalista o reconèixer la unitat de la llengua era ser partidari dels PPCC, o que en la producció cultural molts han fet servir les formes orientals per esnobisme o experimentació literària; però l'opció política nacionalista principal mai no ha estat fortament catalanista: ni el PSV, ni GS, ni el PVN. Potser la UPV ha estat més catalanista, o simplement ho ha semblat.[3]
  • No crec que el PSPV o la UPV posteriors es passaren de catalanistes, sinó d'avorrits, que és tota una altra cosa.[3]

Sobre l'ecologisme[modifica | modifica el codi]

  • Conte infantil: Caperucita i el Llop
    Caminava Caperucita pel bosc, que era un bosc ple de pins; i duia a la seua àvia una cistella amb coques diverses. L’àvia estiuejava al Perellonet i Caperucita, per això, havia de travessar el bosc d’El Saler. Doncs bé, va sortir el Llop i Caperucita el saludà amablement. “Hola, Llop – li digué-; com és que et passeges per ací?” “Busque oportunitats d’inversió, alhora que de promoció del desenvolupament que tant ens interessa als valencians”, li va dir el Llop. Caperucita continuà marxant cap al Perellonet i quan tornà es va trobar que el Llop s’havia menjat el bosc i no l’àvia; perquè, és clar, l’àvia no era urbanitzable.[4]
Book icoline.svg País Perplex, 1974.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Franch i Ferrer, Vicent ... [et al.]. Document 88. València: Eliseu Climent, 1988. ISBN 84-7502-227-8. 
  2. 2,0 2,1 Flor i Moreno, Vicent. L'anticatalanisme al País Valencià: Identitat i reproducció social del discurs del "Blaverisme". València: Universitat de València, 2009 [Consulta: 12 febrer 2014]. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Marquès, Josep Vicent. Tots els colors del roig. València: Tres i Quatre, 1997. ISBN 8475025137. 
  4. 4,0 4,1 Marquès, Josep Vicent. País perplex. València: Eliseu Climent, 1974. ISBN 8440008880.