Vés al contingut

Aristòtil

De Viquidites
Infotaula de personaAristòtil
Bust d'Aristòtil
Projectes germans
  Biografia a la Viquipèdia
  Obres de l'autor a Viquitexts
  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Estagira (Grècia)
384 aC
Mort Antiga Calcis (Grècia)
322 aC (61/62 anys)
Ocupació Filòsof
Els drets d'autor han expirat
Modifica dades a Wikidata

Aristòtil [ἈριστοτέληΘ] (Estagira, Tràcia, 384 aC — Calcídia, Eubea, 322 aC) fou un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.

  • El pitjor de les lleis dolentes és que contribueixen a formar homes, pitjor que elles, encarregats d'executar-les.[1]
  • El problema de mentir és que quan expliquis la veritat no et creuran.[2]
  • El savi no diu tot el que pensa, però si pensa tot el que diu.[3]
  • El savi no té com a prioritat buscar el plaer, sinó evitar el dolor.[2]
  • En general els béns que provenen de l'atzar són els que provoquen enveja.[4]
  • Els grans coneixements engendren els grans dubtes.[1]
  • Fer alguna cosa dolenta i no sentir vergonya és la prova definitiva d'un caràcter malvat.[2]
  • L'amistat és el més necessari de la vida; sense amics ningú voldria viure.[2]
  • L'esperança és el somni de l'home despert.[1]
  • La decisió no és un impuls.[5]
  • La natura és eterna, no pas les coses.[4]
  • La natura no fa res en va.[4]
  • La riquesa consisteix molt més a gaudir que a posseir.[1]
  • Més s'estima allò que amb més treball es guanya.[4]
  • Qualsevol pot enfadar-se, això és molt fàcil. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de forma correcta, això certament, no resulta tan fàcil.[3]
  • Res trobem a la ment que abans no hagi passat pels sentits.[2]
  • Som el que fem repetidament. L'excel·lència, doncs, no és un acte, sinó un hàbit.[2]
  • Són pitjors els nous rics que els que ja fa molt de temps que ho són.[4]
  • Tot extrem és viciós, la virtut es troba al mig.[1]
  • Si viu sol [és incapaç de viure en societat o no en té cap necessitat], o bé és un Déu o bé una bèstia.[6][7]
Política, Llibre I, c. 340 aC.

Atribuïdes

[modifica | modifica el codi]
  • Plató és amic meu, però encara ho és més la veritat.[8]
(en llatí) Amicus Plato, sed magis amica veritas.
Recollit per Joan Ulpius a Epítom d'adagis

Referències

[modifica | modifica el codi]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Bolinches, 2005.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Aristòtil». L'Ofici de viure. Barcelona: Catalunya Ràdio S.R.G., 18-05-2009. Arxivat de l'original el 1367004579. [Consulta: 4 febrer 2013].
  3. 3,0 3,1 García, Joan J. «Píndoles de felicitat», cop. 2011. Arxivat de l'original el 1394468008. [Consulta: 4 febrer 2013].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Arróniz Hidalgo, 1997.
  5. Torralba, 2010.
  6. Torralba, 2009.
  7. «Aristotle, Politics». Library at the University of Wales, Swansea. [Consulta: 19 desembre 2016].
  8. Escolà, 1997, p. 77-129.

Bibliografia

[modifica | modifica el codi]