Guerra de les Gàl·lies

De Viquidites
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'obraGuerra de les Gàl·lies
De Bello Gallico
Caesar bsb beck.jpg
Primera pàgina de la Guerra de les Gàl·lies
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg  Informació a la Viquipèdia
Dades generals
Autor Aule Hirti i Juli Cèsar
Modifica dades a Wikidata

La Guerra de les Gàl·lies (en llatí: De bello Gallico) és un dels llibres més conegut de Juli Cèsar on narra la conquesta de la Gàl·lia entre els anys 58 aC al 51 aC i les expedicions a Britània.

Citacions[modifica | modifica el codi]

Llibre I[modifica | modifica el codi]

  • La Gàl·lia, en la seva totalitat, és separada en tres parts, una de les quals és habitada pel belgues, una altra pels aquitans, i la tercera pels qui en llur llengua són anomenats celtes i en la nostra, gals.[1]
(en llatí) Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt Belgae, aliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua Celtae, nostra Galli appellantur.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre I, § 1.
Frase inicial del llibre Guerra de les Gàl·lies
  • Els més valents de tots són els belgues, perquè viuen molt apartats dels costums i de la civilització de la província.[1]
(en llatí) Horum omnium fortissimi sunt Belgae, propterea quod a cultu atque humanitate provinciae longissime absunt.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre I, § 1.
Cèsar va definir els begues com la tribu més forta de les Gàl·lies, ja que estaven menys civilitzades que les tribus del sud.
  • Ariovist replicà que per dret de guerra els vencedors governaven els vençuts de la manera que millor els plaïa.[2]
(en llatí) Ariovistus respondit: ius esse belli ut qui vicissent iis quos vicissent quem ad modum vellent imperarent.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre I, § 36.
Ariovist, fou el cap de les tribus germanes que sotmetien la Gàl·lia.

Llibre II[modifica | modifica el codi]

  • Així, sense cap perill, els nostres n'abateren un nombre tan gran com els permeté la durada del dia.[3]
(en llatí) Ita sine ullo periculo tantam eorum multitudinem nostri interfecerunt quantum fuit diei spatium.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre II, § 11.
Cèsar comenta la derrota definitiva dels belgues, on va occir gairebé tota la tribu.
  • Enmig de tantes dificultats, només dues circumstàncies l'ajudaven: la instrucció i l'experiència dels soldats, els quals, entrenats en els combats anteriors, podien dictar-se millor ells mateixos el que calia fer que aprendre-ho d'un altre.[4]
(en llatí) His difficultatibus duae res erant subsidio, scientia atque usus militum, quod superioribus proeliis exercitati quid fieri oporteret non minus commode ipsi sibi praescribere quam ab aliis doceri poterant
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre II, § 20.
Comentari de la disciplina i experiència de l'exèrcit de Cèsar en la guerra de les Gàl·lies.

Llibre III[modifica | modifica el codi]

  • Tots els homes són per natural amants de la llibertat i odien la servitud.[5]
(en llatí) Omnes autem homines natura libertati studere et condicionem servitutis odisse.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre III, § 10.
  • De la mateixa manera que els gals mostren un caràcter animós i entusiàstic quan van a emprendre una guerra, llur voluntat esdevé fluixa i poc resistent quan han de suportar els revessos.[6]
(en llatí) Nam ut ad bella suscipienda Gallorum alacer ac promptus est animus, sic mollis ac minime resistens ad calamitates ferendas mens eorum est.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre III, § 19.

Llibre IV[modifica | modifica el codi]

  • El costum dels germànics és, per tradició, de resistir a qualsevol que els faci la guerra i de no demanar la pau.[7]
(en llatí) Germanorum consuetudo haec sit a maioribus tradita, quicumque bellum inferant, resistere neque deprecari.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre IV, § 7.

Llibre VI[modifica | modifica el codi]

  • Tots els britans es tenyeixen de glast, que els dóna un color blavenc, i amb semblant aspecte esdevenen més horribles en el combat; porten el cabell llarg i tot el cos rasurat, llevat del cap i del bigoti.[8]
(en llatí) Omnes vero se Britanni vitro inficiunt, quod caeruleum efficit colorem, atque hoc horridiores sunt in pugna aspectu; 3 capilloque sunt promisso atque omni parte corporis rasa praeter caput et labrum superius.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre V, § 14.
  • Hi havia en aquesta legió dos centurions molt valents, que ja s'acostaven als primers graus, T. Pul·ló i L. Vorè. Existia entre ells una contínua rivalitat per quin passaria al davant de l'altre i cada any tenien violentes raons pels primers llocs.[9]
(en llatí) Erant in ea legione fortissimi uiri, centuriones, qui primis ordinibus appropinquarent, Titus Pullo et Lucius Vorenus. Hi perpetuas inter se controuersias habebant, quinam anteferretur, omnibusque annis de locis summis simultatibus contendebant.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre V, § 44.
  • La Fortuna, doncs, es decantà de tal manera sobre tots dos en la controvèrsia i en la contesa, que, essent rivals, se socorregueren i se salvaren l'un a l'altre, i no fou possible de jutjar quin d'ells semblava avantatjar l'altre en valentia.[10]
(en llatí) sic Fortuna in contentione et certamine utrumque uersavit, ut alter alteri inimicus auxilio salutique esset, neque diiudicari posset, uter utri uirtute anteferendus uideretur.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre V, § 44.

Llibre VI[modifica | modifica el codi]

Druides de Britània
«Els druides no solen prendre part en les guerres, ni paguen impostos com tothom; estan dispensats del servei militar i de tota mena de càrregues.»
  • Pertot arreu de la Gàl·lia hi ha dues classes d'homes importants i ben considerats. Les persones del poble són tingudes gairebé dins la categoria dels esclaus, sense facultat d'emprendre res, ni d'ésser admesos a consell [...] l'una és la dels druides, i l'altra, la dels cavallers. Els primers tenen al seu càrrec el culte religiós, oficien en els sacrificis públics i particulars i regulen les pràctiques religioses.[11]
(en llatí) In omni Gallia eorum hominum, qui aliquo sunt numero atque honore, genera sunt duo. Nam plebes paene servorum habetur loco, quae nihil audet per se, nullo adhibetur consilio [...] sed de his duobus generibus alterum est druidum, alterum equitum. Illi rebus divinis intersunt, sacrificia publica ac privata procurant, religiones interpretantur
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre VI, § 13.
  • Els druides no solen prendre part en les guerres, ni paguen impostos com tothom; estan dispensats del servei militar i de tota mena de càrregues [...] no consideren lícit de conservar escrit llur saber [...] perquè no volen que llur saber es divulgui, i perquè els deixebles, confiats en l'escriptura, no deixin d'exercitar la memòria.[12]
(en llatí) Druides a bello abesse consuerunt neque tributa una cum reliquis pendunt; militiae vacationem omniumque rerum habent immunitatem [...] neque fas esse existimant ea litteris mandare [...] neque in vulgum disciplinam efferri velint neque eos, qui discunt, litteris confisos minus memoriae studere.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre VI, § 14.
  • Allò de què principalment ells volen persuadir és que les ànimes no moren, sinó que després de la mort passen d'un cos en un altre, i creuen que això és el major estimulant del coratge, ja que així hom no té por de morir.[13]
(en llatí) In primis hoc volunt persuadere, non interire animas, sed ab aliis post mortem transire ad alios, atque hoc maxime ad virtutem excitari putant metu mortis neglecto.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre VI, § 14.
  • [Els] homes que són impulsius i ignorants s'esveren per falsos rumors, es llancen a cometre disbarats, i prenen resolucions en afers de la major importància.[14]
(en llatí) Homines temerarios atque imperitos falsis rumoribus terreri et ad facinus impelli et de summis rebus consilium capere cognitum est.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre VI, § 20.
  • El més gran honor per a aquestes nacions és de tenier a llur voltant una extensió tan gran com es pugui de terra asolada i deserta. Creuen que és una prova de llu valentia que els veïns, expulsats de llurs camps, emigrin, i que ningú no gosi establir-se a prop d'ells.[15]
(en llatí) Civitatibus maxima laus est quam latissime circum se vastatis finibus solitudines habere. Hoc proprium virtutis existimant, expulsos agris finitimos cedere, neque quemquam prope audere consistere.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre VI, § 23.
  • Hi hagué un temps en què els gals eren mes braus que els germànics, eren ells que els declaraven la guerra, i establien colònies a l'altra banda del Rin, perquè eren molts i no tenien prou terres.[16]
(en llatí) Homines temerarios atque imperitos falsis rumoribus terreri et ad facinus impelli et de summis rebus consilium capere cognitum est.
Book icoline.svg Guerra de les Gàl·lies. Llibre VI, § 20.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Cèsar, 2009, p. 80.
  2. Cèsar, 2009, p. 107.
  3. Cèsar, 2009, p. 136.
  4. Cèsar, 2009, p. 141.
  5. Cèsar, 2009, p. 163.
  6. Cèsar, 2009, p. 170.
  7. Cèsar, 1975, p. 18.
  8. Cèsar, 1975, p. 55.
  9. Cèsar, 1975, p. 73.
  10. Cèsar, 1975, p. 76.
  11. Cèsar, 1975, p. 99.
  12. Cèsar, 1975, p. 100-101.
  13. Cèsar, 1975, p. 101.
  14. Cèsar, 1975, p. 104.
  15. Cèsar, 1975, p. 105.
  16. Cèsar, 1975, p. 106.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cèsar, Gai Juli. Guerra de les Gàl·lies. Vol. 1, Llibres I-III (en català). Barcelona: Edicions 62, 2009. ISBN 9788429762426. 
  • Cèsar, Gai Juli. Guerra de les Gàl·lies. Vol. 2, Llibres IV-VI (en català). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1975. ISBN 8472250938.