Albert Camus

De Viquidites
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaAlbert Camus
Albert Camus, gagnant de prix Nobel, portrait en buste, posé au bureau, faisant face à gauche, cigarette de tabagisme.jpg
Albert Camus (1957)
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg  Biografia a la Viquipèdia
Commons-logo.svg  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Mondovi
7 de novembre de 1913
Mort Villeblevin
4 de gener de 1960 (46 anys)
Ocupació Escriptor, filòsof, novel·lista, periodista, assagista, dramaturg, guionista, sindicalista i autor
Modifica dades a Wikidata

Albert Camus (Mondovi, Algèria, 7 de novembre de 1913 — Villeblevin, Yonne, 4 de gener de 1960) fou un escriptor i filòsof francès. Rebé el premi Nobel de literatura l'any 1957.

Citacions[modifica | modifica el codi]

  • Fer patir és l'única manera d'equivocar-se.[1]
(en francès) Faire souffrir est la seule façon de se tromper.
Book icoline.svg Calígula, 1944.
(en francès) La bêtise insiste toujours.
Book icoline.svg La peste, 1947.
  • No caminis darrere meu, pot ser que no t'esperi. No caminis davant meu, pot ser que no t'atrapi. Camina al meu costat i sigues el meu amic.[3]
(en francès) Ne marche pas devant moi, je ne suivrai peut-être pas. Ne marche pas derrière moi, je ne te guiderai peut-être pas. Marche juste à côté de moi et sois mon ami.
Book icoline.svg Les Justes, 1949.
  • No espereu el judici final: arriba cada dia.[1]
(en francès) N'attendez pas le jugement dernier, il a lieu tous les jours.
Book icoline.svg La chute, 1956.
  • No és difícil tenir èxit. El que és difícil és merèixer-ho.[1]
  • No podem posar-nos al costat dels que fan la història, sinó al servei dels que la pateixen.[4]

L'estrany (1942)[modifica | modifica el codi]

Recull de citacions de la novel·la L'estrany (L'étranger) publicada l'any 1942:

Pàgina principal: L'estrany
  • Totes les persones sanes han desitjat més o menys la mort d'aquells qui estimen.[5]
(en francès) Tous les êtres sains avaient plus ou moins souhaité la mort de ceux qu'ils aimaient.
Book icoline.svg L'estrany. Segona part. Capítol I.
  • Un home que només hagués viscut un sol dia podria viure fàcilment cent anys tancat en una presó: tindria prou records per a no avorrir-se.[5]
(en francès) Un homme qui n'aurait vécu qu'un seul jour pourrait sans peine vivre cent ans dans une prison. Il aurait assez de souve-nirs pour ne pas s'ennuyer.
Book icoline.svg L'estrany. Segona part. Capítol II.
  • Ni que sigui des d'un banc d'acusats, sempre és interessant de sentir com parlen d'un mateix.[5]
(en francès) Même sur un banc d'accusé, il est toujours intéressant d'entendre parler de soi.
Book icoline.svg L'estrany. Segona part. Capítol IV.
  • La satisfacció que trobem a ocupar l'atenció dels altres no dura gaire.[5]
(en francès) L'intérêt qu'on trouve à occuper les gens ne dure pas longtemps.
Book icoline.svg L'estrany. Segona part. Capítol IV.

El mite de Sísif (1942)[modifica | modifica el codi]

  • No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. Jutjar que la vida val o no val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia.[6]
(en francès) Il n'y a qu'un problème philosophique vraiment sérieux: c'est le suicide. Juger que la vie vaut ou ne vaut pas la peine d'être vécue, c'est répondre à la question fondamentale de la philosophie.
Book icoline.svg El mite de Sísif, p. 15.
(en francès) Créer, c'est vivre deux fois.
Book icoline.svg El mite de Sísif.
  • El pensament d'un home està per sobre de la seva nostàlgia.[1]
(en francès) La pensée d'un homme est avant tout sa nostalgie.
Book icoline.svg El mite de Sísif.

L'home revoltat (1951)[modifica | modifica el codi]

  • Què és un home revoltat? Un home que diu que no. Però si nega, no renuncia: és també un home que diu que sí des del seu primer moviment.[7]
(en francès) Qu'est-ce qu'un homme révolté? Un homme qui dit non. Mais s'il refuse, il ne renonce pas: c'est aussi un homme qui dit oui, dès son premier mouvement.
Book icoline.svg L'home revoltat. Cap. I. L'Homme Révolté.
  • Cap ésser, ni tan sols el més estimat i que millor ens correspon, mai no és en la nostra possessió [...] El desig de possessió és insaciable, fins al punt que pot sobreviure al mateix amor.[8]
Aucun être, même le plus aimé, et qui nous le rende le mieux, n'est jamais en notre possession [...] Le goût de la possession est à ce point insatiable qu'il peut survivre à l’amour même.
Book icoline.svg L'home revoltat. Cap. IV. Révolte en art.
  • Cada home és un criminal que s'ignora.[2]
(en francès) Tout homme est un criminel qui s'ignore.
Book icoline.svg L'home revoltat. Cap III. La Révolte Historique. Le terrorisme d'état et la terreur rationnelle.

Atribuïdes[modifica | modifica el codi]

(en francès) Entre la justice et ma mère, je choisis ma mère.
Citació atribuïda popularment a Albert Camus. La frase té el seu origen en la resposta d'una pregunta sobre la guerra d'independència d'Algèria i el Front Nacional d'Alliberament d'Algèria (FLN) d'un estudiant d'origen algerià. Aquesta conferència de premsa fou celebrada el 16 d'octubre de 1957, després de rebre el Premi Nobel de Literatura de l'any 1957. La seva resposta original fou: “En aquest moment, les bombes poden caure en els tramvies d'Algèria. La meva mare pot trobar-se dins d'aquests tramvies. Si aquesta és la seva justícia, prefereixo la meva mare.” (En ce moment, on lance des bombes dans les tramways d’Alger. Ma mère peut se trouver dans un de ces tramways. Si c’est cela la justice, je préfère ma mère).
Per altra banda, hi ha una altra versió documentada de la frase: “Crec en la justícia però abans defensaré la meva mare que la justícia.” (Je crois à la Justice, mais je défendrai ma mère avant la Justice).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Hernández, 2011.
  2. 2,0 2,1 «Albert Camus a dit...». Paris: Evene, cop. 1999. [Consulta: 30 març 2013].
  3. Miralles, Francesc (ed.). Les Eines del bricolatge emocional. Barcelona: Columna, 2010. ISBN 9788466413336. 
  4. Ara (19 octubre 2013), p. 28
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Camus, 2000.
  6. Torralba, 2013, p. 148.
  7. Torralba, 2013, p. 135.
  8. Torralba, 2013, p. 122.
  9. Lançon, Philippe. «Camus, cet étrange ami». Libération, 2 de gener de 2010. [Consulta: 3 novembre 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]