Fetge

De Viquidites
Salta a la navegació Salta a la cerca
Fetge
Gray1085.png
Il·lustració d'un fetge humà
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg  Article a la Viquipèdia
Wiktionary-logo-en.png  Definició al Viccionari
Commons-logo.svg  Multimèdia a Commons
Modifica dades a Wikidata

El fetge és un òrgan dels animals vertebrats situat a la part alta de la cavitat abdominal, amb un pes aproximat d'un quilogram i mig, que participa —entre altres funcions— en la síntesi de les proteïnes del plasma i en la producció de la bilis durant la digestió.

Citacions[modifica | modifica el codi]

  • L'única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l'únic efluvi que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura.[1]
Book icoline.svg Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • Veus cares descol·locades, algun clínex, reconforta perquè veig el poder que té el teatre, perquè va directe al fetge i al cor.[2]
Book icoline.svg Diari Ara, 20 de gener de 2013. — Clara Segura i Crespo, actriu catalana

Dites populars[modifica | modifica el codi]

  • A Santa Pau vàrem anar; sang i fetge ens varen dar; sang i fetge de pomera; per davant i per darrere.[3]
  • El diumenge, faves amb fetge.[4]
  • El que és bo pel fetge és dolent per la melsa.[5]
  • Sang i fetge és un menjar del ric poc aprofitat.[5]

Embarbussaments[modifica | modifica el codi]

  • Setze jutges d'un jutjat / mengen fetge d'un penjat, / si el penjat es despengés / es menjaria els setze fetges / dels setze jutges que l'han jutjat.[6]
(var.) Setze gallets de fetge fregit. / Setze quinzets de fetge fregit.
(var.) Setze jorns rojos, / dotze jutges bojos d'un jutjat / mengen fetge amb pebre roig / d'un heretge que han penjat / uns metges mig enutjats.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. roig, Montserrat. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1991. ISBN 8429732810. 
  2. Capdevila, Carles. «Clara Segura: "El teatre va directe al fetge i al cor"». Ara, 20 de gener de 2013. Arxivat de l'original en 1372474385. [Consulta: 20 de gener de 2013].
  3. Pujiula, Jordi «Dites, refranys i malnoms dels pobles de la Garrotxa». Annals del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca, Núm. 23, (2012), pàg. 93-132. ISSN: 0211-8424 [Consulta: 22 setembre 2015].
  4. Parés i Puntas, 1999.
  5. 5,0 5,1 Cinc mil, 1965.
  6. Jordà Mullet, Juli. Paraules en xarxa. València: l'autor, 2014. ISBN 978-84617-0847-5. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cinc mil refranys catalans i frases fetes, populars (en català). Barcelona: Millà, 1965 (Biblioteca popular catalana vell i nou ; 3). ISBN 8473040082. 
  • Parés i Puntas, Anna. Tots els refranys catalans (en català). Barcelona: Edicions 62, 1999. ISBN 842974519X.