Gabriela Mistral

De Viquidites
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaGabriela Mistral
Gabriela Mistral-01.jpg
Mistral durant la dècada de 1950
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg  Biografia a la Viquipèdia
Commons-logo.svg  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Vicuña
7 d'abril de 1889
Mort Hempstead
10 de gener de 1957 (67 anys)
Ocupació Poeta, diplomàtic, mestre i escriptor
Modifica dades a Wikidata

María del Perpetuo Socorro Godoy Alcayaga, coneguda pel seu nom de ploma Gabriela Mistral (Vicuña, Xile, 7 d'abril de 1889 - Nova York, 10 de gener de 1957) fou una professora, pedagoga i poeta xilena. Va rebre el Premi Nobel de Literatura l'any 1945.

Citacions[modifica | modifica el codi]

  • Jo no sóc una artista, el que sóc és una dona en què existeix, viva, l'ansietat de fondre en la meva raça, com s'ha fos a dins meu, la religiositat amb un anhel lacerant de justícia social.[1]
(en castellà) Yo no soy una artista, lo que soy es una mujer en la que existe, viva, el ansia de fundir en mi raza, como se ha fundido dentro de mí, la religiosidad con un anhelo lacerante de justícia social.
Book icoline.svg Discurs davant la Unió Panamericana, Washington., 1924.
  • Sóc cristiana, de democràcia cabdal. Crec que el cristianisme amb profund sentit social pot salvar els pobles. He escrit com qui parla en la solitud. Perquè he viscut molt sola a tot arreu. Els meus mestres en l'art i per a regir la vida: la Bíblia, Dante, Tagore i els russos. El pessimisme en mi és una actitud de descontentament creador, actiu i ardent, no passiu. Admiro, sense seguir-lo, el budisme; per algun temps va prendre el meu esperit.[2]
(en castellà) Soy cristiana, de democracia cabal. Creo que el cristianismo con profundo sentido social, puede salvar a los pueblos. He escrito como quien habla en la soledad. Porque he vivido muy sola en todas partes. Mis maestros en el arte y para regir la vida: la Biblia, Dante, Tagore y los rusos. El pesimismo en mí es una actitud de descontento creador, activo y ardiente, no pasivo. Admiro, sin seguirlo, el budismo; por algún tiempo cogió mi espíritu.
Book icoline.svg Entrevista a la Revista de Educación Argentina, abril de 1925.
  • Costa Rica, aquell mocadoret angost de terra pobre, sense petroli ni salnitre, té la institució feta per l'ànima, i feta no per un grup d'homes, sinó per un, que no es diu Lugones ni Reyles sinó García Monge.[3]
(en castellà) Costa Rica, ese pañuelito angosto de tierra pobre, sin petróleo ni salitre, tiene la institución hecha por el alma, y hecha no por un grupo de hombres, sino por uno, que no se llama ni Lugones ni Reyles, sino García Monge.
Book icoline.svg Repertorio Americano, vol. 11, núm. 13, p. 193, 1925.
Sobre l'escriptor i intel·lectual costa-riqueny Joaquín García Monge.
  • Ha sabut de cop que tenir Pàtria és un regal al que de tant en tant cal correspondre: poques vegades crida a un servei directe i greu, però quan això arriba, és necessari ser-hi present i amb un cor alegre.[4]
(en castellà) Ha sabido de golpe que tener Patria es un regalo al que de tarde en tarde hay que corresponder: rara vez llama a un servicio directo y grave, pero cuando eso llega, es preciso acudir y con un corazón alegre.
Book icoline.svg Revista de América, vol. 1, p. 68, 1945.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Arce, Magda. Gabriela Mistral y Joaquín García Monge: una correspondencia inédita con la colaboración de Eugenio García Carrillo (en castellà). Andres Bello, 1989. ISBN 956-13-0760-9. 
  • Vargas Saavedra, Luis. Prosa Religiosa de Gabriela Mistral (en castellà). Santiago de Xile: Andres Bello, 1978. 
  • Tiempo (en castellà) Revista de América. Publicación mensual de Tiempo [Bogotá], vol. 1, (1945).