Vés al contingut

Joan Oliver i Sallarès

Afegeix enllaços
De Viquidites
(S'ha redirigit des de: Pere Quart)
Infotaula de personaJoan Oliver i Sallarès
Projectes germans
  Biografia a la Viquipèdia
  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Sabadell (Vallès Occidental), 
29 de novembre de 1899
Mort Barcelona, 
18 de juny de 1986 (86 anys)
Ocupació Poeta, dramaturg i escriptor
Modifica dades a Wikidata

Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 29 de novembre de 1899 — Barcelona, 18 de juny de 1986), que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, és considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura catalana.

Citacions

[modifica | modifica el codi]
  • Els records són somnis verídics, somnis que han estat viscuts...[1]
Ball robat, 1954.
  • No crec en l'autonomia ni que ens donin el Parlament. La monarquia és un obstacle.[2]
Plomes catalanes contemporànies, 1980.
  • ...perquè el cas del pobre [Raimon] Obiols és tan lamentable, és d’una ingenuïtat tan angelical i d’una vanitat tan simple, que ha fet el ridícul espantós, aquest bon noi, li han fet fer un ridícul espantós, és clar que no hi havia ningú més, no tenien homes, els altres eren tots ministres, els senyors que més o menys tenien una barba com en [Narcís] Serra o com el [Ernest] Lluch se n’han anat a fer de ministres estúpidament a Madrid.[3]
Tal com raja, p. 17.
  • Érem joves que no volíem treballar. Jo sempre he estat enemic del treball. Quan van nomenar-me director del Diari de Sabadell. em van adjudicar un sou de cinc-centes pessetes i vaig replicar que no volia cobrar res perquè no ho necessitava. Era de l’opinió que el treball ha de ser vocacional i gratuït.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 54.
  • Perquè jo crec que l’home no ha vingut al món a treballar, jo sóc enemic del treball, eh?, l’home ha vingut al món per viure, per desenvolupar totes les seves potències, els sentiments, els sentits, el sexe, l’amor, l’amistat, l’esport, la contemplació de la meravella dels paisatges, els viatges, el coneixement d’altres terrenys.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 54.
  • Em veig com un dramaturg frustrat, esberlat. Jo ho tenia molt ben preparat, m’havia preparat per a ser director i autor i crec que ho hauria aconseguit si haguéssim guanyat la guerra. En tornar aquí, l’espectacle era desolador.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 120.
  • Pertanyo a una generació esberlada.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 124.
  • Tots els governants d’avui són uns aprenents! Si almenys anessin de bona fe...[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 166.
  • Vivim en un temps d’eufemismes.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 176.
  • Sempre he viscut al marge de la llei.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 176.
  • Jo no sóc un heroi, jo no tinc pasta d’heroi: sóc objector de consciència; sóc objector de consciència que fa molts anys que no porto el volant d’un cotxe.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 176.
  • Encara som a la trinxera i la meva arma són les paraules.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 176.
  • Admeto provisionalment que he seguit una línia recta, sense tòrcer..., he mantingut una fidelitat a un combat contra el frau, la impostura i la injustícia dels poderosos.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 176.
  • El punt on ara ens trobem, encallats, fotuts, enganyats, amenaçats; és a dir, en una democràcia fraudulenta i bastida en sorres movedisses.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 176.
  • L’home distret, rovellat, acollonit i necessàriament subsidiari que ara sóc...[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 184.
  • El comunisme em plau força, el que em desplau són els comunistes.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 72.
  • Es parla poc i malament fins i tot per la TV catalana. Si es tracta de locutors és imperdonable, funestíssim...[4]
Joan Oliver. Pere Quart, 1996, p. 13.

Poesia

[modifica | modifica el codi]
Oda a Barcelona, 1936.
  • Ja ho sé. Molts espereu / amb candeletes / el dia de cantar-me les absoltes. / No us enfileu, si us plau: / en el millor dels casos, / quan jo mori, / tots, tots, / bons o dolents, / sereu només els meus supervivents.
"Ja és hora que se sàpiga", dins Vacances pagades, 1960.

Sobre Joan Oliver

[modifica | modifica el codi]
  • D'entre els trets que en podria destacar, prefereixo insistir en la seva capacitat permanent de rebel·lia. Ni els anys ni els honors –que va refusar– ni la maduresa van estovar-lo. Es va lliurar sempre a la tasca, enutjosa però necessària, de caminar a contrapèl, de no cessar en la seva denúncia rebel, sense mirar d'edulcorar un sarcasme temible. Però mai no va ser pervers, perquè per damunt de tot manava la seva humanitat i perquè tenia una capacitat molt gran per a l'amistat.[3]
La Vanguardia, 20 de juny de 1986. — Traduït al català per Ignasi Riera i Gassiot, nebot d'Oliver
  • No perdonava, en política, els qui havíem acceptat les regles del joc de la transició. Ens deia mesells, còmplices d'una gran injustícia històrica. Ens deia impostors, que posàvem bany al seny. Potser perquè, al capdavall, l'Oliver, antimonàrquic sense escletxes, fervent republicà, no acceptava el retorn borbònic.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 18. — Ignasi Riera i Gassiot
  • L'Oliver va ser, sí, aquest home brillant, amic dels seus amics, sarcàstic i de resposta fàcil. Però també va ser un personatge colpejat per les circumstàncies, projectat cap al pessimisme, escèptic davant la falta d'energia moral de la societat on vivia.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 24. — Ignasi Riera i Gassiot
  • ...perquè l'Oliver, d'humorista, no en té res, l'Oliver porta una tragèdia a dintre i una ràbia que fa por; l'Oliver era un home que quan es constipava es tancava al seu quarto i no volia veure ningú de la família, i, si entraven, els treia de mala manera.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 24. — Mercè Rodoreda i Gurguí
  • L’escriptor que més s’ha burlat de la nostra societat potser perquè és qui més seriosament se l’ha presa.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 53. — Xavier Fàbregas
  • La poesia de Pere Quart és el fil més precís per entendre la seva biografia interior.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 57. — Josep Maria Castellet
  • La història el valorarà, sobretot, com a poeta. Tot amb tot, ell havia viscut sempre pendent del teatre [...] Que l’èxit comercial més important de Pere Quart com a autor de teatre tingués lloc després de la seva mort amb l’adaptació al Teatre Lliure de 30 d’abril, no deixa de ser una mala jugada dels fats. [... ] El teatre ha estat sempre el vehicle de Joan Oliver per exercir de fuet moral contra la societat burgesa que l’ha peixat.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 120-121. — Ignasi Riera i Gassiot
  • El que Josep Pla va fer amb la prosa catalana, ara ja sabem que Joan Oliver ho va fer amb el llenguatge modern teatral.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 131. — Ricard Salvat
  • Oliver és un poeta impressionant, un dels més grans del temps presente.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 164. — José Agustín Goytisolo
  • ...la seva insubornable fidelitat a la pàtria, als treballadors de tot el món i als amics[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 177. — Ignasi Riera i Gassiot
  • Joan: a tu no t’agraden els sabons i avui pateixes. Però t’has de ben fotre. És el preu que pagues per haver estat clam, veu, crit del teu poble.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 177. — Ignasi Riera i Gassiot
  • Era, per damunt de tot, un xerraire brillant. Molts continuarien recordant Joan Oliver... fins i tot si no hagués deixat ni un sol paper escrit.[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 181. — Ignasi Riera i Gassiot
  • Una de les obsessions permanents de Joan Oliver ha estat la normalització del català —ja abans de la guerra—, i aquesta obsessió l’ha portat a fer teatre i a traduir, amb versions magistrals, obres de teatre en un llenguatge que resulti intel·ligible-[3]
El meu oncle Pere Quart, 1992, p. 157. — Ignasi Riera i Gassiot
  • Joan Oliver, o Pere Quart, segur i vacil·lant, resignat i rebel, èpic i destructiu, constitueix una de les figures més representatives d’una època que és, ella també, segura i vacil·lant, resignada i rebel, èpica i destructiva[6]
Joan Oliver, temps i memòria, 1981. — Joaquim Molas
  • És, en el fons, un amargat. Té, però, coses molt bones i fibla com una serp (també, a la llarga, hi ha un fons d’humanitat i de pietat enormes)
Carta a mossèn Pere Ribot, dins El cavaller Floïd. Biografia de Joan B. Cendrós, de Genís Sinca. Barcelona: Proa, col·lecció "Perfils", 2016, p. 402.

Referències

[modifica | modifica el codi]
  1. ↑ «Joan Oliver». Minimàlia. [Consulta: 11 desembre 2018].[Enllaç no actiu]
  2. ↑ Pagès Jordà, Vicenç «Els joves s'han fet grans». El Punt Avui (Cultura), (31-01-2014), pàg. 3 [Consulta: 1 febrer 2014].[Enllaç no actiu]
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 3,19 3,20 3,21 3,22 3,23 3,24 3,25 3,26 Riera, Ignasi. El meu oncle Pere Quart. Materials per a un retrat. Barcelona: La Campana, 1992. ISBN 9788486491567. 
  4. ↑ Guerrero, Julià «Allò que pensava... ho deia. Allò que deia... ho pensava». El 9 Nou, Joan Oliver. Pere Quart, Edició especial, (21-06-1996) [Consulta: 19 maig 2016].
  5. ↑ Oliver, Joan. Oda a Barcelona. Barcelona: Comissariat de Propaganda, 1936. 
  6. ↑ «Joan Oliver, temps i memòria». Opuscle amb motiu de la Medalla de la Ciutat, (1981) [Consulta: 19 maig 2016].
Obtingut de «https://ca.wikiquote.org/w/index.php?title=Joan_Oliver_i_Sallarès&oldid=124220»