Vés al contingut

Dolçaina

De Viquidites
Infotaula d'objecteDolçaina
Projectes germans
  Article a la Viquipèdia
  Multimèdia a Commons
Detalls
Tipus oboès simples de tub cònic
Modifica dades a Wikidata

La dolçaina, també anomenada donçaina, xaramita, xirimita o gaita, és un instrument musical de vent, de llengüeta doble i tub cònic, generalment de fusta, amb una sèrie de forats que es tapen amb els dits. Per aquesta forma cònica i no cilíndrica, especialment al final, se li donava antigament el nom de trompa. El músic que fa sonar la dolçaina és el dolçainer.

Dites populars[modifica | modifica el codi]

(var.) Dolçaina pagada, roín so.[5](Alcoi)Viquidites:Abreviacions
  • El cavall corredor, en sentir la dolçaina ja relintxa.[4](val.)Viquidites:Abreviacions
  • Festa sense masclets, dolçaina i tabalet, no és festa.[4](val.)Viquidites:Abreviacions
(var.) Sense masclets, dolçaina i tabalet, la festa ni és festa, ni és res.[6](val.)Viquidites:Abreviacions
  • Les xiques de Cocentaina toquen la baina de la dolçaina del dolçainer.[4](val.)Viquidites:Abreviacions
  • Per a enterar a la gent d'un llanç molt original que ha passat a Ontinyent, no hi ha millor instrument, que la dolçaina i el tabal.[7]
  • Quan passa el vent per la dolçaina és hora de bellugar els dits.[1]
  • Tibero té una dolçaina, la repica en Alacant; la dolçaina de Tibero respon en lo Tossal Blanc.[2]

Frases fetes i locucions[modifica | modifica el codi]

(var.) Portar (algú) en tabal i donçaina.[4]
Frase feta Molestar insistentment

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Pàmies i Riudor, Víctor. «Dolçaina» (en català). Paremiologia catalana comparada digital, 2020-.
  2. 2,0 2,1 Parés i Puntas, 1999, p. 477-524.
  3. «Aielo de Malferit». Mancomunitat de Municipis de la Vall d'Albaida. Arxivat de l'original el 7/11/2012. [Consulta: 4 gener 2017].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Blas Núñez; Oriola Velló, 2012.
  5. 5,0 5,1 Gargallo i Gregori, José. «El Refranyer: Dites, refranys i maneres de dir». L'autor, 2010-. [Consulta: 16 juny 2024].
  6. Parés i Puntas, 1999, p. 179.
  7. Sanchis Guarner, 1983, p. 201, Vol. 5. Sector central interior.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Blas Núñez, Amparo; Oriola Velló, Frederic. El mirall pautat. Recull d'expressions i parèmies musicals en la tradició popular. Gandia: Edicions Tívoli, Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2012. ISBN 978-84-939264-3-4. 
  • Parés i Puntas, Anna. Tots els refranys catalans (en català). Barcelona: Edicions 62, 1999. ISBN 842974519X. 
  • Sanchis Guarner, Manuel. Els pobles valencians parlen els uns dels altres. València: Eliseu Climent, 1983. ISBN 8475020674.