Vés al contingut

Valencià

De Viquidites
Valencià
Pàgina de Tirant lo Blanc
Projectes germans
  Article a la Viquipèdia
  Definició al Viccionari
  Multimèdia a Commons
Modifica dades a Wikidata

El valencià és la denominació històrica, tradicional i estatutària que rep al País Valencià la mateixa llengua que s'anomena oficialment català a Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer. Constitueix, per altra banda, una entitat lingüística pròpia que resulta ser una de les principals variants dialectals de l'idioma (formant part del bloc occidental, igual que la variant nord-occidental i el de transició), juntament amb el català central i el català balear.

  • Tret del llatí en nostra vulgada lenga materna valenciana axí com he pogut jatssessia que altres l'agen tret en lenga cathalana emperò com lur stil sia fort larch e quasi confús.[1]
Pròleg de la traducció del Valeri Màximo, 1395. — Antoni Canals
  • E lo present transladador ha transladat en lengua valenciana, per donar delit de legir a un seu special senyor e amich, e als de sa nació desús dita.[1]
Pròleg de la seua versió del Llibre del Tresor, 1418. — Guillem de Copons
  • Bíblia de forma major en pla, en lengua valenciana, de empremta.[1]
Testament personal, 8 d'abril de 1475. — Pere Garró
  • Treta de una bíblia del noble mossén Berenguer Vives de Boïl, cavaller: la qual fon trelladada de aquella pròpria que fon arromançada en lo monestir de Portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer.[1]
Colofó de la traducció de la Bíblia, 1478. — Bonifaci Ferrer
  • [El llibre ha estat] latina et valentiana lingua exactissima diligentia emendatus.[1]
Liber elegantiarum, 1489. — Joan Esteve
  • Me atreviré expondre: no solament de lengua anglesa en portoguesa. Mas encara de portoguesa en vulgar valenciana: per ço que la nació d'on yo só natural se'n puxa alegrar.[1]
Dedicatòria del Tirant lo Blanc, 1490. — Joanot Martorell
  • Lo qual fon traduït de anglés en lengua portoguesa. E aprés en vulgar lengua valenciana per lo magnífich: e virtuós cavaller mossén Johanot Martorell.[1]
Colofó de l'edició princeps del Tirant lo Blanc, 1490.
  • No deu ésser en la nostra valenciana lengua callada.[1]
Dedicatòria de la Vida de la sacratíssima Verge Maria, 1494. — Miquel Peres
  • «Graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable».[2]
  • «Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos».
  • «Es curioso que haya sido el valenciano, entre las primeras lenguas hijas de Roma, casi pareja con la italiana, la que alcanzase un Siglo de Oro».
  • «Haber concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada esprime los secretos y profundos conceptos del alma, y despierta el ingenio a vivos primores, donde le resulta un muy esclarecido lustre».
    • Enrique Durán y Tortajada.
    • Fuente: en Anales del Centro de Cultura Valenciana. Discurso: "La Poesía valenciana, su natural vehículo lingüístico y su proyección universal".
  • «Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia.
    Su lengua, la valenciana, difiere lo suficiente de la catalana para poder permitirse gramática y vocabularios propios».
  • «escribir (sic) en valenciano en una red como twitter es una falta d (sic) respeto a los seguidores de fuera de la Comunitat».
  • «escriure (sic) en valencià en una xarxa com ara twitter és una manca d (sic) respecte per als seguidors de fora de la Comunitat».
    • Luis Salom Andrés, assessor de l'Ajuntament de València.
    • Fuente: Twitter.

Dites populars

[modifica | modifica el codi]
  • Valencià, o l'ha feta o la farà.[3]
  • Valencià i home de bé, no pot ser.[4]

Referències

[modifica | modifica el codi]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Acadèmia Valenciana de la Llengua. «Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià». València: AVL, 09-02-2005. [Consulta: 9 octubre 2012].
  2. Persiles y Segismunda
  3. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002. 
  4. Estruch i Subirana, Maria. Els noms populars de núvols, boires i vents al Berguedà. Berga: L'Albí, 2010, p. 153. ISBN 978-84-89751-82-8.