Francesc Ferrer i Gironès

De Viquidites
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaFrancesc Ferrer i Gironès
Francesc Ferrer i Girones.jpg
Francesc Ferrer i Gironès
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg  Biografia a la Viquipèdia
Commons-logo.svg  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Girona
26 de juliol de 1935
Mort Girona
17 de febrer de 2006 (70 anys)
Ocupació Escriptor i polític
Modifica dades a Wikidata

Francesc Ferrer i Gironès (Girona, 26 de juliol de 1935 Girona, 17 de febrer de 2006) fou un polític i historiador català. Fou un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya.

Citacions[modifica | modifica el codi]

  • Fins la història ens ha ensenyat que una societat poc desenvolupada, pot quedar sotmesa als immigrants, els quals l'han dominada.[1]
Book icoline.svg «L'assimilació dels immigrants». Revista Catòlica, Núm. 271 (agost 1966).
Anàlisi de l'onada migratoria dels anys seixanta a Catalunya des del punt de vista sociològic, cultural i econòmic
  • A mesura, doncs, que va ascendint en la seva professió, també s'observa una major catalanitat.[1]
Book icoline.svg «L'assimilació dels immigrants». Revista Catòlica., Núm. 271 (agost 1966).
Anàlisi de l'onada migratoria dels anys seixanta a Catalunya des del punt de vista sociològic, cultural i econòmic
  • Els factors favorables a l'assimilació nacionalcultural són múltiples. El primer és la bona predisposició existent entre els 'nouarribats', que és menor entre els funcionaris.[1]
Book icoline.svg «L'assimilació dels immigrants». Revista Catòlica, Núm. 271 (agost 1966).
Anàlisi de l'onada migratoria dels anys seixanta a Catalunya des del punt de vista sociològic, cultural i econòmic
  • Que el superior nivell de vida no sigui mai causa de 'distància social'. Hem d'extirpar de la nostra societat les discriminacions que sofreixen contínuament els immigrants.[1]
Book icoline.svg «L'assimilació dels immigrants». Revista Catòlica, Núm. 271 (agost 1966).
Anàlisi de l'onada migratoria dels anys seixanta a Catalunya des del punt de vista sociològic, cultural i econòmic
  • Catalunya té una estructura econòmica comarcal tan desigual, com la que poden tenir si comparem la Gran Bretanya amb l'illa Maurici.[2]
Book icoline.svg «Una Catalunya descentralitzada». Presència, Núm. 248 (4 d'abril de 1970).
Defensa del desenvolupament d'una Catalunya equilibrada i més harmònica
  • La idea de la mancomunitat catalana, és que s'hauria de basar, no a donar més primacia a Barcelona, sinó a redistribuir millor els cabals públics entre totes les comarques, i especialment les de la Catalunya pobra.[2]
Book icoline.svg «Un simulacre de descentralització». Destino, 1977.
Article contra la centralització de Catalunya a l'entorn de Barcelona

Catalanisme[modifica | modifica el codi]

  • Per primera vegada, en la persecució legal del català, s'havia arribat a un domini total i sistemàtic. Només quedava l'ambient familiar i les expansions literàries que no necessitessin la censura oficial.[2]
Book icoline.svg «L'arqueologia de la persecució». El Punt12 d'octubre de 1983.
Analisi històrica de la persecució de la llengua catalana per part de l'Estat espanyol al llarg de la història
  • Fa més de tres segles que els castellans ens volen negar la llibertat, amb la finalitat excelsa de fer-nos iguals. Ells volen que siem iguals que ells. La "unidad" significa que els catalans hem de ser idèntics que ells. Mai no han pensat que podien ser iguals a nosaltres?[3]
Book icoline.svg «Som homes de conquesta». El Punt, 2005.
  • Hom parla sempre dels «drets històrics» perquè la Constitució espanyola així ho va definir i expressar. Però els catalans, tradicionalment, no hem parlat de «drets històrics» quan hem reivindicat l'antiga llibertat.[4]
Book icoline.svg 21 d'agost de 2005.
Parlant sobre la defensa dels "drets històrics" de Catalunya
  • Hom no pot jugar gratuïtament amb la negació dels drets històrics, atès que per aquestes llibertats molts de catalans han mort, d'altres han estat perseguits, d'altres empresonats, d'altres exiliats, i força més n'hem resultat mutilats en els nostres drets civils.[4]
Book icoline.svg 21 d'agost de 2005.
Parlant sobre la defensa dels "drets històrics" de Catalunya

Crida al Fossar de les Moreres (2005)[modifica | modifica el codi]

Palau de la Generalitat de Catalunya
La llibertat quan s'ha obtingut per l'autodeterminació del poble, amb pacte i condicions, no es pot treure per ningú.

Recull de citacions de la crida en motiu de l'11 de setembre de l'any 2005, publicada pel diari El Punt i llegida al Fossar de les Moreres, reivindicant les llibertats abolides del poble català:[5]

  • No se'ns ha retornat la llibertat perduda la qual era garantida per les nostres Constitucions, i que encara estem ocupats militarment pel dret de conquesta.[5]
  • La pàtria dels catalans és el conjunt de lleis que els governen, els emparen i els administren, i els regulen.[5]
  • Els catalans hem estat més segles políticament independents, que no pas subjectes o sotmesos a la Corona de Castella.[5]
  • La llibertat quan s'ha obtingut per l'autodeterminació del poble, amb pacte i condicions, no es pot treure per ningú.[5]
  • Si la Constitució fós autènticament democràtica, no seria pas la seva lletra la nostra presó, sinó que seria la garantia de la nostra voluntat pacífica per gaudir la nostra llibertat.[5]

Llengua catalana[modifica | modifica el codi]

  • Podríem trobar més testimonis sota els Àustria, en què nosaltres els catalans no teníem la llengua castellana per nostra, i que si hi va haver decadència literària, també altres nacions l'han tingut.[2]
Book icoline.svg «El català per sempre perseguit, però sempre viu». Presència, Núm. 520 (novembre 1978).
En el marc d'una discussió al Senat sobre el nom de la llengua oficial, Ferrer desmenteix l'afirmació del senador Enciso Recio assegurant que a la Catalunya dels Àustria va haver-hi una decadència literària del català, però que la seva utilització popular es va mantenir
  • Ara més que mai, malgrat els Encisos, i els Carazos, i els Marías, nosaltres hem de ser conscients que cal normalitzar la nostra situació.[2]
Book icoline.svg «El català per sempre perseguit, però sempre viu». Presència, Núm. 520 (novembre 1978).
En el marc d'una discussió al Senat sobre el nom de la llengua oficial, Ferrer desmenteix l'afirmació del senador Enciso Recio assegurant que a la Catalunya dels Àustria va haver-hi una decadència literària del català, però que la seva utilització popular es va mantenir
  • La llibertat de mercat és allà on el català hi agafa totes les malalties, després de tenir-hi prohibida l'entrada durant 280 anys.[6]
Book icoline.svg «Un president toix». El Punt, 1998.
  • La catalanofòbia no ataca pas als que parlen en castellà.[7]
Book icoline.svg «Chacón», 8 de novembre de 2005.
  • Qui estima la llengua la fa servir.[8]
  • Els catalans, de l'única cosa que tenim una singular i única propietat, és de la nostra llengua.[8]
  • El dia que deixéssim de parlar la nostra llengua, això significaria que em decidit deixar de ser catalans.[8]
  • L'idioma és, per a la nostra nació, l'emblema més preuat perquè ens agermana, ens defineix, ens aglutina a l'hora de prensar i en la manera de dir; en definitiva és, al mateix tem`s, el nostre ésser i l'expressió de la nostra ànima.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Torn; Lanao; Vinyoles, 2005, p. 34-50.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Torn; Lanao; Vinyoles, 2005, p. 51-79.
  3. Ferrer i Gironès, Francesc. «Som homes de conquesta». El Punt, 2005. [Consulta: 16 març 2012].
  4. 4,0 4,1 Ferrer i Gironès, Francesc. «Els qui van contra els "drets històrics" encara no han dit que van en contra del "dret de conquesta"», 21 d'agost de 2005. [Consulta: 31 març 2012].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Ferrer i Gironès, Francesc. «Crida escrita expressament en motiu de l'onze de setembre, per mobilitzar a tots els catalans», 11 de setembre de 2005. [Consulta: 31 març 2012].
  6. Ferrer i Gironès, Francesc. «El que estigui lliure de culpa...», 26 de febrer de 2007. [Consulta: 31 març 2012].
  7. Ferrer i Gironès, Francesc. «Chacón», 8 de novembre de 2005. [Consulta: 14 maig 2012].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Pagès, David. 500 raons per parlar català. CCG Edicions, febrer 2011, p. 53. ISBN 978-84-92718-67-2. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]