Marià Vayreda i Vila

De Viquidites
Infotaula de personaMarià Vayreda i Vila
Retrat del pintor Marià Vayreda (ca. 1900)
fet per Ramon Casas
Projectes germans
  Biografia a la Viquipèdia
  Obres de l'autor a Viquitexts
  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Olot (Garrotxa)
14 d'octubre de 1853
Mort Barcelona
6 de febrer de 1903 (49 anys)
Ocupació Escriptor, pintor i militar
Els drets d'autor han expirat
Modifica dades a Wikidata

Marià Vayreda i Vila (Olot, Garrotxa, 14 d'octubre de 1853 — Barcelona, 6 de febrer de 1903) fou un escriptor i pintor català.

Citacions[modifica | modifica el codi]

  • De tots els vents que sentim bufar per les nostres serres i planes, el més dolent és el ponent.[1]
Mal Vent.
  • Si aneu a caçar i fa ponent, torneu's-en a casa vostra que no matareu pas res; en fi tots els mals que pugui porta un mal vent, temeu-los d'aquest.[1]
Mal Vent.
  • Sempre havia considerat la gent cursi com a sers més o menos ridículs, però pacífics i inofensius, allò que es diu sense pena ni glòria.[2]
Una vetllada cursi.

Records de la Darrera Carlina (1898)[modifica | modifica el codi]

Citacions del seu llibre autobiogràfic Records de la Darrera Carlina publicat l'any 1898, on relata la seva participació a la Tercera Guerra Carlina (1872-1876):

  • Qui no serveix per a res sempre serveix per a esquivar guatlles.[1]
  • De cada mil bales a penes una fa blanc.[3]
  • Afortunadament, he servat la fe en Déu, però la fe en els homes i en les seves coses ha rebut ben fortes ensopegades.[3]
  • Jo comprenia que el foc de les idees, als homes, els feia bullir la sang, però ja començava a sospitar que a algúns, a més, els fa bullir l'olla.[3]

Sang Nova (1900)[modifica | modifica el codi]

Citacions del seu llibre Sang Nova publicat l'any 1900:

  • I jo pregunto: no coneixent la llengua, ¿com hem d'estudiar les ciències que en ella estan escrites?[1]
  • Els vells som com les criatures; no ens corregim, encara que ens píquin els dits.[1]

La punyalada (1904)[modifica | modifica el codi]

Citacions del seu llibre póstum autobiogràfic La punyalada publicat l'any 1904:

  • Potser la tristesa arrencava de la mateixa contorbació del meu esperit, obligat a fer un acte que repugnava a la ingènita covardia del meu carácter; potser un pressentiment de fracàs entelava les meves il·lusions.[1]
  • El teu mortal enemic t'ha robat la promesa i et matarà quan pugui, a tu i a mi i an aquests, després de cremar i robar quant li vingui a mà.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català». Folgueroles: Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català, cop. 2006-2008. [Consulta: 25 juliol 2012].
  2. Vint-i-nou contes : antologia de narrativa catalana contemporània. [Barcelona]: Diputació de Barcelona, 2009, p. 42-49. ISBN 9788498033342. 
  3. 3,0 3,1 3,2 «Records de la darrera carlinada - Marià Vayreda» (PDF). Vicenç Pagès Jordà. Arxivat de l'original el 1443039205. [Consulta: 25 juliol 2012].