Vés al contingut

Antoni Maria Alcover i Sureda

Afegeix enllaços
De Viquidites
Aquesta pàgina conté fragments escrits en català genuí, anteriors a la normativa de Pompeu Fabra.
Es reprodueix la font original per preservar-ne el significat íntegre i no desvirtuar-la. Podria semblar que hi ha errors ortogràfics que en realitat no ho són.
Infotaula de personaAntoni Maria Alcover i Sureda
Antoni Maria Alcover
Projectes germans
  Biografia a la Viquipèdia
  Obres de l'autor a Viquitexts
  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Manacor (Mallorca), 
2 de febrer de 1862
Mort Palma (Mallorca), 
8 de gener de 1932 (69 anys)
Ocupació Lingüista, escriptor, sacerdot catòlic, arquitecte, romanista, lexicògraf i autor
Modifica dades a Wikidata

Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda (Santacirga, Manacor, 2 de febrer de 1862 – Palma, 8 de gener de 1932) fou un escriptor, eclesiàstic, lingüista i folklorista mallorquí modernista. Les principals obres d'Antoni M. Alcover foren el Diccionari català-valencià-balear, el recull Aplec de rondalles mallorquines d'en Jordi des Racó, La flexió verbal en els dialectes catalans i la direcció i finançament de l'Edició de les Obres de Ramon Llull.

Citacions

[modifica | modifica el codi]
  • Sí, l'estimam, la nostra llengua, amb tota la nostra ànima. La volem així com és per la seva avior, per la seva naixença, per la seva història gloriosíssima...[1]
  • Patesch de mal de mallorquí, tench la raresa d'estimar la nostra llengua pero no tench la ditxa y segu no la tendré may de porerli donar dies de gloria ab los fruyts esveuvats de mon cor y enteniment y no es que no n'hi haja ganes.[2]
Carta a Marià Aguiló, 20 de maig de 1883.

Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-1936)

[modifica | modifica el codi]
  • L'amor y l'entusiasme que demostrau per la nostra llengua, vos honren fora mida. Per un poble, estimar sa llengua es signe de vitalidat y de plenitut de vida intel·lectual. Son els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèxer y qu'ells meteis accepten y firmen sa sentencia de mort; son els pobles axí, que desprecíen, desjecten y abandonen sa propia llengua.[3]
«L'amor a la llengua propia. Es una ignominia abandonarla». Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Tom. I, núm 9, (agost 1902).
  • Ni Catalunya espanyola ni Catalunya francesa, ni les Balears ni València son pobles vensuts; cap d'ells es de civilisació inferior a la dels altres pobles amb-e qui formen un Estat. Si s'uniren an aquells pobles, va esser perque volgueren y conservant tots els drets.[3]
«L'amor a la llengua propia. Es una ignominia abandonarla». Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Tom. I, núm 9, (agost 1902).
  • La llengua que parlen Catalunya espanyola y Catalunya francesa, les Illes Balears y el reine de València, es la metexa amb poques diferencies, y que es ademés la metexa llengua dels grans reis En Jaume y En Pere, del B. Ramon Llull, Fr. Eiximenis, En Ramon Muntaner, En Jaume Roig, Sant Vicenç Ferrer, N'Ausiàs March y En Joanot Martorell, y que por lo tant la llengua d'aquests escriptors imponderables no es morta ni enterrada, sino ben viva, polent y llampant en les diferents regions que la parlen.[3]
«Lo qu'ha d'esser y lo qu'ha de provar el Diccionari que anam a fer». Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Tom. I, núm 9, (agost 1902).
  • De lo que som inimichs amb tot lo nostre cor, amb tota la nostra anima, es de que's desprecíi, de que's desjecti, de que s'abandón la llengua propia, y de que, negantli tots els seus drets, totes les seves prerrogatives de llengua propia, les concedesquen a una llengua estranya.[3]
«L'amor a la llengua propia. Es una ignominia abandonarla». Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Tom. I, núm 9, (agost 1902).
  • Aquesta llengua no es tota a Catalunya Oriental ni a Catalunya Occidental, ni a n-el Rosselló, ni an el Reine de València, ni a les Balears, sino que es an el conjunt de totes aquexes regions; la llengua catalana no es esclusivament cap de les variedats que‘s parlen a qualsevol d'aquexes regions.[3]
«Variedats dialectals que presenta‘l català. S'han d'esvaír, reduíntles a la uniformidat? ¿Hem de centralisar la llengua?». Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Tom. I, núm 10, (setembre 1902).
  • May hem dit ni direm Llengua Catalana-Valenciana-Balear, perque se tracta d'una sola i mateixa llengua, això sí, ab diferents i múltiples modalidats, totes les quals volem que se respectin i may per may permetrem ni consentirem sacrificar i sometre a una d'elles totes les altres.[3]
Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Tom. XIII, (juliol-agost 1923).

Referències

[modifica | modifica el codi]
  1. ↑ Pagès, David. 500 raons per parlar català. CCG Edicions, febrer 2011, p. 15. ISBN 978-84-92718-67-2. 
  2. ↑ Massot i Muntaner, Josep (cur.) «Cartes d'Antoni M. Alcover a Maria Aguiló» (PDF). Els Marges: revista de llengua i literatura, Núm. 38, (1987), pàg. 81-90. ISSN: 0210-0452 [Consulta: 16 juliol 2013].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Alcover, Antoni M. (Antoni Maria) (ed.). «Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana». Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2011-. Arxivat de l'original el 1457037427. [Consulta: 14 març 2016].
Obtingut de «https://ca.wikiquote.org/w/index.php?title=Antoni_Maria_Alcover_i_Sureda&oldid=113113»