Campaner

De Viquidites
(S'ha redirigit des de: Campanera)
Aquesta pàgina mostra parèmies sobre la professió de tocar campanes. Si cerqueu parèmies el municipi que té per gentilici els campaners, vegeu «Campos».
Campaner
Representació del campaner de Liberty Bell (Graham's Magazine, 1854)
Projectes germans
  Multimèdia a Commons
Modifica dades a Wikidata

El campaner és aquella persona que té com a ofici bastir, instal·lar o tocar les campanes d'una església, ermita o altres llocs de culte.

Citacions[modifica | modifica el codi]

  • El campaner també li havia clavat la seva vista; la resseguia tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren mirades inquietes, ràpides, que l'esgarrapaven tot despullant-la; rompent els botons, les cintes, el gafets i llençant amb exasperació els pellingots de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.[1]
Josafat, 1906. — Prudenci Bertrana i Comte
  • En aquells temps, en els campanars hi havia campanes que eren servides per molt bons campaners. Hi havia campanes per a fer tota mena de drings. Les batallades per al toc de fi —el toc que exigia la mort d’un senyor, o senyora, ric, important o distingit— eren patètiques, trèmules, espaiades i emocionades i per a arribar-hi calia la col·laboració de la sensibilitat del campaner. Quan se sentia el toc de fi, sobre la vila es feia un gran silenci i l’aire vibrava com si l’estiressin. Un bon toc de fi valia vuit ralets.[2]
«La substància», a El meu país, 1968. — Josep Pla i Casadevall

Dites populars[modifica | modifica el codi]

Endevinalles[modifica | modifica el codi]

  • Qui és el que mai no pot anar a la processó?[9]
(var.) Qui són aquells que no van mai a la processó?[10]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bertrana i Comte, 2014.
  2. Pla, 1968, p. 388.
  3. Amades, 1951, p. 1207.
  4. Amades, 1982, p. 379, vol. I.
  5. Amades, 1982, p. 443, vol. I.
  6. Farnés i Badó, 1992, p. 104.
  7. Gargallo i Gregori, José. «El Refranyer: Dites, refranys i maneres de dir». L'autor, 2010-. [Consulta: 28 març 2024].
  8. Amades, 1982, vol. III.
  9. Amades, 1982.
  10. Serra i Boldú, 1922.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Amades, Joan. Folklore de Catalunya. Vol. 2. Cançoner, cançons, refranys, endevinalles. 3a edició. Barcelona: Selecta, 1982. ISBN 84-298-0452-8. 
  • Amades, Joan. Costumari català : el curs de l'any (en català). Vol. I. Hivern. Barcelona: Salvat, 1982. ISBN 84-345-3673-0. 
  • Amades, Joan. Costumari català : el curs de l'any (en català). Vol. III. Corpus. Primavera.. Estella: Salvat, 1989. ISBN 8434536730. 
  • Amades, Joan. Folklore de Catalunya. Cançoner (en català). Barcelona: Selecta, 1951. 
  • Bertrana i Comte, Prudenci. Josafat (en català). Barcelona: Edicions 62, 2014 (Educació 62). ISBN 978-8492672509. 
  • Farnés i Badó, Sebastià. Paremiologia catalana comparada (en català). 5. Barcelona: Columna, 1992-1998. 
  • Pla, Josep. «La substància». A: El meu país (en català). Barcelona: Destino, 1968. 
  • Serra i Boldú, Valeri. Enigmística popular: endevinalles i altres jocs d'esperit. Barcelona: Políglota, 1922 (Minerva. Col·lecció popular dels coneixements indispensables; 36).