Prudenci Bertrana i Comte

De Viquidites
Aquesta pàgina conté fragments escrits en català genuí, anteriors a la normativa de Pompeu Fabra.
Es reprodueix la font original per preservar-ne el significat íntegre i no desvirtuar-la. Podria semblar que hi ha errors ortogràfics que en realitat no ho són.
Infotaula de personaPrudenci Bertrana i Comte
Retrat d'estudi (1900-1905)
Projectes germans
  Biografia a la Viquipèdia
  Obres de l'autor a Viquitexts
  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Tordera (Maresme)
19 de gener de 1867
Mort Barcelona
21 de novembre de 1941 (74 anys)
Ocupació Escriptor, pintor i periodista
Els drets d'autor han expirat
Modifica dades a Wikidata

Prudenci Bertrana i Comte (Tordera, el Maresme, 19 de gener de 1867 – Barcelona, 21 de novembre de 1941) fou un pintor, periodista i escriptor modernista català, conegut sobretot per la seva novel·la Josafat (1906).

Citacions[modifica | modifica el codi]

  • L'amor a la Natura, no entra pas sobtadament. Jo no hi crec gaire en els amors súbits, jo crec més en aquells amors fills d'una contemplació llarga, sorgits a copia de descobrir petites belleses, aprés de conèixer l'objecte amat en llurs detalls imperceptibles, els quals van gravanse lentament en nostre cor amb un trassat miniaturesc, definitiu.[1]
De les belleses de la natura i el meu goig, conferència a l'Associació Nacionalista Catalana de Barcelona, 7 de desembre de 1908.
  • Arribarà un temps, amics, que les coses molt belles ja no serviran per a fer bellesa. Les han rebregades tant que ja son inservibles.[1]
De les belleses de la natura i el meu goig, conferència a l'A.N.C. de Barcelona, 7 de desembre de 1908.
  • L'Art es el termòmetre de la civilisació d'un poble. Quan l'art floreix en una societat, es que aquesta ha arribat a un cert grau de riquesa i benestar.[1]
A una conferencia donada al centre de U.F.N.R. de Sant Feliu de Guíxols29 de desembre de 1911.
  • Jo he refilat prosa com els merlots y els rossinyols refilen amor en aquest temps, entre la gemada verdor del jardins i la selva.[1]
Discurs com a president dels Jocs Florals de Barcelona: any LXVIII, 1936.
  • Deixeu-me fer la il·lusió de no haver estat un home inútil en aquesta vida i de no haver gastat llum, tinta, paper i estilogràfica sense profit. Deixeu-me creure que, amb la meva prosa, he consolat algun trist, he redimit algun captiu, he humitejat alguns ulls, he fet somniar alguna ànima senzilla, he tret de la foscor éssers humils amb grandesa d'herois i donat, més d'una vegada, categoria de racionals a les besties menyspreades pels homes.[1]
Discurs com a president dels Jocs Florals de Barcelona: any LXVIII, 1936.

Obra literària[modifica | modifica el codi]

Josafat (1906)[modifica | modifica el codi]

Pàgina principal: Josafat
  • Al campanar de Santa Maria, s'hi entra per la capella baptismal. Allí, la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del quadro on sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble testa de Jesús, no es distingeix més que la taca informe de les carns blanques.[2]
Inici de l'obra.
  • Fineta descendia. En la fosca blanquejà la seva pitsina descoberta. Anava arreglant-se, remeiant el desorde produït per la fúria simiesca de Josafat, preparant-se per sortir i tornar al seu hostatge. Mentrestant, s'assegué a la caixa del banc d'església, i s'aquietà com una hiena farta de carnassa, emperesida per la digestió lenta del seu macabre festí.[2]

Nàufrags (1907)[modifica | modifica el codi]

Pàgina principal: Nàufrags
  • Contemplant aquell limitat espai de terra, amassat d'ombres capvesprals, sentí que una calma sobtada, una gran calma de desert i un divagar de pensament com el que preludia l'efecte d'un narcòtic, l'envaïa. Li era impossible meditar sobre la trascendència de sa primera missa.[3]
Capítol IV, p. 57-58.
  • Un desig foll de venjança s'apoderà d'ell. Li semblava que tota aquella gent, que s'arremolinava amb estridències d'orgia, s'eren reunits per afrontar Cèlia. Hauria calat foc a l'envelat sense remordiment. Però, ¿qui era ell? ¿En nom de què, sa venjança? Son amor no li dava dret a res; al contrari, la folla multitud s'hauria escandalitzat en descobrir-lo. Allí ningú no pecava; els pares, els parents, els germans, ningú no tenia res a dir, l'únic que feia un sacríleg mancament era ell. Es veié ridícul, vestit amb unes robes que no eren seves, encongit com un tímid adolescent al costat d'una meretriu afalagadora, ple d'una tristesa incomprensible, indisculpable...[4]
Capítol XIV, p. 155.

La locura de Álvarez de Castro (1910)[modifica | modifica el codi]

  • En plena integritat mental no es juga amb les víctimes, ni se les porta a dansar davant els canons que han de destrossar-les, ni se les agita amb músiques de alegria, ... se'ls parla, si de cas, del deure, se les condueix amb serietat i se'n va amb elles en l'actitud reposada del que sap que afronta un perill.[5]
(en castellà) En plena integridad mental no se juega con las víctimas, ni se las lleva a danzar ante los cañones que han de destrozarlas, ni se las agita con músicas de alegría, ... se les habla, si acaso, del deber, se las conduce con seriedad y se marcha con ellos en la actitud reposada del que sabe que afronta un peligro.
El terreno
  • En l'Espanya de 1809, en qualsevol ciutat emmurallada on caigués Álvarez de Castro amb el seu fanatisme polític i religiós i la seva predisposició patològica, la hauria immortalitzat. Són aquests homes els que fan de la matança el seu més preuat títol de glòria.[6]
(en castellà) En la España de 1809, en cualquier ciudad murada en que cayera Álvarez de Castro con su fanatismo político y religioso y su predisposición patológica, la habria inmortalizado. Son esos hombres los que hacen de la matanza su más preciado título de gloria.
Inducciones

Citacions sobre Prudenci Bertrana i Comte[modifica | modifica el codi]

  • L'autor de «Josafat» es va convertir en protagonista de la vida cultural de Girona de final del segle XIX i principi del XX, tot i l'ambient hostil que el va decidir a traslladar-se a Barcelona.[7]
«Prudenci Bertrana i Compte». El Punt Avui, 22 d'octubre de 2009. — Teia Bastons Prat
  • La seva producció culminant va ser amb les novel·les Josafat, que va escandalitzar pel contingut eròtic i sacríleg, Nàufrags, Tieta Claudina i Proses bàrbares.[7]
«Prudenci Bertrana i Compte». El Punt Avui, 22 d'octubre de 2009. — Teia Bastons Prat
  • Parlant o escrivint de coses de la natura, pocs a casa nostra ho han fet amb la seva minúcia d'observació i l'art d'interpretació que el posen, en aquest ram, al capdamunt dels nostres literats.[8]
Memòries polítiques. — Claudi Ametlla
  • Participa en la renovació de la vida cultural gironina, de la qual esdevé un personatge central, especialment en l'organització dels Jocs Florals.[9]
Índex d'autors de la Generalitat de Catalunya.
  • Prudenci i Aurora Bertrana són indispensables per explicar i donar a conèixer el patrimoni literari que tots compartim.[10]
Presentació dels continguts de la commemoració de l'Any Bertrana (Girona), 11 de gener del 2017. — Santi Vila

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Fons Prudenci i Aurora Bertrana». [Girona]: Universitat de Girona, 1997-2013. [Consulta: 19 març 2024].
  2. 2,0 2,1 Bertrana i Comte, 2014.
  3. Bertrana, 2015, p. 57-58.
  4. Bertrana, 2015, p. 155.
  5. Bertrana; Ruiz, 1910, p. 43.
  6. Bertrana; Ruiz, 1910, p. 61.
  7. 7,0 7,1 Bastons, Teia «Prudenci Bertrana i Compte». El Punt Avui, (22-10-2009) [Consulta: 27 gener 2017].[Enllaç no actiu]
  8. Ametlla, Claudi. Memòries polítiques (1890-1917). La Magrana/RBA, 6 setembre 2013 [Consulta: 29 gener 2017]. 
  9. Bertrana i Comte, Prudenci. Lletres catalanes. Generalitat Catalunya[Enllaç no actiu] Consulta 21 de gener del 2017
  10. «Santi Vila: "Prudenci i Aurora Bertrana són indispensables per explicar i donar a conèixer el patrimoni literari que tots compartim"». govern.cat, 11-01-2017. Arxivat de l'original el 1507964287. [Consulta: 20 gener 2017].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]