Entre dos silencis és una obra literària de l'escriptoraAurora Bertrana i Salazar publicada el 1958, escrita a Catalunya el 1949 en tornar de l'estança a un poble francès en missió humanitària. La novel·la pretén reflectir els «fantasmes» viscuts a la població on van ser afusellats tots els habitants masculins com a forma de repressió exercida per l'exercit alemany durant la Segona Guerra Mundial.
... vaig comprendre que no m'alliberaria dels seus fantasmes fins a haver-ne donat testimoni en un llibre.[1]
Pròleg.
L'escriptora explica que els afusellats del poble francès d'Etobon i les converses amb les vídues, que havia fet com a drama íntim també seu, la van «obligar» a escriure la novel·la.
No és que cregui que un novel·lista hagi de copiar fotogràficament de la realitat els seus personatges; però és un error gravíssim desfigurar sistemàticament, segons una arbitrària fantasia. La feina d'un novel·lista equilibrat ha de consistir, em sembla, en veure, escoltar, observar i comprendre, sense entusiasmes excessius ni tampoc pessimismes. No sóc partidària, -no caldria dir-ho- de la novel·la rosa; però tampoc de la novel·la negra. Sóc partidària de la vida, i aquesta es brinda als nostres ulls amb una infinita varietat de colors.[1]
Pròleg.
Quan algú, no sé qui, considerà que el minut havia passat, una nena avançà i col·locà un ram de flors a la tomba del capitost dels resistents. Després, les camperoles, sempre en silenci, sense sanglots, s'acostaren cada una a la tomba dels seus per fer el mateix. Vam tornar al poble a poc a poc, en grups de dos o tres. «Quina tarda més serena!» digué una «hi ha boira pel cantó de Gloster», va fer l'altra.[1]
Els arbres, sacsejats pel vent del nord, semblaven espectres turmentats pel remordiment.[2]
Però la tramuntana purificava l'aire, que es feia clar i diàfan. Pel blau pàl·lid de la tarda passaven les primeres gralles i a gran altura les grues agitaven lentament les seves ales enormes.[2]
... aspirà poderosament aquell alè de vida. Sentí a la sang la crida de la natura com una fuetada.[3]
Reacció del tinent a carreg del poble, vençut i solitari, en sentir uns pardals cantant damunt les creus de fusta de les tombes dels afusellats.
... la meva aspiració, l'objectiu a la novel·la era comunicar-me amb una part de la humanitat a la que envio aquest missatge d'esperança, el triomf de l'amor diví sobre el egoisme i la injustícia, sobre l'odi de races, sobre el sofriment i la mort.[3]
A una carta que va adreçar al director de l'editorial Planeta quan li va rebutjar la novel·la (aleshores encara La aldea sin hombres). — Aurora Bertrana
... no em podia aguantar les ganes d'escriure i, naturalment, les de publicar, vaig escriure la novel·la d'Etobon en castellà. Es titulava Cementerio de los fusilados [...] no me la van acceptar [...] no és difícil de comprendre si considerem que jo era una ex-exiliada i la meva novel·la tractava d'una guerra, d'una ocupació i d'una resistència que no eren espanyoles, però sí antinazis. La vaig desar en un calaix considerant-la tan afusellada com els resistents d'Etobon.[4]
Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya. — Aurora Bertrana
Sobre les primeres dificultats en voler publicar la versió original en d'Entre dos silencis, (originalment Cementerio de los fusilados i desprès La aldea sin hombres), a l'època de la dictadura franquista a Espanya. Fou finalment traduïda per Joan Sales.
Aurora és dels pocs novel·listes catalans que s'enfronta amb els grans temes europeus de la Segona Guerra Mundial, la resistència, l'ocupació, dels quals la nostra narrativa n'hauria quedat força al marge en els aspectes que no afectaven directament els catalans [...] "tots tenen dret -com diu ella- a reflectir-se en el mirall que és la novel·la".[2]
«Aurora Bertrana, una visió personal», a Memorials ICD 1993-1996, 1997. — Àngels Anglada
↑ 2,02,12,22,3Anglada, Àngels. «Aurora Bertrana, una visió personal». A: Memorials ICD 1993-1996. Barcelona: Institut Català de la Dona - Generalitat de Catalunya, 1997, p. 57-59 [Consulta: 1485284435].
Pròleg.
