Vent de grop és una obra literària de l'escriptoraAurora Bertrana i Salazar publicada el 1967. La novel·la reflecteix el boom del turisme a la Costa Brava i la llibertat sexual; les relacions entre pescadors, habitants d'un poble empordanès i els estrangers arribats a estiuejar els anys seixanta del segle XX. Va ser adaptada i portada al cinema sota el títol La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua, protagonitzada per Joan Manuel Serrat, estrenada el 1969.
No sé exactament què sóc –benaurats els qui ho saben o pensen saber-ho. Em tinc una certa simpatia, no puc negar-ho. [...] Crec que la majoria dels qui em tracten, em troben divertida. Aquesta constatació em permet creure que no sóc un zero a l'esquerra.[1]
A la sobrecoberta de la novel·la.
Anaven a varar les barques de la teranyina. Tot de gent embolcallada d'ombra s'apinyava ran d'aigua. [...] se'n desprenia una mena de bonior.[2]
Descripció en arribar els pescadors amb les barques, desprès d'un dia de pesca, a la Cala.
En arribar a mig octubre, [...] començà a demostrar ensopiment i nostàlgia. Els dies s'escurçaven. Sovintejaven les mestralades i les llevantades.[3]
En acabar el bon temps de l'estiu a la població costanera empordanesa.
A l'apartament començava a fer-hi fred. [...] Posaven a escalfar vinegre. Hi barrejaven canyella i sucre. Se'l bevien ben calent. S'hi engataven sovint. Llavors, per una estona, ho veien tot de color de rosa.[3]
A 'apartament on convivien en Rafael, expescador del poble i la Mabel, anglesa arribada a estiuejar.
La Mabel es mofava d'en Rafel. —Tú volver ahora cobarde. No atrever a comprar en tiendas. —No saps el que és, la gent del poble. —Bueno, con mi, la gent del poble, muy corteses. —Amb tu, sí. [...] Però no et facis il·lusions, darling, no és amb tu que són amables, és amb els teus calés.[3]
Diàleg entre l'estrangera, la Mabel, i el llogarenc, en Rafael.
L'enamorada apassionada i dòcil, lleugera en el joc i en l'amor, s'havia convertit en una potència inflexible i rígida. Una mena d'Imperi Britànic en petit, contra el qual, ell, en Rafel Sureda, expescador sense diners, ni feina, no podia lluitar. Se sentia definitivament vençut.[3]
En comunicar la Mabel que tornava al seu país, i sola, sense en Rafael malgrat ell s'hi oferí.
Estimat amic Aragó, [...] voldria saber si us interessa el tema perquè no disposo de gaire temps i em sabria greu de perdre'l. Es tracta de les reaccions dels escalencs davant del meu Vent de grop. Serien unes ratlles que em divertiria d'escriure i crec que podrien interessar, a tall de xafarderia literària, als lectors. El to seria de benvolent ironia, una mica a tall de facècia sense gota de verí, ans al contrari.[4]
A una carta al director de la revista Presència, 13 de desembre de 1967. — Aurora Bertrana
Reacció de l'escriptora davant les crítiques i escàndol dels habitants de l'Escala, en sentir-se identificats amb el llenguatge malsonant dels personatges de la novel·la.
Els personatges no són escalencs sinó calencs [...] Si certs llocs i certa gent de Vent de grop s'assemblen als de la meva estimada Escala és una pura i simple casualitat [...] Perdoneu que ho faci un poc tard.[5]
«L'escàndol de Vent de grop» a Presència, 30 de març de 1968. — Aurora Bertrana
A la sobrecoberta de la novel·la.
