Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya és una obra literària de l'escriptoraAurora Bertrana i Salazar publicada a títol pòstum, el 1975, on recull la segona part de les seves Memòries (la primera fou Memòries fins el 1935, publicada el 1973).
Havia anat a fer una gestió en un hospital de sang, tutelat per la FAI. En presentar-me [...] la reacció del milicià: «Ah! -fa ell, somrient-, ja m'ho pensava. He llegit el vostre llibre de contes oceànics [...] us felicito!» [...] «Damunt la brusa, hi porto la insígnia de la FAI, però al costat del cor, ben amagat, com un escapulari, porto l'escut de les quatre barres i l'estel blau dels separatistes».[1]
Anècdota a Barcelona tot just desprès d'esclatar la Guerra Civil.
Els d'esquerra fèiem la rialleta amb el cor cada cop mes enxiquit. No fugíem, però sovint no ens en mancaven ganes. Tractàvem d'aguantar el xàfec.[2]
Sobre la dependència dels escriptors per tenir mínimes garanties de publicar sense entrebancs polítics, a finals de 1936.
Era el mes de juny del 1938. Havia abandonat Barcelona, una Barcelona arruïnada, afamada, bombardejada i bruta [...] L'any vint-i-tres, quan vaig arribar-hi per primera vegada, aquesta ciutat m'havia obert els ulls a un món nou, un món insospitat, revelador [...] pel seu grau de civilització, de cultura, de civisme i europeisme que s'hi respirava.[3]
L'autora deixa la Ciutat Comtal, arran de l'assassinat del seu amic Andreu Nin durant el conflicte de la Guerra Civil espanyola, per tornar a Suïssa, país on ja havia viscut una temporada i s'hi havia casat.
Dos anys de guerra civil [...] amb el cor i l'esperit amarats de la gran tragèdia de les lluites fratricides, l'enderrocament social, moral, polític i material de la nostra amada ciutat cap de Catalunya, m'havien llevat la facultat de sentir cap mena de goig.[3]
En arribar a Ginebra, Suïssa.
... per a elles no hi havia altre tema de conversa que l'ocupació alemanya, la Resistència francesa i l'afusellament de tots els homes [...] per qualsevol camí, el més prosaic i quotidià que emprenguessin la conversa, aquesta anava fatalment a parar a ells.[4]
L'autora explica les seves impressions sobre el poble francès d'Etobon, on va conviure amb les vídues del poble, en un missió humanitària, un cop acabada la Segona Guerra mundial i on la repressió alemanya va esser especialment ferotge. La Gestapo va afusellar tots els homes del poble excepte un.
... un poble silenciós i mig destruït, tot el que vivia i respirava ho feia únicament per honrar la memòria dels afusellats.[4]
... no em podia aguantar les ganes d’escriure i, naturalment, les de publicar, vaig escriure la novel·la d'Etobon en castellà. Es titulava Cementerio de los fusilados [...] no me la van acceptar [...] no és difícil de comprendre si considerem que jo era una ex-exiliada i la meva novel·la tractava d'una guerra, d'una ocupació i d'una resistència que no eren espanyoles, però sí antinazis. La vaig desar en un calaix considerant-la tan afusellada com els resistents d'Etobon.[5]
Sobre les primeres dificultats en voler publicar la versió original d'Entre dos silencis, originalment Cementerio de los fusilados i desprès La aldea sin hombres, durant la dictadura franquista.
...incansable treballaire tothora amb llibres i quartilles al davant i una ploma a la mà.[6]
les Memòries d'Aurora Bertrana constitueixen l'última oportunitat que tenia d'acabar de modelar la imatge pública que, des de ben jove i de manera conscient, s'havia proposat transmetre als seus lectors[...] la reivindicació de la independència personal, la defensa de la individualitat [...] l'exaltació de l'inconformisme social, la set d'aventura, la curiositat insaciable i l'amor pels mons desconeguts.[7]
«Lectura crítica de les Memòries d'Aurora Bertrana» a Aurora Bertrana, una dona del segle XX., 2001. — Xavier Pla
Bertrana, Aurora. Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya. Barcelona: Pòrtic, 1975.
Pla, Xavier. «Lectura crítica de les Memòries d'Aurora Bertrana». A: Aurora Bertrana, una dona del segle XX. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001.
«Lectura crítica de les Memòries d'Aurora Bertrana» a Aurora Bertrana, una dona del segle XX., 2001. — Xavier Pla
