Aquesta pàgina conté fragments escrits en català genuí, anteriors a la normativa de Pompeu Fabra. Es reprodueix la font original per preservar-ne el significat íntegre i no desvirtuar-la. Podria semblar que hi ha errors ortogràfics que en realitat no ho són.
L'home de la gorra peluda: fantàstiques aventures d'en Poli i l'Adrianet
L'home de la gorra peluda: fantàstiques aventures d'en Poli i l'Adrianet és un llibre de l'escriptor Prudenci Bertrana i Comte publicat el 1924 i il·lustrat per Albert Mestre i Moragas. L'obra, escrita en forma de novel·la i destinada a lectors infantils i juvenils, està ambientada a Girona i descriu les aventures de dos nois, en Poli i l'Adrianet.
L'Adrianet era un famós matador de serps i de faines; en Poli era un gosat explorador de coves i d'abismes. En conèixer-se casualment estudiant el primer any de batxillerat a l'Institut de Girona, començaren a intimar.[1]
L'aliança
Amb una mica d'imaginació, el torrent esdevenia el Mississipí i els boscos que l'enrondaven, selves tropicals, i les bèsties que percaçava l'Adrianet les més feres i espaventables de la terra. [...] En Poli estiuejava a marina. El camp de les seves aventures eren uns roquissers abruptes. Hi havia una cova per explorar plena de rats-penats.[1]
L'aliança
Després d'haver intercanviat facècies i ponderat cadascú les seves aventures, hagueren de convenir que de tots dos se'n podria fer un valent complet. Aqueix valent no tindria aturador ni armat ni desarmat, ni enfront de les feres ni enfront dels fantasmes, ni al cim de les muntanyes ni dins dels cataus, ni de dies ni de nits.[1]
L'aliança
...començaren a explorar les mines. Les mines ja eren figues d'un altre paner. En les mines i regnava la nit eterna, podien encauar-s'hi bruixes, espectres, animals danyosos i homes proscrits.[2]
L'Adrianet i en Poli descobreixen un animal inclassificat i espaventable
La llum, projectada de ple sobre el fons del catau, desil·lusionà els exploradors. No podia haver-hi combat, ni avenç, ni retirada, ni heroisme. Trastejaven per aquells tocom, entre arborescències gelatinoses, moltes trugetes, alguns segadits i altres insectes microscòpics, però no pas óssos pirinencs, ni llops cervers, ni monstres apocalíptics. [...] No hi fa res [...] quasi estaven segurs d'haver lluitat amb una fera estranya [...] ells no tenien cap culpa que una roca humitejada simulés una bèstia horripilant.[2]
L'Adrianet i en Poli descobreixen un animal inclassificat i espaventable
La llegenda diu que la tal mina condueix al castell de Montjuïc, perforant tota la muntanya [...] El cas és que no hi ha un sol ciutadà que pugui vantar-se de no haver reculat després de deu minuts de caminar-hi. [...] Però, on són en Poli i l'Adrianet amb llur fanal, amb llur pistola i amb llur coratge en comandita? [...] Renuncien, potser, a la més gran empresa de què pot envanir-se un explorador gironí? Dormen? Són morts? Estudien? Ja vénen, ja, amics meus! Avancen amb pas determinat.[3]
L'home de la gorra peluda
S'han topat amb homes malcarats, amb gitanos, possibles segrestadors, amb dones velles que els signaven cabalísticament i, sobretot, amb un subjecte molt ben emboçat amb una capa, l'actitud del qual era ben definida: els seguia. [...] Hi rossejava quelcom, damunt la paret seca... Anem a dir que un gat o un gos fan, damunt d'una paret seca, el mateix efecte que una gorra peluda.[3]
L'home de la gorra peluda
el sòl de la mina davallava [...] Ran del mur corria un esglaó [...] Què diríeu que hi havia? [...] no caldrà ponderar la sorpresa d'en Poli i de l'Adrianet. Tots la comprendreu. Resultava espantosament desconsolador esperar ombres, espectres, facinerosos, segrestadors, contrabandistes, mussols, ducs i xibeques i trobar-se amb una paperina, un got i un porronet. [...] Calia reflexionar -i ho reflexionaren- que les predisposicions al·lucinatòries no cauen mai en la baixesa d'entretenir-se en miserietes ... S'havien introduït en una cova de lladres![4]
Una troballa sinistra els estalvia una decepció
El fanal il·luminava amb estridència un full de paper blanc clavat amb quatre brocs en l'ensulsiada de terra que els barrava el pas. [...] Els dos nois tenien notícia de la famosa sentència del Dant, clavada en la porta de l'Infern. [...] I si allò era el decret de llur damnació! [...] Quin desencant! Imagineu-vos que aneu a descobrir el Pol Antàrtic i en arribar-hi, en sentir l'orgull de la conquesta, us trobéssiu amb un cartellet que digués: Josep Bolinches, Carles Bou.[4]
Una troballa sinistra els estalvia una decepció
Oïen un sanglot prim, feble, dolç, planyívol, interromput en sec així que pujava de to. Evidentment era un gemec femení apagat per una mordassa. [...] Es cometia un crim a pocs passos d'ells, però on? [...] —«Degolla-la.» «Té.» «Do'm.» «Hasc.» [...] El pànic, un pànic que no tenia parió, els va empènyer. Fugiren pendís amunt [...] arribaren a la boca de la catacumba. [...] L'home de la gorra peluda estava allí, ert i esquàlid com un parallamps, amb dos d'altres.[5]
Segrestament i assassinat
L'aventura de l'Adrianet i en Poli prenia un tomb desorientador. [...] El de la gorra peluda, que devia ésser el capità, va dir-los que quedaven detinguts, a disposició del Comissari de policia. [...] Arribaren a posar en dubte la qualitat de policies que s'atribuïen aquells homes. Uns policies que semblaven riure per sota el nas i s'entretenien a agafar uns nois espaordits, mentre a quatre passos uns facinerosos degollaven fredament una dona!... No serien els mateixos criminals que jugaven amb ells, com el gat amb la rata?[6]
Judici Sumaríssim
A les set tocades, seguint carrers poc concorreguts, arribaren a la Delegació de policia. [...] En Poli i l'Adrianet començaren a experimentar un neguit indefinible. Com s'acabaria allò? Què els podia succeir? De què els acusaven? [...] fent ús d'un terrible castellà protocol·lari, els digué poc més o menys: —«Se us acusa de una malvestat greu; ... me fa escruixir la idea que la dolenteria pugui haver brollat espontàniament en el vostre tendre cor. [...] Franquesa, caballeritos, franquesa.»[6]
Judici Sumaríssim
En Poli i l'Adrianet tenien el cor tan xic, tan xic com pot tenir-lo un noi davant d'un Señor Delegado que parla com aquell ... La pregunta [...] espalmà els infants: —«Diga el caballerito l'Adrianet bajo su inmediata responsabilidad y ateniéndose a las consecuencias...: límites de la provincia de Segovia; ríos y cordilleras que la atraviesan; climatología; [...] pueblos importantes.». Déu! què s'empatollava el Señor Delegado? En Poli pensava: ara dirà el otro. I ho va dir. [...] Foren conduïts al calabós de la Comissaria [...] passaren la nit en aquella cel·la de càstig, plena d'una bravada especial de crim i de borratxera.[6]
Judici Sumaríssim
L'oportú, però desagradable ingrés dels gitanos en la cel·la, els donà la clau de l'enigma. Escoltant-los, en Poli i l'Adrianet descobriren coses força interessants que els tocaven de prop. No hi havia hagut mai facinerosos en la mina, sinó lladregots que tractaven d'escondir aquella cabra [...] De deducció en deducció els estudiants posaren en clar [...] que l'espaventable «he...eee...ec» de la catacumba no provenia d'una damisel·la degollada, sinó de la cabra [...] i la confabulació del pare de l'Adrianet amb el Senyor Delegado [...] ben explicable, per ésser ambdós socis d'un mateix Casino.[6]
