Memòries fins al 1935

De Viquidites
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'obraMemòries fins al 1935
Projectes germans
Dades generals
Autor Aurora Bertrana i Salazar
Publicació 1973
Modifica dades a Wikidata

Memòries fins al 1935 és una obra literària de l'escriptora Aurora Bertrana i Salazar publicada poc abans de la seva mort, el 1973, on recull la primera part de les seves Memòries (el segon volum és Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya), i amb la qual obtingué el Premi Crítica Serra d'Or.

Citacions[modifica | modifica el codi]

  • M'embadalia davant els grans mapes murals; taques rosades, violades, grogues... Representaven països llunyans en els quals jo somiava trobar-me, malgrat les poquíssimes probabilitats que tenia d'anar mes enllà dels límits de la província de Girona.[1]
  • ... tenia la dèria de la literatura. La tenia des de l'edat de sis anys, quan en una explosió d'indignació patriòtica vaig escriure el meu primer poema.[2]
La composició començava així: «Catalunya, pàtria meva, quins són els teus enemics?».
  • Havia escrit el meu primer conte inspirat en una lloca i els seus pollets. Un cop escrit el vaig fer llegir al pare. Me'l va tornar amb cara ferrenya. [...] li vaig preguntar:
    –T'agrada, pare?
    –Gens, -va dir. No val res, i, a més, és copiat.
    [...] El sever i injust judici del pare respecte al meu primer assaig literari en prosa i en català matava per un llarg període la meva inspiració.[3]
  • Mentre la mare m'ensenyava a fer de senyoreta pobra amb dignitat, jo no somniava sinó a viure aventures. Sentia avidesa de viure, de veure món, de sortir d'una manera o altra d'aquell cercle familiar i provincià. [...] volia ales per poder volar, per bé que, si aquestes hiperbòliques ales m'haguessin crescut de sobte, no hauria sabut on dirigir-me.[4]
  • Sembla que la idea que jo esdevingués escriptora l'esgarrifava [...] sospito que el pare creia que fent d'escriptora a Catalunya, patiria molt més que fent de música.[5]
  • Les brillants amistats de la senyora Karr m'impressionaven però no m'atreien. Tenia la sensació que aquell no era ni seria mai el meu món, el mateix que m'esdevenia amb les distingides alumnes de l'acadèmia Ainaud. Admirava la cultura, la intel·ligència, la seguretat i el domini d'ells mateixos que posseïen tots aquells personatges, però me'n sentia separada per una barrera infrangible. Aquella societat brillant i captivadora no seria mai la meva, com no va ser mai la del pare.[6]
Impressions quan ja es trobava a Barcelona per estudiar.
  • Vull viure, treballar, guanyar algun diner, menjar, viatjar, veure països nous assolellats i amables.[7]
  • El Tròpic! [...] Era com un somni enlluernador, com descórrer una cortina damunt un insospitat país de fades [...] No es movia ni una fulla d'arbre, de manera que la visió prenia encara una aparença més perfecta de somni.[8]
  • Els primers dies d'estada a Papeete foren per a mi com una mena d'encanteri. El paisatge que podia contemplar des del balcó de la nostra habitació a l'hotel Tiaré semblava una pintura japonesa animada.[9]
  • ... ningú no ens ensenya a escriure [...] llevat dels genis, els altres hem de treballar, treballar i mes treballar, per formar-nos un bon estil no solament literari sinó clar i expressiu.[10]
  • «Escriviu com un àngel un poc endimoniat», em deia. I afegia: «Però aneu amb compte amb el que escriviu. No oblideu que la nostra revista la compren i llegeixen molts capellans...» [...] Era el primer toc d'alarma de la censura clerical.[10]
Paraules que li adreçà el seu cap a la revista D'Ací i d'Allà, en Carles Soldevila i Zubiburu.
Relat de l'autora sobre la seva activitat durant la llarga malaltia —tuberculosis— de la seva germana petita Cèlia, que acabà morint.
  • ... contra la idea que tothom tenia que el pare m'ajudava a escriure, mai no em va aconsellar ni tampoc em va revisar el que havia escrit.[12]
  • ... aquella primera obra l'havia escrita amb una ingènua admiració envers les persones i els paisatges d'aquelles illes. Potser hi manca malícia i esperit crític. Potser hi sobra candor i entusiasme.[13]
En referència a Paradisos oceànics.

Citacions sobre Memòries[modifica | modifica el codi]

  • ... les Memòries d'Aurora Bertrana constitueixen l'última oportunitat que tenia d'acabar de modelar la imatge pública que, des de ben jove i de manera conscient, s'havia proposat transmetre als seus lectors [...] la reivindicació de la independència personal, la defensa de la individualitat [...] l'exaltació de l'inconformisme social, la set d'aventura, la curiositat insaciable i l'amor pels mons desconeguts.[14]
Book icoline.svg «Lectura crítica de les Memòries d'Aurora Bertrana»., 2001. — Xavier Pla

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bertrana, 1973, p. 138.
  2. Bertrana, 1973, p. 139.
  3. Bertrana, 1973, p. 115.
  4. Bertrana, 1973, p. 181.
  5. Bertrana, 1973, p. 182.
  6. Bertrana, 1973, p. 54.
  7. Bertrana, 1973, p. 416.
  8. Bertrana, 1973, p. 574.
  9. Bertrana, 1973, p. 601.
  10. 10,0 10,1 Bertrana, 1973, p. 662.
  11. Bertrana, 1973, p. 736-737.
  12. Bertrana, 1973, p. 739.
  13. Bertrana, 1973, p. 740.
  14. Pla, 2001, p. 10-11.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bertrana, Aurora. Memòries fins al 1935 (en català). Barcelona: Pórtic, 1973. 
  • Pla, Xavier. «Lectura crítica de les Memòries d'Aurora Bertrana». A: Aurora Bertrana, una dona del segle XX. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001.