Les Proses bàrbares és una obra literària de l'escriptor Prudenci Bertrana i Comte publicada el 1911. El llibre constitueix un recull de narracions, escrites en prosa, on idealitza com a herois personatges rurals com a camperols, caçadors, llenyataires, ..., en diverses situacions i amb el paisatge al darrera de la comarca gironina de la Selva, on l'autor va passar la seva infantesa.
Què és allò pare? —Les muntanyes! Oh, quina revelació. Les muntanyes! Jo, que en la meva inexperiència de nen ciutadà les creia tan ofegadores, tan properes, tan plenes d'arbres raquítics i pedruscall, de caminets i barraquetes! [...] Les muntanyes! Devien ésser el límit de la terra![1]
Primera visió.
Jo espiava, doncs, il·lusionat, per una mena d'escletxa oberta en els ginestells. [...] És una emoció nova, difícil d'explicar. [...] Se sent la inquietud de descobrir quelcom meravellós que la nostra franca presència evitaria. Alguna revelació del sentiment de les coses, algun desig enigmàtic, algun impudor mal somniat. Qui sap si els arbres, les pedres, les flors i les molses esperen a manifestar-se quan no són vistos, en el secret íntim de llur veïnatge etern![2]
La figuera dels somnis.
No us encaparri mai l'encreuament laberíntic dels bells camins de solitud; tots són bons, en tots hi ha poesia; al capdavall de tots, hi trobareu una visió de rusticitat senzilla i encantadora: l'enderroc d'una masia, una cabana de bosquerol abandonada [...] Oh! les grans i esplendoroses ciutats de l'estranger, la sublimitat dels Alps i de les cascades del Niàgara... I bé, sí, però digueu-me: quines honestes o desoladores belleses s'amaguen en la blavor de la petita muntanya que s'albira des de casa vostra? —Ningú no ho sap![3]
Els bells camins que no menen enlloc.
Les maresmes en els dies serens i quiets no tenen pas gaires encants per a un caçador. [...] Els ànecs són lluny a gaudir de la bonança del golf. Però, així i tot, sempre veureu sobre la sorra de la platja alguns bernats pescaires, drets, testos i arrenglerats. Una curiosa il·lusió òptica us els fa semblar colossals fins al punt que els prendríeu per persones.[4]
Les maresmes. Sant Pere Pescador.
... en dies de tempesta, les fotges negregen en les gorgues; les perdius rascles passen acarrerades i rabents; els ànecs, als quals el mar enfurismat no dóna habitament, revolen seguint indecisos i desconfiats; les fredelugues voleien per les closes com trossos de paper, a mercè de les regolfades de l'oratge, i, molt enlaire, seguint una ruta sols d'ells coneguda, passen grans camallargs d'ales amples com llençols, el coll estirat, les potes enrera, marxant en ordre, com un rengle de misterioses creus fugint de la terra, devers regions ignotes..[4]
En el pensament de Prudenci Bertrana hi ha la visió de la simbiosi de l'ésser humà amb la natura, que es concreta en Proses Bàrbares, en els herois muntanyencs de la Selva, «... son rústecs, camperols, caçadors furtius, son captaires i ganduls, molts coberts de misèria, però en llur mirada porten l'èxtasi dels horitzons, hi porten una riquesa d'iniciació panteística [...] Aqueixa gent son místics de la Natura; han arribat a extreure l'essència del caos, d'amor i de felicitat que es desprèn de la mare Terra...» (Prudenci Bertrana).[5]
↑Vallverdú, Marta «Aurora i Prudenci Bertrana proximitat i llunyania». Revista de Girona, 193, (1999), pàg. 79 [Consulta: 3 febrer 2017]. «De De les belleses de la natura i el meu goig (1908), a Obra Completa. Barcelona: Selecta. 1965, pág. 1376.»[Enllaç no actiu]
— Marta Vallverdú
