Josafat és l'obra magna de l'escriptor català Prudenci Bertrana i Comte. Escrita l'any 1906 en ple modernisme i ambientada en la catedral de Girona de principis del segle XX, descriu la fosca transició del protagonista, Josafat, de l'àmbit rural a l'urbà. Establert a la ciutat, inicia una nova vida religiosa que queda marcada per les seves temptacions sexuals amb dues prostitutes, la Pepona i la Fina.
Al campanar de Santa Maria, s'hi entra per la capella baptismal. Allí, la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del quadro on sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble testa de Jesús, no es distingeix més que la taca informe de les carnsblanques.[1]
Inici de l'obra.
El campaner també li havia clavat la seva vista; la resseguia tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren mirades inquietes, ràpides, que l'esgarrapaven tot despullant-la; rompent els botons, les cintes, el gafets i llençant amb exasperació els pellingots de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.[1]
Dues passions tan sols li donaven molèsties: la ira i la luxúria. De la ira havia trobat manera de servir-se'n a major honra i glòria del Senyor; quant a la luxúria, el destorbava. Per no turmentar la consciència ni contrariar els instints, emprenia llargues i pregones meditacions sobre el sisè manament.[1]
Fineta descendia. En la fosca blanquejà la seva pitsina descoberta. Anava arreglant-se, remeiant el desorde produït per la fúria simiesca de Josafat, preparant-se per sortir i tornar al seu hostatge. Mentrestant, s'assegué a la caixa del banc d'església, i s'aquietà com una hiena farta de carnassa, emperesida per la digestió lenta del seu macabre festí.[1]
Ens hem tornat tots turistes. Ara per entrar a la catedral de Girona m'han clavat quatre euros. A la taquilla hi ha vitrines amb objectes de regal, llibres inclosos, però no hi sé veure Josafat, que aquest any compleix la centúria.[2]
Certament, Josafat, aquest pobre i ingenu campaner, «aspre i sorrut, d'esperit ombrívol», amb ànima infantil però amb caràcter irat —«era un brau, cap vici havia debilitat la seva naturalesa, tenia deu pams d'alçària, unes mans grosses i unes espatlles atapeïdes d'energia salvatge»— que viu més a prop que ningú del cel, hauria tingut moltes més oportunitats d'ésser feliç, en la mesura que això sigui humanament possible, d'haver restat al seu poblet.[3]
Amb Josafat, Prudenci Bertrana havia escrit la novel·la més imaginativa de la seva carrera, i també la més escabriosa, com per donar la raó als que pensaven que l'art és transgressor per definició.[4]
Estudi preliminar. Josafat, 2014. — Toni Sala
A Josafat ni hi ha les descripcions prolixes que de vegades li retreuen a Bertrana: aquí tot és concís i potent, el text és adust i de poques paraules, com el seu protagonista.[4]
.jpg)
Informació a la Viquipèdia
Multimèdia a Commons
Josafat als cent anys, a Vilaweb, 14 de març de 2006. — Toni Sala i Isern
