La nimfa d'argila

De Viquidites
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'obraLa nimfa d'argila
Projectes germans
Dades generals
Autor Aurora Bertrana i Salazar
Publicació 1959
Modifica dades a Wikidata

La nimfa d'argila: apunts sobre la infància fracassada d'un noi babau i sentimental és una obra literària de l'escriptora Aurora Bertrana i Salazar publicada el 1959. La narració, en primera persona, relata la infantesa del protagonista en Jaume a partir dels seus records, fets passats fa més de cinquanta anys (la nimfa és una visió que va tenir un dia al bosc i de la que s'enamorà). Va guanyar el premi Ramon Llull dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili, el 14 de juny del mateix 1959.

Citacions[modifica | modifica el codi]

  • —No siguis preguntaire, vailet.
    Si desitjava conèixer la veritat de les coses, quin altre camí em restava sinó el de preguntar? El pare no era gens còmode. Valia mes adreçar-se a la mare.
    —Mare, és una superstició la vinguda dels Reis d'Orient?
    —Una superstició, no. [...]
    —Quants anys tenen?
    —Prop de dos mil.
    Aquesta darrera resposta em deixà pensatiu. No podia capir una vellesa de dos mil anys.[1]
  • —Les pot veure tothom?
    —No pas la gent prosaica.
    —Què vol dir «prosaica»?
    —Que només viu per a la taula i el llit. La gent prosaica no les veu mai, les Nimfes, encara que se li posin davant el nas.[2]
Conversa amb el seu oncle, artista.
  • Sortíem plegats i cada un de nosaltres procurava enganyar a l'altre: jo fent veure que estava content, ell fent veure que s'ho creia.[3]
Relació del protagonista amb el seu pare.
  • Jaume comparava la Fada [del conte] del Llac amb la nimfa i la trobava molt superior [a la nimfa] en joventut i en formosor.[4]
Recordant les vacances d'estiu a Vilada.
  • A mig setembre tornàvem a ciutat i la meva fantasia imaginativa es dolgué com un llibre a mig llegir. Les selvàtiques arbredes emmurallades i els suposats misteris que s'hi produïen es fongueren tot d'una.[5]
  • No desitjava veure mes parelles. Temia que em fessin avorrir l'amor per sempre mes. I tanmateix l'amor, com jo l'entenia, em semblava la cosa mes meravellosa del món. Però després del que havia vist a la platja, sols m'abellia la solitud.[6]
En veure parelles a la platja, estiuejant a Blanes.
  • Anava corriolet enllà, camí avall. Cada pas que feia eren infinitats de distancia, eternitats de temps que em separaven de la mes bella il·lusió de la meva vida, una il·lusió que ja no podria sentir mai mes. [...] em vaig sentir las i envellit. Un període de la meva vida acabava de cloure's, un altre en començava...[7]
En tornar a trobar a la seva nimfa de la clariana del bosc i descobrir que era d'argila.
  • I el món seguiria giravoltant sobre el seu propi eix a través de la immensitat, desproveït de nimfes i de poesia.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bertrana, 1959, p. 19-20.
  2. Bertrana, 1959, p. 32.
  3. Bertrana, 1959, p. 60.
  4. Bertrana, 1959, p. 85.
  5. Bertrana, 1959, p. 41.
  6. Bertrana, 1959, p. 135.
  7. Bertrana, 1959, p. 155.
  8. Bertrana, 1959, p. 156.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bertrana, Aurora. La Nimfa d'argila: apunts sobre la infància fracassada d'un noi babau i sentimental (en català). Barcelona: Albertí, 1959.