Aquesta pàgina conté fragments escrits en català genuí, anteriors a la normativa de Pompeu Fabra. Es reprodueix la font original per preservar-ne el significat íntegre i no desvirtuar-la. Podria semblar que hi ha errors ortogràfics que en realitat no ho són.
Nàufrags és una novel·la de l'escriptor català Prudenci Bertrana i Comte. Fou escrita el 1907 —després de Josafat— i ambientada implícitament al municipi de Banyoles de prinicipis del segle XX. Narra la història d'un jove capellà, mossèn Joaquim, que opta de manera primerenca pel celibat i és ordenat sacerdot a Girona, fet que el porta a la ruïna moral per enamorar-se de la seva cosina, un amor prohibit.
El llac dormia. Les altres muntanyes que de nord a ponent l'empresonaven, ferides de rellistquentes pel sol de primavera, es reflectien amb llurs tons de verd vellutat en el fons tranquil de l'aigua somorta. L'aigua d'aquest llac s'escorria pels reguerons i regava arbredes frondosses que ombrejaven els prats coberts d'herba fresca i flors boscanes.[1]
Capítol I, p. 27.
Primers passatges de l'obra.
¿Ésser capellà? Tant li era. ¿Què més desitjava sinó guanyar el pa per a sa estimada mareta i per a la Lena? Tots l'afalagaren dient-li bon minyó i excel·lent fill. L'esguard de les dues dones es tornà respectuós com si el veiessin ja investit dels hàbits sacerdotals, i l'oncle, cosa estranya en ell, li tustà familiarment l'esquena. Se'n pujà a dalt per a participar la bona nova a la germana i ensopegà amb la Cèlia, que volia aturar-lo, ensenyant-li una joguina, però ell va desfer-se'n seriós, compenetrat de l'alta missió que li era confiada.[2]
Capítol II, p. 39-40.
Contemplant aquell limitat espai de terra, amassat d'ombres capvesprals, sentí que una calma sobtada, una gran calma de desert i un divagar de pensament com el que preludia l'efecte d'un narcòtic, l'envaïa. Li era impossible meditar sobre la trascendència de sa primera missa.[3]
Capítol IV, p. 57-58.
Pobres transcripcions i pobres sonates! Sols una enyorança d'art com la que sentia mossèn Joaquim podia fer-les resistibles en mans de Cèlia.[4]
Capítol V, p. 63.
Quan les pal·lideses de la posta alletaven l'espai, feien son retorn i altra volta el camí pedregós flagel·lava els peuets de la Cèlia i altra volta ella cercava la fermesa de son cosí, i els dos enllaçaven llurs braços amb la senzillesa d'un habitud, mentre la Lena s'hi ajuntava reclamant, també, la seva part de protecció i d'afecte. En arribar a la vila es separaven commosos, sentint que s'estimaven amb més tendresa aprés d'aquella petita llibertat que tenien d'amagar a tothom.[5]
Capítol V, p. 76-77.
Mossèn Joaquim, entretant, fugí dels homes i de les coses, engelosit del sentiment nou que havia infantat son cor. En sa cambra monacal li plaïa saturar-se de tristesa, lliurar-se tot ell passivament a l'escomesa lenta d'un romàntic penar, que era així com la iniciació d'un gran misteri, com el desig d'una suaitat impossible, d'una dolcesa vedada.[6]
Capítol IX, p. 100.
Els negresulls de la verge s'apartaren d'ell tossudament, sense pietat, castigant-lo per aquell sanglot de la nit memorable, per aquell crit de nàufrag, per aquella feblesa d'home embriac de poesia i efluvis amorosos.[7]
Capítol XI, p. 117.
Dins la tartana, en pendre lloc, un home de brusa s'apartà per no tocar-li ni tan sols un fil de la sotana, un altre féu el mateix i el deixaren de banda, sol, com si fos un empestat, fins que dues dones, de parlar tamvernari, l'enclogueren entre llurs cistells d'aviram. Mossèn Joaquim, avergonyit, féu la trista reflexió que ja no cabia ni entre els sants ni entre els heretges, i es penedí d'haver anat a aquell país on tan sols trobà amargures i menyspreus.[8]
Capítol XI, p. 129-230.
Un desig foll de venjança s'apoderà d'ell. Li semblava que tota aquella gent, que s'arremolinava amb estridències d'orgia, s'eren reunits per afrontar Cèlia. Hauria calat foc a l'envelat sense remordiment. Però, ¿qui era ell? ¿En nom de què, sa venjança? Son amor no li dava dret a res; al contrari, la folla multitud s'hauria escandalitzat en descobrir-lo. Allí ningú no pecava; els pares, els parents, els germans, ningú no tenia res a dir, l'únic que feia un sacríleg mancament era ell. Es veié ridícul, vestit amb unes robes que no eren seves, encongit com un tímid adolescent al costat d'una meretriu afalagadora, ple d'una tristesa incomprensible, indisculpable...[9]
Capítol XIV, p. 155.
I no podia deixar d'amar-la! Al contrari, quan veié Cèlia amb el rostre encès, plena d'una ira vulgar, robustament agitada; quan veié que entre ells dps no hi podia haver ni el més subtil idealisme, com allà baix, en el poble en la nit maleïda, la cobejà francament amb tota la força de sa virilitat entera.[10]
Capítol XV, p. 160.
El despertar era un turment, car els somnis tenien per a ell ironies cruels, i Cèlia, emmalaltida d'amor, se li presentava plena de consentiment i de dolcesa. I l'hora poètica de la matinada, quan a fora en el jardí xerrotejaven els oronells, i el ventijol espolsava la rosada de les branques verdejants, i la cambra s'inundava de fresca claredat, i una vaga aroma de flors novelles es filtrava pels junts del balconet, era l'instant que amb més vital energia cobejava l'amor de sa cosina. Sa castedat li pareixia aleshores una cosa insofrible.[11]
Capítol XVI, p. 170.
La visió de Cèlia freda, groga, reposant dins la caixa, impossible per a ell i per als altres, no li era tan penosa com la de Cèlia vivent, rebregada brutalment per l'amor d'un home, rebolcant-se adolorida i joiosa alhora en l'ample llit nuvial.[12]
Capítol XVII, p. 175.
A la plaça, el sacerdot mirà les finestres de casa de Cèlia. En cap no s'hi albirava ni la més petita claredat; en totes elles les cortinetes penjaven indiferents; en cap no es notava aquell doblec que obren les mans amigues per a deixar pas a l'esguard piadós, en les hores dels grans anunciaments. Era igual també.[13]
Capítol XVIII, p. 187.
El pi, desconeixedor de tota civilitat i de tota abstracció, indiferent a les tiranies de l'esperit, restava pregonament admirat d'aquella volva negra que li parlava d'una petita entranya sofrent i angoixosa pel desamor d'una dona absent. [...] No ho entenia, el pi, i callava, i el sacerdot cada jorn se sentia més propici a lliurar-se al goig de vegetar com el pi, a la joia de viure quieta, plàcida i austera, plena d'una certesa d'immortalitat panteística... — És la mort espiritual, —pensava, però també a voltes creia que era una veritable ressurrecció.[14]
Estimat amich y mestre: li escrich mogut del més viu entusiasme pera felicitarlo per la seva magistral novela Els nàufrecs, que no he llegit fins ara fa pochs dies y que m'ha omplert d'admiració. És un treball de primer orde. [...] No hi ha cap capítol que no sia digne de ser llegit y rellegit y meditat. En fi, Bertrana, crech que la vostra novel·la, avuy per avuy, es la primera entre totes les del nostre renaixement: us felicito ab tot el cor.[15]
Aquest llibre recull, per primera vegada en català (no existeix, tampoc, cap llibre similar en llengua castellana), els textos filosòfics més importants, des de Plató fins a Cioran, dedicats a la qüestió del suïcidi.[16]
Capítol I, p. 27.
