Joan Maragall i Gorina
(S'ha redirigit des de: Joan Maragall)
 Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Biografia a la Viquipèdia | |
 Obres de l'autor a Viquitexts | |
 Multimèdia a Commons | |
| Dades biogràfiques | |
| Naixement |
Barcelona, 10 d'octubre de 1860 |
| Mort |
Barcelona, 20 de desembre de 1911 (51 anys) |
| Ocupació | Poeta, traductor, escriptor i periodista |
| Els drets d'autor han expirat | |
 | |
Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 — Barcelona, 20 de desembre de 1911) va ser un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX.
Citacions
[modifica | modifica el codi]- Sobre la Barcelona de 1888
Fragment del discurs «Als estudiants», llegit a la Lliga Regionalista, Desembre de 1903.
- (en castellà) Dentro de cada catalán hay un anarquista [...] He aquí el alma catalana: la libertad.
- Alma catalana. Alma Española, Núm. 12, 24 de gener de 1904.
- Joan Maragall va rebre l'encàrrec de descriure el retrat de la societat catalana de la revista Alma Española. Posteriorment, el text fou editat al llibre Vida escrita. Ensayos
- Cauterets, 26 de juliol de 1911.
- Primers versos del poema Nodreix l'amor de Joan Maragall
Obra literària
[modifica | modifica el codi]Visions i Cants (1900)
[modifica | modifica el codi]Selecció de frases del llibre de poemes Visions i Cants de Joan Maragall publicat l'any 1900.
que et parla en llengua — no castellana.
- Al damunt dels nostres cants / aixequem una Senyera / que'ls farà més triomfants.[5]
- «El cant de la senyera».
- Fou escrita per Joan Maragall per com a himne de l'Orfeu Català
- «La Sardana».
- Fou escrita per Joan Maragall per a l'Orfeu Català
- Alcem els cors cantant la vida entera / amb els brots i am les fulles que sen van; / gosem el dia séns mirâ endarrera, / sense pensâ amb els dies que vindran.[5]
- «Cant de Novembre».
- Cap á la part del Pírineu, / vora els serrats y arrán del mar, / s'obre una plana riallera: / es l'Empordà.[5]
- L'Empordà.
- Fragment inicial de L'Empordà escrita per Joan Maragall per a l'Orfeu Català
- Oda a Espanya
- Escolta, Espanya, —la veu d'un fill / que et parla en llengua— no castellana: / parlo en la llengua— que m'ha donat / la terra aspra: / en 'questa llengua — pocs t'han parlat; / en l'altra, massa.[5]
- La desfeta de l'Armada Espanyola a la Guerra de Cuba i la pèrdua de les últimes colònies d'Ultramar provoca una greu crisi d'identitat d'una Espanya subdesenvolupada, regida per una oligarquia agrària. Maragall expressa la manca de sensibilitat d'aquesta Espanya monàrquica i centralista a les diferents nacionalitats i llengües.
- Jo he vist els barcos — marxar replens / dels fills que duies — a que morissin: / somrients marxaven — cap a l'atzar; / i tu cantaves — vora del mar / com una folla.[5]
- Al·lusió al transport dels reservistes a la Guerra de Cuba, que produí un grau alt de mortaldat.
- Hont ets, Espanya? — No't veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua—que't parla entre perill / Has desaprès d'entendre an els teus fills? / Adéu Espanya![5]
- La pèrdua d'identitat pròpia i el desencantament d'una Espanya progressista tal com l'havia concebuda acaba amb una proclama a la desintegració amb Espanya
Elogi de la Paraula (1903)
[modifica | modifica el codi]Recull de citacions de l'Elogi de la Paraula escrit per Joan Maragall l'any 1903 on formula el seu estil literari.
- La paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món, perquè en ella s'abracen i's confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la nostra naturalesa.[4][6]
- Tots parlarem mig cantant amb veu de sortida de la terra de cadascú, menyspreant l'artifici de les llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'ànima amb amor, es farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot.[4][6]
Articles
[modifica | modifica el codi]La Ciutat del perdó (1909)
[modifica | modifica el codi]Article escrit el 10 d'octubre de 1910 on Joan Maragall demanava el perdó de Francesc Ferrer i Guàrdia, que havia estat detingut i estava a punt de ser afusellat pels fets de la Setmana Tràgica. Maragall va mirar que li publiquessin l'article a la Veu de Catalunya, i del qual Enric Prat de la Riba n'era el director. Un acord de Prat de la Riba amb el govern d'Antonio Maura va impedir la seva publicació.
- Algunes nobles veus que aquí mateix s'han alçat i altres que n'he sentit per altra banda m'han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d'amor.[7]
- Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s'hagi d'esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l'hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s'agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres![7]
- ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l'heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d'estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu—lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l'hora.[7]
- Les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d'ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l'amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat.[7]
- Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas —que no ho puguen dir!—: —An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos—; sinó que hauran de dir: —Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort. I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la «ciutat de les bombes»; sinó que l'anomenada us vindrà d'una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l'anomenada us vindrà de l'amor, i Barcelona serà dita: «la ciutat del perdó», i des d'aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.[7]
Referències
[modifica | modifica el codi]- ↑ «Joan Maragall - Entrevistes». Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Arxivat de l'original el 1319479250. [Consulta: 17 març 2012].
- ↑ «Joan Maragall: demaneu la lluna!». Catorze:, 20-12-2019. Arxivat de l'original el 1576852180. [Consulta: 20 desembre 2019].
- ↑ Castañares; González Quirós, 2002, p. 383-385.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Maragall, Joan. Antologia poètica. Barcelona: Hermes, 1999 (Biblioteca Hermes ; 13). ISBN 8482875671.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Maragall, Joan. Visions & cants. Barcelona: Tip. L'Avenç, 1900 [Consulta: 2 febrer 2015].
- ↑ 6,0 6,1 «Joan Maragall - Elogi de la paraula». Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Arxivat de l'original el 1368407059. [Consulta: 17 març 2012].
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Maragall, Joan. «La ciutat del perdó». Biblioteca de Catalunya, 10-10-1909. Arxivat de l'original el 1462819066. [Consulta: 10 novembre 2016].
Bibliografia
[modifica | modifica el codi]- Castañares, Wenceslao; González Quirós, José Luis. Diccionario de citas (en castellà). Madrid: Noesis, 2002. ISBN 9788487462634.