Verola
 Una fotografia en que les taques blanquinoses revelen la invasió del virus de la verola en la membrana corioalantoica d'un pollet embrionari en desenvolupament. | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Article a la Viquipèdia | |
 Espècie a Viquiespècies | |
 Multimèdia a Commons | |
 |
La verola o pigota (en llatí variola o variola vera) fou una malaltia infecciosa greu i contagiosa que en alguns casos podia causar la mort. Es té constància de la seua existència almenys des de fa 3.500 anys; es va propagar per tot el món i va matar un de cada tres infectats, fins que es va eradicar l'any 1980.
Dites populars
[modifica | modifica el codi]
L'any de pigoters fa referència a la verola.
- No diguis baró que no hagi passat enfits, pigota i xarampió.[2]
- No et digues polida, que de la pigota no sies eixida[3](Val.)
- Ovella amb pigota, gos vell i pastor casat, fora del ramat.[3](Empordà)
- Sa pigota, no vol guapa cap al·lota.[3](Men.)
- Santa Rita cura la pigota.[4]
- Tothom ne té de passar, com els porcs de la pigota.[3](Empordà)
Endevinalles
[modifica | modifica el codi]- Verola no he tingut jo
i tota gravada estic,
i a més que tinc mà te dic
i ni menys persona so.
Crei, lector, que fins fa
pena al qui em vegi treballar,
puig qui de mi sol usar
ho allisa tot amb ma esquena.[5]
Frases fetes i locucions
[modifica | modifica el codi]
Anar voltant d'un lloc a un altre sense feina, passant el temps, etc.
- Empeltar la pigota.[3]
- Antigament, inocular el virus de la verola a una persona amb un ferida lleu per tal d'immunitzar-lo contra una infecció forta.
Referències
[modifica | modifica el codi]- ↑ Carretero Serra, 2022, p. 225-226.
- ↑ Viladot-Puig, 2003, p. 31.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «pigota». A: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002.
- ↑ Pàmies i Riudor, Víctor. «Verola» (en català). Paremiologia catalana comparada digital, 2020-.
- ↑ Castellví, 1956.
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «verola». A: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002.
Bibliografia
[modifica | modifica el codi]- Carretero Serra, Andreu. Els Noms dels ocells en el llenguatge popular català. Barcelona: Cossetània, 2022 (El Tinter (Cossetània) ; 174). ISBN 9788413562308.
- Castellví, Joan. Cinc-centes endevinalles / recollides, traduïdes, originals i versificades per Joan Castellví Cerdà (en català). 3a edició. Barcelona: Eler, 1956.
- Viladot-Puig, Joan. El Refranyer de Joan Viladot (en català). Lleida: Pagès Editors, 2003 (Història. Monografies; 23). ISBN 9788497790741.