El Llibre de la ciutat del món és una narració de Ramon Llull, conté diàlegs llatins en què el mateix autor és el protagonista de l’acció, amb marcat caràcter autobiogràfic.
La ciutat és el lloc dels home son l’enteniment humà s’habitua a dominar la ciència liberal i la mecànica, amb les quals obté el que li cal per viure bé i aconseguir el fi per el qual ha estat creat.[1]
Com que els pecadors han portat el món a la perversió, les dignitats s’han retirat de la ciutat del món, perquè no volen tenir tractes amb els pecadors.[1]
La lamentació dels missatgers de les dignitats de Déu
Jo sóc la virtut o l’hàbit donat per Déu per tal que, gràcies a mi, la voluntat humana pugui actuar més enllà de les seves forces naturals.[2]
Intervenció de la caritat..
Jo sóc la virtut o l’hàbit amb què l’home bo i just m’envia a Déu gloriosíssim, que és just i bo en totes les coses, perquè obtingui tots els béns terrenals i espirituals que l’home bo i just necessita per tal de servir a Déu.[2]
Intervenció de l’esperança..
Els jueus i els sarraïns creuen que em posseeixen i que em poden enviar a Déu per tal que n’obtingui la seva salvació. Però no vull anar, perquè Déu no escolta un missatger que ha estat tramès per l’error i la falsedat.[2]
Intervenció de l’esperança.
“Desventurat, que no saps que la supèrbia és l’hàbit que fa que l’home superb es pensi que no té parió entre els bons? Com que has adquirit l’hàbit de la supèrbia, la teva supèrbia és la causa de la teva derrota”.[2]
Intervenció de l’esperança.
“Que no sapes que jo sóc l’hàbit que obté de Déu allò que l’home humil desitja posseir?”.[2]
Intervenció de l’esperança.
Sóc l’hàbit amb què l’enteniment s’eleva fins a entendre de Déu aquelles veritats divines que l’enteniment creu gràcies a mi, perquè ningú pot elevar-se a aquestes veritats fent servir només l’enteniment.[2]
Intervenció de la fe.
Sóc l’hàbit que determina la sanitat del cos, i el meu fonament és la justícia, que és l’hàbit que cal adquirir per entendre, amar i recordar temperadament.[2]
Intervenció de la temprança.
Sóc l’hàbit moral que enforteix la voluntat humana per tal que cerqui les virtuts i eviti els pecats.[2]
Intervenció de la fortitud de cor..
Sóc un hàbit compost de fortitud de justícia, prudència i temprança, i sobretot de fortitud de fe, esperança i caritat, perquè contra el pecat tenen més força molt poders plegats que no pas un de sol.[2]
Intervenció de la fortitud de cor..
Sóc l’hàbit amb el qual l’home prudent actua prudentment.[2]
Intervenció de la prudència.
L’home prudent contrasta les coses passades amb les futures i, mentre es troba en el temps present, es prepara per escollir els béns esdevenidors i per defugir els mals possibles.[2]
Intervenció de la prudència.
Sóc l’hàbit que fa que l’home just es comporti justament. Per tant, actuar justament és un efecte meu; jo en sóc la causa, a la manera d’una forma que arriba a concretar-se mitjançant l’acció de l’home just.[2]
Sóc la bonesa òptima. Aquesta definició que dono de mi mateixa és vertadera perquè sóc diferent de totes les altres dignitats, ja que, fora de mi, l’optimitat no es pot predicar de cap altra bonesa.[3]
Intervenció de la bonesa.
Tota bonesa òptima és digna de ser causa òptima. És així que Déu és bonesa òptima; per tant Déu és digne de ser una causa òptima.[3]
Intervenció de la bonesa.
Sóc la grandesa màxima. Aquesta definició és vertadera i necessària perquè cap altra grandesa és màxima fora de mi.[3]
Intervenció de la grandesa divina.
Sóc la bonesa òptima, la grandesa màxima. I la bonesa òptima i la grandesa màxima són l’eternitat eternalíssima.[3]
Intervenció de l’eternitat divina.
Sóc la bonesa òptima, la grandesa màxima, l’eternitat eternalíssima i, doncs, també sóc el poder potentíssim. I el poder potentíssim és la bonesa òptima, la grandesa màxima i l’eternitat eternalíssima.[3]
Intervenció del poder diví.
Sóc l’enteniment intel·lectíssim i la bonesa òptima , la grandesa màxima, l’eternitat eternalíssima, el poder potentíssim.[3]
Intervenció de l’enteniment diví.
Els hàbitats de la ciutat fan ciència amb els sentits i la imaginació a partir de coses sensibles i imaginables, però no volen recórrer a mi per fer ciència d’allò que és espiritual, perquè diuen que no en poden fer.[3]
Intervenció de l’enteniment diví.
El ciutadà que diu que en l’enteniment diví no hi ha diferencia entre l’entenent, l’entès i l’entendre, perquè no hi pot haver, aquest ciutadà parla contra mi, perquè jo ho puc voler, l’enteniment diví pot entendre aquesta diferència, i el poder diví por diferenciar-los, atès que en l’essència de Déul’0entendre diví, el voler i el poder són iguals en acte i en nombre.[3]
Intervenció de la voluntat divina.
Sóc la causa de totes les virtuts i he creat totes les virtuts en vista de mi perquè sóc el meu fi.[3]
Intervenció de la virtut divina.
Sóc la causa eficient i final de totes les altres veritats que jo he creat en vista de mi.[3]
Intervenció de la veritat divina.
A aquests homes pecadors, als quals no puc pas donar la glòria eterna, la meva germana justícia donarà la pena eterna.[3]
Intervenció de la glòria divina.
No puc fer cap ens perfecte a partir d’un ens imperfecte, llevat que aquest estigui unit a mi.[3]
Intervenció de la perfecció divina..
Però els hàbitats de la meva ciutat estimen aquelles perfeccions més a causa d’ells mateixos que per a mi, raó per la qual s’estimen més a ells mateixos que no pas m’estimen a mi.[3]
Intervenció de la perfecció divina..
Clamo sobretot contra els qui més em representen, és a dir els prelats i els prínceps, que són persones comunes, perquè, a causa de mi, exerceixen senyories i dignitats en el món. Aquestes persones estan més aviat en contra meva que no pas amb mi.[3]
Intervenció de la senyoria divina.
Els hàbitats de la ciutat, però no la volen acceptar pensant en mi, sinó pensant en ells mateixos, i per això actuen iniquament.[3]
Per aquest motiu us prego que no destruïu la ciutat del món, a fi que jo pugui tenir un objecte que em permeti perdonar els pecats.[4]
Intervenció de la misericòrdia divina.
D’altra banda, si destruïu la ciutat del món, actuareu en contra vostra, perquè us quedareu sense objecte al qual pugueu impartir justícia.[4]
Intervenció de la misericòrdia divina.
Vaig crear graciosament la ciutat del món i graciosament la governo. La ciutat es meva, i tot el que conté, fins la mateixa ciutat, és l’objecte sobre el qual actuo graciosament.[4]
Intervenció de la gràcia divina.
Per aquest motiu us prego, justícia, que no destruïu aquesta ciutat del món ni allò que conté.[4]
Intervenció de la gràcia divina.
Déu no es pot humiliar davant res de superior o res d’igual a ell. Només es pot humiliar davant quelcom inferior a ell.[4]
Intervenció de la humilitat de Déu.
Per consegüent, vós, justícia, germana meva, no heu de destruir la ciutat del món a causa dels pecadors, sinó governar la ciutat a causa dels justos per tal que no es destrueixi l’ordre de què parlem.[4]
Intervenció de la humilitat de Déu.
Quan el pecador entén i estima la contrició, la confessió i la satisfacció, sóc, la causa de la consciència.[4]
Intervenció de la pietat de Déu.
Us suplico, doncs, justícia, que la ciutat no sigui destruïda perquè, si ho fos, jo seria víctima d’una injustícia i restaria ociosa.[4]
El consell va determinar que la justícia no destruís l’esmentada ciutat del món i que les set virtuts, reforçades, tornessin a la ciutat del món, la restauressin i expulsessin els pecats de la ciutat.[5]
Així doncs, Ramon es va excusar i va dir que volia anar a viure amb els sarraïns per veure si podia convertir-los a la santa fe catòlica.[5]
Informació a la Viquipèdia
Intervenció de la caritat..
