Montserrat Roig i Fransitorra

De Viquidites
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Montserrat Roig i Fransitorra
Montserrat Roig i Fransitorra
Retrat artístic de Montserrat Roig
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg Biografia a la Viquipèdia
Commons-logo.svg Multimèdia a Commons

Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny de 1946 — Barcelona, 10 de novembre de 1991) fou una escriptora catalana.

Citacions[modifica | modifica el codi]

Cultura[modifica | modifica el codi]

  • La cultura és l'opció política més revolucionària a llarg termini.[1]
  • Si això hagués estat una literatura normal, als joves no ens haurien afalagat tant.[2]
Plomes catalanes contemporànies, 1980.

Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991)[modifica | modifica el codi]

Recull de citacions del llibre Digues que m'estimes encara que sigui mentida publicat l'any 1991:

  • Tant la vida, com els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformant en les meves pàtries. Primer t'ho trobes, deprés ho esculls.[3]
Advertiment als lectors.
  • Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm a l'altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint.[3]
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • L'amor és massa cruel perquè tingui la tendresa de l'amistat.[3]
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • L'escriptor és un ser que pateix, i pateix de tal manera que el sofriment l'aboca, sense remei, a escriure.[3]
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • Aquell/aquella que escriu és el que controla la seva bogeria a través de la paraula, que sap que és un boig i, per tant, no és tan boig o només és boig perquè encara creu que pot escriure...[3]
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • L'única droga que no et mata -encara que et faci emmalaltir-, l'únic efluvi que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura.[3]
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana.[3]
El nom de les coses.
  • Hi ha els qui parlen català però no el saben llegir, els qui el parlen i el llegeixen i no l'escriuen i, ara, els joves habitants de les ciutats construïdes pels especuladors perquè la gent hi morís a poc a poc sense viure-hi, el saben llegir i escriure però no el parlen perquè no se sente banyats en la llengua. No els arriba l'aigua de les paraules.[3]
El nom de les coses.
  • Amics de bona fe em volen convèncer que sóc bilingüe. Més aviat diria que esquizofrènica, malalta de llengües. Escric en castellà i en sóc una, escric en català i en sóc un altra.[3]
Un teló vellut negre.
  • La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar l'una i l'usar l'altra, ens falta l'alè.[3]
Un teló vellut negre.
  • Tot escriptor que ha de canviar de llengua és un escriptor en principi ofès, un escriptor que no acaba mai de sentir-se a gust, intranquil.[3]
Un teló vellut negre.
  • El senyoriu, encara que vagi canviant de llenguatge i de formes, és etern.[3]
Les coses mai no van ser així.
  • Els nostàlgics a la vida poden arribar a assassinar per pur ressentiment.[3]
Les coses mai no van ser així.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Badia, Montse. «Crítiques, aplaudiments i bons desitjos». bonart (26 de desembre de 2013) [Consulta: 21 febrer 2014].
  2. Pagès Jordà, Vicenç. «Els joves s'han fet grans». El Punt Avui (Cultura). Barcelona: Grup Hermes, 31 de gener de 2014. [Consulta: 1 febrer 2014].
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 Roig, Montserrat. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1991. ISBN 8429732810.