Digues que m'estimes encara que sigui mentida

Afegeix enllaços
De Viquidites
Infotaula d'obraDigues que m'estimes encara que sigui mentida
Projectes germans
Dades generals
Autor Montserrat Roig i Fransitorra
Publicació 1991
Modifica dades a Wikidata

Digues que m'estimes encara que sigui mentida: sobre el plaer solitari d'escriure i el vici compartit de llegir és un recull d'articles, reflexions sobre l'ofici d'escriure i temes recorrent en la narrativa de Montserrat Roig, publicat l'any 1991, any de la seva mort.

Citacions[modifica | modifica el codi]

L'ofici d'escriure: plaer o càstig?[modifica | modifica el codi]

  • Tant la vida, com els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformant en les meves pàtries. Primer t'ho trobes, després ho esculls.[1]
Advertiment als lectors.
  • Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm a l'altre, que potser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint.[2]
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • L'única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l'únic efluvi que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura.[2]
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • L'escriptor és un ser que pateix, i pateix de tal manera que el sofriment l'aboca, sense remei, a escriure.[2]
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • Aquell/aquella que escriu és el que controla la seva bogeria a través de la paraula, que sap que és un boig i, per tant, no és tan boig o només és boig perquè encara creu que pot escriure...[2]
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
  • Si em pregunten per què escric en català, se m'acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana.[3]
El nom de les coses.
  • Hi ha els qui parlen català però no el saben llegir, els qui el parlen i el llegeixen i no l'escriuen i, ara, els joves habitants de les ciutats construïdes pels especuladors perquè la gent hi morís a poc a poc sense viure-hi, el saben llegir i escriure però no el parlen perquè no se sente banyats en la llengua. No els arriba l'aigua de les paraules.[3]
El nom de les coses.
  • Amics de bona fe em volen convèncer que sóc bilingüe. Més aviat diria que esquizofrènica, malalta de llengües. Escric en castellà i en sóc una, escric en català i en sóc un altra.[4]
Un teló vellut negre.
  • La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar l'una i l'usar l'altra, ens falta l'alè.[4]
Un teló vellut negre.
  • Només qui parla bé el català —un determinat registre del català— posseeix Catalunya.[4]
Un teló vellut negre.
Un teló vellut negre.
  • El senyoriu, encara que vagi canviant de llenguatge i de formes, és etern.[5]
Les coses mai no van ser així.
  • Els nostàlgics a la vida poden arribar a assassinar per pur ressentiment.[5]
Les coses mai no van ser així.
  • Ell és un militar ressentit que se sublevà a l'Àfrica contra el que estimem [...] el personatge grotesc s'engrandeix encara que tingui veu d'espinguet i mogui el braç com un autòmata: ell és el causant de tot el dolor, de la no-llei i el desordre [...] Ell ens va definir i feina vam tenir per desdefinir-nos.[6]
Del jo a nosaltres.
Del jo a nosaltres.

La mirada bòrnia[modifica | modifica el codi]

  • Les feministes hem fet trontollar l'ordre del món, la racional estabilitat que donava aparença d'harmonia a la relació sexual.[7]
L'un i l'altra.
  • Doncs jo dic que no hi ha poesia més femenina que la que han fet alguns homes.[7]
L'un i l'altra.
Frase atribuïda a Josep Palau i Fabre, en un article d'opinió de la revista Poesia, als anys quaranta.
  • Amb una dona només podem fer tres coses: estimar-la, sofrir i fer literatura.[7]
L'un i l'altra.
Frase atribuïda a Laurence Durrell al seu llibre Justine.
  • L'art només és perillós quan emociona.[7]
L'un i l'altra.
  • La dona que escriu ho fa, només, quan necessita expressar-se.[7]
L'un i l'altra.
  • N'hi ha prou que una dona escrigui sobre ella mateixa perquè li retreguin que ja no sigui una dona[8]
Del «ja no» a l'«encara no».
Frase de Marguerite Yourcenar publicada final de la seva obra Memòries d'Adrià
  • Les grans obres de literatura escrites pels homes ja no ens poden persuadir en la realitat, bé que ens commouen. Aquest és el seu misteri.[8]
Del «ja no» a l'«encara no».
  • La televisió ha democratitzat l'espectacle. Però, qui construeix l'espectacle?[8]
Del «ja no» a l'«encara no».

Els ulls de la ment: la derrota de Mnemosine[modifica | modifica el codi]

  • Només a la televisió, en un temps tan veloç que no el podem atrapar, la vida seguirà representant-se a ella mateixa.[9]
Arizona, a les nou del matí.
  • La visió repetitiva de tantes i tantes carnisseries ens pot convertir en socis permanent del club de l'horror [...] Perquè els nostres ulls miren amb els ulls de la ment. Per comprendre el dolor, l'hem de saber recordar.[10]
Els ulls de la ment.
  • La mirada del novel·lista s'assembla, de vegades, a l'ull de la càmera cinematogràfica, perquè la seva retina ha estat impregnada de seqüències i, potser inconscientment, segueix una escena fent un travelling o un zoom.[11]
Les paraules podrien tenir color i les formes, veu.
  • El cinema es veu i imatge i la novel·la veu llegida. Com en el cas de la pintura, són dues arts que es roben mútuament sense acabar de devorar-se.[11]
Les paraules podrien tenir color i les formes, veu.

De finestres, balcons i galeries[modifica | modifica el codi]

  • Al barri de l'Eixample, la tensió entre provincialisme i cosmopolitisme hi traspua, de vegades tibada, de vegades respectuosa [...] aquesta tensió entre dues maneres de comportar-se és l'aire que sempre ha banyat aquesta ciutat.[12]
Domus amica, domus optima.
  • Creiem que la vida ens duu a la literatura i, al capdavall, descobrim que és a l'inrevés: la invenció, la fabulació, és a dir, la mentida, ens retorna una mica de veritat.[13]
Barcelona, una geografia literària.
  • Sóc filla de les restes de molts somnis i qui sap si no m'ha arribat algun somni mariner d'aquesta ciutat, molt abans que Barcelona no és tornés capriciosa i comencés a fer la viu-viu i a viure de renda en temps de l'anomenada decadència...[13]
Barcelona, una geografia literària.
  • Va escriure Walter Benjamin: Mai no podrem rescatar del tot allò que oblidem.[13]
Barcelona, una geografia literària.
  • Per a escriure, hem d'estar enamorats de la nostra llengua.[13]
Barcelona, una geografia literària.
  • Les ciutats són com les persones: es bo que ens amaguin secrets.[13]
Barcelona, una geografia literària.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ↑ Roig, 1991, p. 7-8.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Roig, 1991, p. 11-19.
  3. ↑ 3,0 3,1 Roig, 1991, p. 27-32.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Roig, 1991, p. 33-44.
  5. ↑ 5,0 5,1 Roig, 1991, p. 45-52.
  6. ↑ 6,0 6,1 Roig, 1991, p. 53-58.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Roig, 1991, p. 61-79.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Roig, 1991, p. 80-90.
  9. ↑ Roig, 1991, p. 93-95.
  10. ↑ Roig, 1991, p. 98-101.
  11. ↑ 11,0 11,1 Roig, 1991, p. 110-113.
  12. ↑ Roig, 1991, p. 121-155.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Roig, 1991, p. 156-169.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Roig, Montserrat. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1991. ISBN 8429732810. 
Obtingut de «https://ca.wikiquote.org/w/index.php?title=Digues_que_m%27estimes_encara_que_sigui_mentida&oldid=124448»