Enric Prat de la Riba i Sarrà
 Retrat d'Enric Prat de la Riba | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Biografia a la Viquipèdia | |
 Obres de l'autor a Viquitexts | |
 Multimèdia a Commons | |
| Dades biogràfiques | |
| Naixement |
Castellterçol (Moianès), 29 de novembre de 1870 |
| Mort |
Castellterçol (Moianès), 1 d'agost de 1917 (46 anys) |
| Ocupació | Periodista, assagista, polític i advocat |
| Els drets d'autor han expirat | |
 | |
Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, Vallès Oriental, 29 de novembre de 1870 — Castellterçol, Vallès Oriental, 1 d'agost de 1917) fou un polític, advocat i periodista català. Fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XIX.
Citacions
[modifica | modifica el codi]Obra literària
[modifica | modifica el codi]La nacionalitat catalana (1906)
[modifica | modifica el codi]Recull de citacions del llibre d'Enric Prat de la Riba La nacionalitat catalana publicat l'any 1906:[1]
Capítol I. Introducció.
- Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat.[1]
- Capítol VIII. El Nacionalisme Polítich.
- Cada nacionalitat ha de tenir un sol Estat que tradueixi en acció y conducta les inspiracions colectives.[1]
- Capítol VIII. El Nacionalisme Polítich.
- L'aspiració d'un poble a tenir política pròpia, a tenir un Estat seu, és la fórmula política del nacionalisme.[1]
- Capítol VIII. El Nacionalisme Polítich.
- La imposició crida repulsió.[1]
- Capítol VIII. El Nacionalisme Polítich.
Activitat política
[modifica | modifica el codi]Discurs inaugural com a President de la Mancomunitat de Catalunya (1914)
[modifica | modifica el codi]Recull de citacions del discurs inaugural d'Enric Prat de la Riba després de ser escollit president de l'Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya el 6 d'abril de 1914 a Barcelona:
- La Mancomunitat clou un període i n'obre, n'inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n'iniciem un altre, que és el demà, que és l'esdevenidor, que és el desconegut.[2]
- Volem donar a la nostra llengua la plenitud d'imperi sobre tota la vida nostra, i, ja que no ha pogut aconseguir l'expansió territorial gloriosa d'altres llengües germanes, donar-li en intensitat el que en extensió sempre més ha de mancar-li.[2]
- Volem que la nostra vida econòmica no sigui subordinada a grans forces estrangeres, sinó que constitueixi un sistema i un organisme complet, coordinat amb els dels altres països, però no pas sotmès o colonial, sinó nacional i propi.[2]
- Volem que els nostres municipis puguin dotar-se de tots els serveis d’instrucció, de policia urbana i d'aprofitament rural proporcionats a la seva importància fins a arribar, entre l'esforç propi i el dels organismes superior, a fer que no hi hagi ni un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part del servei de la policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera.[2]
- Aquest és el nostre ideal, i quan un ideal és no pas una llista, un qüestionari acadèmic, sinó un sentiment i una voluntat, i un estusiasme popular, creieu, senyors diputats, que, per alta que sigui la idealitat, la realitat és ja ben vista.[2]
- Declaro constituïda la Mancomunitat de Catalunya.[2]
Discurs als diputats de la Mancomunitat de Catalunya (1917)
[modifica | modifica el codi]Recull de citacions en ésser reelegit per segon cop com a president de la Mancomunitat de Catalunya, el 14 de maig de 1917 a Sitges:
- Entrem ara en el segón moment de la vida de la Mancomunitat, en el període de la seva consagració definitiva.[2]
- No hem fet la Mancomunitat per a tenir una Diputació més gran, ni per a donar a l'ànima catalana un petit cos d'administració subordinada, secundària: una província. Tots, anant més o menys enllà, qui deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme del seu ideal, tots volem per a Catalunya un cos d'Estat.[2]
- Les paraules vives no són fórmules immòbils com les inscripcions buidades en la duresa rígida dels marbres o dels bronzes, sinó carn i sang del poble que les diu.[2]
- No hi ha perill més gros que la immobilitat: restar aturat és morir. Qui no es transformi intensament i depressa, en tots els ordres, avençant-se a les exigencies del nou ambient universal, o deixarà d'ésser o esdevindrà montjoia humil, mostra d'un passat caigut al marge d'una humanitat fortament trasmudada.[2]
- Transformar-se de cara a l'esdevenidor, és enfortir-se, és créixer, és habilitar-se per a tenir el lloc que pertoca.[2]
Citacions sobre Enric Prat de la Riba
[modifica | modifica el codi]- El president Enric Prat de la Riba i el president Puig i Cadafalch mai representaren el poble de Catalunya, sinó solament la majoria d'una minoria pertanyent a determinada classe social.[3]
- Carta a Ramon Sugranyes de Franch, 6 de desembre de 1969. — Josep Tarradellas i Joan
- Opinió de Josep Tarradellas sobre la tasca feta per la Mancomunitat de Catalunya, on considerava als presidents Enric Prat de la Riba i a Puig i Cadafalch com a referents de la burgesia conservadora i regionalista
Referències
[modifica | modifica el codi]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Prat de la Riba, Enric. La Nacionalitat catalana. Barcelona: Tip. L'Anuari de la Exportació, 1906. ISBN 9788439374251.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 Balcells, Albert; Pujol, Enric; Sabater, Jordi. La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia. Barcelona: Proa, 1996, p. 524-560. ISBN 8482562444.
- ↑ Martí Vallverdú, Pep. Josep Tarradellas, 1899-1988 (PDF). Barcelona: Fundació Josep Irla, 2010, p. 55-66 (Biblioteca de l’Esquerra Nacional). ISBN 9788461389988 [Consulta: 6 març 2012].