Des de la ràbita de Kaixtali, vers ponent, fins a l'aldea de Iana [la Jana], que és a prop de la mar, hi ha sis milles.[1]
Kitab Ruyar (El llibre de Roger), 1154. — Al-Idrissí
En el català de l'Alt Pallars he sentit viu el nom janes per a les fades que habiten en coves, sovint vora les fonts; i, en la toponímia catalana, el mot es troba en molts llocs de les comarques de l'Oest i de València: el més important és La Jana, poble del Maestrat, on hi havia una de les poques fonts d'aquella seca comarca...[2]
Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Vol. IV, 1980. — Joan Coromines