La nàusea (en francès original: La Nausée) és una novel·la filosòfica de Jean-Paul Sartre, publicada el 1938. Es tracta de la primera novel·la de Sartre i té lloc a 'Bouville' (literalment, 'la ciutat de fang'), on un historiador abatut, es convenç que els objectes i les situacions inanimades envaeixen la capacitat per definir-se a ell mateix, en la seva llibertat intel·lectual i espiritual, evocant al protagonista una sensació de nàusea.
Les persones que viuen a la societat han après a veure's a si mateixos en els miralls, tal com apareixen als seus amics. Jo no tinc amics. És per això que la meva carn és tan nua?[1]
Entrada del divendres 2 de febrer.
Crec que ho fan per passar el temps, res més. Però el temps és massa gran, no pot ser omplert. Tot el que et submergeix en ell s'estira i es desintegra.[1]
Senyor ... Jo no crec en Déu, la seva existència ha estat desmentida per la ciència. Però en el camp de concentració, he après a creure en els homes.[1]
Com si pogués haver històries vertaderes: les coses succeeixen d'una manera, i les expliquem de nou en el sentit oposat.[1]
Jo existeixo. És suau, tan suau, tan lent. I la llum: sembla com si se suspèn en l'aire. Es mou.[1]
Les tres de la tarda és sempre massa tard o massa aviat per a qualsevol cosa que vols fer.[1]
El meu pensament sóc jo per això no puc parar. Jo existeixo perquè penso... i no puc evitar de pensar.[1]
(en francès)Ma pensée, c'est moi: voilà pourquoi je ne peux pas m'arrêter. J'existe parce que je pense … et je ne peux pas m'empêcher de penser.
Dilluns.
Construeixo les meves memòries amb el meu present. Estic perdut, abandonat en el present. Intento en va reunir-me amb el passat: no puc escapar.[1]
La veritable naturalesa del present es va revelar: era el que existeix, tot el que no estava present no existia.[1]
Qui pot esgotar a un home? Qui sap els recursos d'un home?[1]
Tot el que sé sobre la meva vida, pel que sembla, ho he après en els llibres.[1]
Absurd, irreductible; res - ni tan sols un profund i secret deliri de la natura - ho podia explicar. Òbviament, jo no ho sabia tot, no havia vist germinar les llavors, o vist créixer del arbre. Però enfront d'aquesta gran pota arrugada, ni la ignorància ni el coneixement era important: el món de les explicacions i raons no és el món de l'existència. Un cercle no és absurd, s'explica clarament per la rotació d'un segment recte al voltant d'una de les seves extremitats. Però tampoc un cercle existeix. Aquesta arrel, per contra, existeix de manera que no podia explicar-ho.[1]
Com puc jo, que no vaig ser capaç de mantenir el meu propi passat, creure que podré salvar el d'un altre?[1]
Jo existeixo, això és tot, i em sembla nauseabund.[1]
Ho sé. Jo sé que mai més es reunirà res ni ningú que m'inspiri amb passió. Vostè sap, és un treball començar a estimar a algú. Has de tenir l'energia, la generositat, la ceguesa. Fins i tot hi ha un moment, en el principi, quan vostè ha de saltar a través d'un precipici: si ho penses no ho facis. Sé que mai tornaré a saltar de nou.[1]
Capto a cada segon, intentant d'aspirar en sec: no passa res que jo no aprofiti, la qual cosa no se soluciona per sempre en mi, res, ni la tendresa fugitiva d'aquests bells ulls, ni els sorolls del carrer, ni la falsedat l'alba del matí: i tot i així els passos d'un minut no els retinc, m'agrada veure'ls passar.[1]
Tot el que existeix neix sense raó, es prolonga per debilitat i mor per casualitat.[1]
Informació a la Viquipèdia
Entrada del divendres 2 de febrer.
