Les mosques

De Viquidites
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'obraLes mosques
Les Mouches
Projectes germans
Dades generals
Autor Jean-Paul Sartre
Publicació 1947
Modifica dades a Wikidata

Les mosques (en francès original Les Mouches) és una obra teatral dramàtica en tres actes escrita pel filosof Jean-Paul Sartre l'any 1943. L'obra és una adaptació del mite grec d'Electra i narra la història d'Orestes i la seva germana Electra en la cerca per venjar la mort del seu pare Agamèmnon, rei d'Argos, incorporant trets existencialistes. Fou traduïda al català per Manuel de Pedrolo l'any 1968.[1]

Citacions[modifica | modifica el codi]

  • Admet-ho, és la teva joventut, del que et penedeixes, fins i tot més que el teu delicte; és la meva joventut, la que odies, fins i tot més que la meva innocència.
Book icoline.svg Acte 1.
Electra a la seva mare Clitemnestra.
  • Ah! No jutgis als déus, home jove, tenen secrets dolorosos.
Book icoline.svg Acte 1.
Júpiter.
  • Alguns homes neixen compromesos amb l'acció: no tenen altra opció, han estat llançats en un camí, al final d'aquest camí, un acte els espera, el seu acte
Book icoline.svg Acte 1.
  • El seu rostre sembla devastat tant per els llamps com la calamarsa. Però en el teu hi ha una mena de promesa d'una tempesta: un dia la passió la cremarà fins als ossos.
Book icoline.svg Acte 1.
  • Estigues tranquil! Qualsevol persona pot escopir a la meva cara, o cridar-me criminal o prostituta. Però ningú té el dret de jutjar meus remordiments.
Book icoline.svg Acte 1.
  • Has de tenir por fill meu. Així és com un es converteix en un ciutadà honest.
Book icoline.svg Acte 1.
Mare amb el seu fill petit.
  • Por? Si he guanyat res per condemnar-me a mi mateix, és que ja no tinc res a témer.
Book icoline.svg Acte 1.
  • Ah! Com odio els crims de la nova generació: són secs i estèrils, com el jull.
Book icoline.svg la Llei 2.
Júpiter a Orestes.
  • Déu totpoderós, qui sóc jo, sinó la por que inspiro en els altres?
Book icoline.svg Acte 2.
Rei Aegistheus a Júpiter.
  • El dolorós secret dels déus i reis, és que els homes són lliures, Aegistheus. Tu ho saps i no.
Book icoline.svg Acte 2.
Júpiter.
  • Ell és mort, i el meu odi s'ha mort amb ell.
Book icoline.svg Acte 2.
Electra, abans de la mort Aegistheus
  • Em sentia menys sol quan no et coneixia encara: jo estava esperant l'altre. Jo només pensava en la seva força i no en la meva debilitat. I ara ets aquí, Orestes, erets tu.. Et miro i veig que som dos orfes.
Book icoline.svg Acte 2.
Electra a Orestes del seu germà.
  • La sang ens uneix per partida doble, ja que compartim la mateixa sang i tenim la sang vessada.
Book icoline.svg Acte 2.
Orestes a Electra.
  • Nicias, creus que es pot esborrar amb bones obres els errors que vas cometre contra la seva mare? Quina bona acció hi arribaria? La seva ànima és un migdia abrasador, sense un sol alè de la brisa, res es mou, res no canvia, res hi viu, un sol macilent gran, un sol immòbil, que eternament la consumeix.
Book icoline.svg Acte 2.
Rei Aegistheus.
  • No tinc necessitat d' ànimes bones: un còmplice és el que jo volia.
Book icoline.svg Acte 2.
Electra a Orestes del seu germà.
  • Un home que és lliure, és com una ovella sarnosa en un ramat. Contaminarà tot el meu regne i arruïnarà el meu treball.
Book icoline.svg Acte 2.
Rei Aegistheus

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Manuel de Pedrolo». visat.. PEN Català. [Consulta: 28 febrer 2017].