Les mosques (en francès original Les Mouches) és una obra teatral dramàtica en tres actes escrita pel filosof Jean-Paul Sartre l'any 1943. L'obra és una adaptació del mite grec d'Electra i narra la història d'Orestes i la seva germana Electra en la cerca per venjar la mort del seu pare Agamèmnon, rei d'Argos, incorporant trets existencialistes. Fou traduïda al català per Manuel de Pedrolo l'any 1968.[1]
Admet-ho, és la teva joventut, del que et penedeixes, fins i tot més que el teu delicte; és la meva joventut, la que odies, fins i tot més que la meva innocència.
Acte 1.
Electra a la seva mare Clitemnestra.
Ah! No jutgis als déus, home jove, tenen secrets dolorosos.
Acte 1.
Júpiter.
Alguns homes neixen compromesos amb l'acció: no tenen altra opció, han estat llançats en un camí, al final d'aquest camí, un acte els espera, el seu acte
Acte 1.
El seu rostre sembla devastat tant per els llamps com la calamarsa. Però en el teu hi ha una mena de promesa d'una tempesta: un dia la passió la cremarà fins als ossos.
Acte 1.
Estigues tranquil! Qualsevol persona pot escopir a la meva cara, o cridar-me criminal o prostituta. Però ningú té el dret de jutjar meus remordiments.
Acte 1.
Has de tenir por fill meu. Així és com un es converteix en un ciutadà honest.
Acte 1.
Mare amb el seu fill petit.
Por? Si he guanyat res per condemnar-me a mi mateix, és que ja no tinc res a témer.
Acte 1.
Ah! Com odio els crims de la nova generació: són secs i estèrils, com el jull.
la Llei 2.
Júpiter a Orestes.
Déu totpoderós, qui sóc jo, sinó la por que inspiro en els altres?
Acte 2.
Rei Aegistheus a Júpiter.
El dolorós secret dels déus i reis, és que els homes són lliures, Aegistheus. Tu ho saps i no.
Em sentia menys sol quan no et coneixia encara: jo estava esperant l'altre. Jo només pensava en la seva força i no en la meva debilitat. I ara ets aquí, Orestes, erets tu.. Et miro i veig que som dos orfes.
Acte 2.
Electra a Orestes del seu germà.
La sang ens uneix per partida doble, ja que compartim la mateixa sang i tenim la sang vessada.
Acte 2.
Orestes a Electra.
Nicias, creus que es pot esborrar amb bones obres els errors que vas cometre contra la seva mare? Quina bona acció hi arribaria? La seva ànima és un migdia abrasador, sense un sol alè de la brisa, res es mou, res no canvia, res hi viu, un sol macilent gran, un sol immòbil, que eternament la consumeix.
Acte 2.
Rei Aegistheus.
No tinc necessitat d' ànimes bones: un còmplice és el que jo volia.
Acte 2.
Electra a Orestes del seu germà.
Un home que és lliure, és com una ovella sarnosa en un ramat. Contaminarà tot el meu regne i arruïnarà el meu treball.
Acte 1.
