Les Mots (lit. en francès: Paraules) és una autobiografia escrita per Jean-Paul Sartre, publicada com a llibre el 1964, malgrat va aparèixer per primera vegada en la revista Les Temps modernes a l'octubre i novembre de 1963. La història narra la seva infància dels 4 als 11 anys, i es divideix en dues parts: «Lire» (llegir) i «Écrire» (escriure).
La meva veritat, el meu caràcter i el meu nom estaven en mans dels adults: vaig aprendre a veure'm a mi mateix a través dels seus ulls; jo era un nen, el monstre que fabriquen amb els seus remordiments.[1]
(en francès)Ma vérité, mon caractère, et mon nom étaient aux mains des adultes : j'avais appris à me voir par leurs yeux; j'étais un enfant, ce monstre qu'ils fabriquent avec leurs regrets.
Del repòs, la meva ànima va passar a una mobilització total i permanent: em vaig convertir en una dictadura militar.[2]
(en francès)A la vacance de mon âme succéda la mobilisation totale et permanente : je devins une dictature militaire.
Mai se'm va acudir la idea que es podia escriure per ser llegit.[2]
(en francés)L'idée ne me vint pas qu'on pût écrire pour être lu.
(en francés)La vérité sort de la bouche des enfants.
Havia trobat la meva religió: res em semblava més important que un llibre. La biblioteca era un temple.[2]
(en francés)J'avais trouvé ma religion: rien ne me parut plus important qu'un livre. La bibliothèque, j'y voyais un temple.
La humanitat desaparèixerà, matarà els seus morts per sempre.[2]
(en francés)Que l'humanité vienne à disparaître, elle tuera ses morts pour de bon.
Ella no creia en res, només el seu escepticisme li impedia ser atea.[3]
(en francès)Elle ne croyait à rien; seul, son scepticisme l'empêchait d'être athée.
Estic de tornada, però no he penjat els hàbits: continuo escrivint. Quina altra cosa fer? Nulla dies sine linea. És el meu costum i, a més, és el meu ofici. Durant molt de temps vaig prendre la meva ploma per una espasa: actualment conec la nostra impotència. Tan se val: faig i faré llibres; en calen i són útils, malgrat tot.[4]
(en francès)J'ai désinvesti mais je n'ai pas défroqué: j'écris toujours. Que faire d'autre? Nulla dies sine linea. C'est mon habitude et puis c'est mon métier. Longtemps j'ai pris ma plume pour une épée, à présent je connais notre impuissance. N'importe: je fais, je ferai des livres; il en faut; cela sert tout de même.
Informació a la Viquipèdia
