Vés al contingut

Ramon Barnils i Folguera

Afegeix enllaços
De Viquidites
Infotaula de personaRamon Barnils i Folguera
A la Cambra de Comerç de Barcelona
Projectes germans
  Biografia a la Viquipèdia
  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Sabadell (Vallès Occidental), 
13 d'octubre de 1940
Mort Reus (Baix Camp), 
14 de març de 2001 (60 anys)
Ocupació Periodista, traductor i professor d'universitat
Modifica dades a Wikidata

Ramon Barnils i Folguera (Sabadell, 13 d'octubre de 1940 — Reus, 14 de març de 2001) fou un periodista i traductor català. Col·laborà als diaris Tele/eXpres, El Correo Catalán, Avui, La Vanguardia i El Mundo, i a les revistes Amb Potes Rosses, El Món, Ajoblanco i El Temps. També va treballar a les agències de notícies Europa Press i Agència EFE, on va impulsar el primer servei de notícies en català als anys 80.

Citacions

[modifica | modifica el codi]
  • A les estadístiques les preferències dels ciutadans per la seva condició de catalans per sobre de la d'espanyols és clara, i, el que és pitjor, progressiva.[1]
(en castellà) En las estadísticas las preferencias de los ciudadanos por su condición de catalanes por encima de la de españoles es clara y, lo que es peor, progresiva.
«El sinsentido, primer récord». La Vanguardia, 22 de setembre de 1989.
  • Encara hi ha cultura, doncs, a pesar de subvencions, filosofastres i nobelables.[2]
(en castellà) Todavía hay cultura, pues, a pesar de subvenciones, filosofastros y nobelables.
«Diez».La Vanguardia., 21 de desembre de 1989.
  • La dictadura de Primo de Rivera va néixer a Barcelona, acotxada per la burgesia catalana.[3]
«Catalans a M». Setmanari El Temps. Núm. 353, 25 de març de 1991.
  • La gran virtut del Barça ha estat de fer de substitut d'un país sencer. Ha estat més que un club, i aquest ha estat un mèrit que difícilment li pot ser discutit, i que se li haurà d'agrair eternament -mentre el país visqui.[4]
«La lliçó del Joventut». Setmanari El Temps. Núm. 363, 3 de juny de 1991.
  • La democràcia, la llibertat, el benestar i l'autonomia tant de les persones com dels grups comença, inevitablement, als municipis.[5]
«L'ou amagat». Setmanari El Temps. Núm. 364, 10 de juny de 1991.
  • Procedent de l'Haití dels Duvalier, pensa que és d'esquerres, com ho pensaven els blancs antifranquistes i, en canvi, s'apunta al PSOE, com els blancs demòcrates s'apuntaven al comunisme.[6]
«El negre de Cambrils». Revista Presència, Desembre de 1991.
Respecte el metge Alphonse Arcelin sobre el Negre de Banyoles, motiu pel qual fou condemnat a indemnitzar-lo amb 500.000 pessetes.
  • Ara per fi se li apareix la sort en forma d'un germà de raça dissecat a Banyoles, i allarga el braç, i l'atrapa.[6]
«El negre de Cambrils». Revista Presència, Desembre de 1991.
Respecte el metge Alphonse Arcelin sobre el Negre de Banyoles, motiu pel qual fou condemnat a indemnitzar-lo amb 500.000 pessetes.
  • Tarradellas era la demostració que el govern de Catalunya durava més que no pas el franquisme. Que la Generalitat, que quan Franco la va desfer tenia president actuant, continuava tenint-ne després que la mort havia desfet Franco. La Generalitat de Catalunya, a diferència dels governs democràtics espanyol, basc o gallec, havia tingut solució de continuïtat.[7]
«Tarradellas». Setmanari El Temps. Núm. 691, 3 de novembre de 1997.
  • El problema és que [el Barça] no mantingui la política de sempre: tenir els millors jugadors catalans que acompanyen als estrangers i es complementen, combinació decisiva pels pròxims deu o vint anys del futbol europeu.[8]
(en castellà) El problema es que [el Barça] no mantenga la política de siempre: tener los mejores jugadores catalanes que acompañan a los extranjeros y se complementen, combinación decisiva para los próximos diez o veinte años del fútbol europeo.
En un debat d'actualitat via xat organizat per La Vanguardia Digital, VilaWeb i el programa “Els matins amb Josep Cuní", 1 de maig de 1999.
«Mestres, policies, no res». Setmanari El Temps. Núm. 807, 6 de desembre de 1999.
  • Aquests dies juguen seleccions esportives d'Andalusia, Catalunya, el País Basc, Canàries... En falten algunes fins a disset, però tot arribarà: l'any vinent, si Déu vol. I ja tindrem cafè per a tothom, gran manera de privar que Catalunya tingui seleccions esportives pròpies.[9]
«Seleccions per a tothom». Setmanari El Temps. Núm. 812, 4 de gener de 2000.
  • Algú s'imagina que Montserrat, amb molta més antiguitat que Lorda, Fàtima, o horresco referens, Castellciutat, continua funcionant com si aquesta fos un país no pas al capdamunt de la petita i mitjana empresa, sinó encara un país organitzat en gremis i urbanitzat a base de carrers de Sombrerers, Daguers, Domes, paraires, Canonges, Assaonadors i d'altres medievalismes?[10]
«De monjos i pempis». Diari El Mundo de Catalunya, 6 de juliol de 2000.
En el seu últim article com a columnista, en referència a un concert al Monestir de Sant Cugat.

Citacions sobre Ramon Barnils

[modifica | modifica el codi]
Homenatge a Ramon Barnils l'any 2011 a Manresa.
Joan Vila, sobre en Barnils

Citació d'en Joan Vila sobre en Ramon Barnils el 2015 (rememoriant una entrevista del 2011)[11].
Problemes per escoltar l'arxiu? Vegeu l'ajuda


  • Ramon va desenvolupar la bogeria d'una joventut eterna i una rauxa intel·ligent que irritava.[12]
(en castellà) Ramon desarrolló la locura de una juventud eterna y una "rauxa" inteligente que irritaba.
La Vanguardia, 2001. — Valentí Puig
  • És un referent que reforça la nostra idea de tenir una veu comuna. Ell deia en veu alta el que no era políticament correcte i aquest rol, d'enfant terrible, és una necessitat social.[13]
Universitat Catalana d'Estiu, 2001. — Grup de Periodistes Ramon Barnils
Durant l'acte de presentació del Grup.
  • La hipòtetica insolència de Barnils delatava la no-insolència dels altres.[14]
Diari Avui, 2001. — Vicent Partal
  • La idea que tenia en Barnils del periodisme era, d'una banda, un periodisme de rigor, documentació, contrast, reflexió, anàlisi, poc amable amb el poder, que es deixa dirigir el mínim i que intenta no tenir censura ni autocensura. I de l'altra, un periodisme catalanista, que creia que el català era la llengua per exercir la professió i amb una visió catalanocèntrica del món. Barnils combinava tots dos elements. Era molt curós i rigorós, i alhora crític, amb tot el que feia tant als mitjans com a les classes de professor de periodisme.[11]
Diari El Punt, 2011. — Joan Vila
  • Amb ell molta gent va descobrir que es podia ser nacionalista sense ser carrincló i culturalment brillant sense ser espanyolista.[15]
Diari Ara, 2013. — Vicent Partal
  • Amb Barnils no t'avorries mai. Per mi era un intel·lectual modèlic, en el sentit que tenia tant despatx com carrer.[15]
Diari Ara, 2013. — Ferran Torrent
  • Barnils representa l'esperit que els poders econòmics i fàctics han intentat aniquilar i no ho han aconseguit.[15]
Diari Ara, 2013. — Marc Recha
  • Sé que en moments com els actuals s'ho hauria passat molt bé. Tot i que estic segur que, alhora, seria l'assot dels tronats, perquè era molt rigorós.[15]
Diari Ara, 2013. — Joan Manuel Tresserras
  • Posseïa una capacitat per connectar monts allunyats fantàstica. I no tenia fronteres d'edat: connectava molt amb es jovent.[15]
Diari Ara, 2013. — Biel Mesquida
  • La seva fortalesa proveïa de no fer una crítica amb l'objectiu de rebentar, sinó de posar en qüestió tot allò que apartava el país de la llibertat, de la independència.[15]
Diari Ara, 2013. — Francesc Bellmunt
  • Solia parlar de les dones amb una grolleria molt de fàbrica, a l'estil de Sabadell: picant, sense manies i dient les coses com les pensàvem.[16]
Diari La Vanguardia, 2013. — Francesc Bellmunt
  • Encara som molts en aquest país, companys i lectors de Ramon Barnils, que cada matí en llegir les notícies del diari ens preguntem què hauria dit Barnils d’això o d’allò.[16]
Diari La Vanguardia, 2013. — Joan de Sagarra

Referències

[modifica | modifica el codi]
  1. ↑ Barnils, Ramon «El sinsentido, primer récord» (en castellà). La Vanguardia, (22-09-1989) [Consulta: 14 març 2015].
  2. ↑ Barnils, Ramon «Diez» (en castellà). La Vanguardia, (21-12-1989) [Consulta: 14 març 2015].[Enllaç no actiu]
  3. ↑ Barnils, Ramon «Catalans a M». El Temps, Núm. 353, (25-03-1991) [Consulta: 13 març 2015].
  4. ↑ Barnils, Ramon «La lliçó del Joventut». El Temps, Núm. 363, (03-06-1991) [Consulta: 13 març 2015].
  5. ↑ Barnils, Ramon «L'ou amagat». El Temps, Núm. 364, (10-06-1991) [Consulta: 13 març 2015].
  6. ↑ 6,0 6,1 Bagué, Gerard. «Condenado un periodista por insultar con calificativos racistas». El País, 11-11-1998. [Consulta: 13 març 2015].
  7. ↑ Barnils, Ramon «Tarradellas». El Temps, Núm. 691, (03-11-1997) [Consulta: 14 març 2015].
  8. ↑ 8,0 8,1 Barnils, Ramon «Mestres, policies, no res». El Temps, (06-12-1999) [Consulta: 14 març 2015].
  9. ↑ Barnils, Ramon «Seleccions per a tothom». El Temps, (04-01-2000) [Consulta: 14 març 2015].
  10. ↑ Barnils, Ramon «De monjos i pempis». El Mundo, (06-07-2000) [Consulta: 14 març 2015].
  11. ↑ 11,0 11,1 Picazo, Sergi «"El periodisme d'investigació molesta». Diari El Punt, (21-03-2011).
  12. ↑ Sòria, Josep Maria «Un homenaje lánguido» (en castellà). La Vanguardia, (26-04-2001).
  13. ↑ Castells, Ada «L'UCE es clou presentant el Grup de Periodistes Ramon Barnils». Diari Avui, (26-08-2001).
  14. ↑ Pau, Sònia «L'home que feia pensar». Diari Ara, (26-04-2001).
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 Gutiérrez, Àlex «Barnils, més enllà del personatge». Diari Ara, (14-11-2013).
  16. ↑ 16,0 16,1 De Sagarra, Joan «Ramon Barnils». Diari La Vanguardia, (17-11-2014) [Consulta: 14 març 2015].[Enllaç no actiu]

Enllaços externs

[modifica | modifica el codi]
Obtingut de «https://ca.wikiquote.org/w/index.php?title=Ramon_Barnils_i_Folguera&oldid=134822»