Víctor Català
 | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Biografia a la Viquipèdia | |
 Multimèdia a Commons | |
| Dades biogràfiques | |
| Naixement |
l'Escala (Alt Empordà), 11 de setembre de 1869 |
| Mort |
l'Escala (Alt Empordà), 27 de gener de 1966 (96 anys) |
| Ocupació | Escriptora, escultora, il·lustradora i pintora |
| Obra amb drets d'autor | |
 | |
Víctor Català, nom de ploma de Caterina Albert i Paradís (l'Escala, 11 de setembre de 1869 — 27 de gener de 1966), fou escriptora catalana que participà en el moviment del Modernisme. Destacada en el gènere narratiu, fou autora d'obres cabdals com Solitud i Drames rurals.
Citacions
[modifica | modifica el codi]- Senyors Acadèmics:
Una de les sorpreses mes grosses de la meva vida —que no n'ha pas estat del tot mancada de sorpreses—, fou la nova de que se'm destinava un lloc en la Real Acadèmia de Bones Lletres. I, al acusar-vos rebut de la comunicació en que em participàveu l'acord pres, venia a dir-vos, plena de sincera i pregona emoció: "Persona sana de vans inflaments, no he pogut menys que preguntar-me a quin arcà propòsit podia obeir que aquesta casa, Sèu d'eminències pujades i aclarides en totes les disciplines de l'estudi, badi tan generosament les seves portes a un senzill aficionat erm de ciència i sens més lluch i guiatge que l'instint: i no trobant en ma confusió, clara resposta, vinc a comprendre que l'alt honor que se'm dispensa, no es un premi a mereixements personals, sinó una mostra de consideració i un estímul a les dones catalanes que s'ocupen i preocupen dels negocis de l'esperit.
Si així fós, jo dono en nom de totes elles i en el propi, les més fervents mercès a n'aquesta doctíssima Corporació.[1]
Durant una recepció solemne a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, 14 gener 1923.
- Crec elemental advocar per la independència de l'art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir.[2][3]
- Entrevista a Revista de Catalunya, núm. 26, agost 1926.
- Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heu's ací l'origen del meu pseudònim.[3]
- Entrevista a Revista de Catalunya, núm. 26, 1926.
- Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat. A Olot vaig haver de trencar la consigna, però. Vaig enviar a un Certàmen que es celebrà en aquella ciutat, un monòleg. Fou premiat. [...] Quan van saber que l'autor era una dona, l'escàndol va ser més gros.[3]
- Entrevista a Revista de Catalunya, núm. 26, 1926.
- S'ha insistit moltes vegades a senyalar el pessimisme com a tret dominant de la meva literatura. [...] I, n'estic segura, mai no ha estat aquest el meu intent.[3]
- Entrevista a Revista de Catalunya, núm. 26, 1926.
- Maragall i jo érem ben distints. El seu horror a la violència, per exemple, ens separava. Jo accepto la violència, ell l'eliminava aristocràticament. Però, poeta auri com era, tocava sempre el viu, encertava la deu abeuradora dels immortals. Tot el que Maragall veia es transformava.[3]
- Entrevista a Revista de Catalunya, núm. 26, 1926.
- [Àngel Guimerà] Era bondadós i infantívol. Un dia, per encàrrec de la meva germana, li vaig demanar que em signés els volums de les seves obres completes. Aquests llibres fan un munt considerable, no? Doncs, el propi senyor Guimerà, vellet, acompanyat de la minyona de l'Aldavert, va comparèixer a casa traginant els llibres. Era senzill, senzill.[3]
- Entrevista a Revista de Catalunya, núm. 26, 1926.
- Som en un veritable moment de renaixença. Hi ha, a Catalunya, una gran diversitat de temperaments en eclosió, una riquesa que crec incomparable. En aquesta diversitat rica baso les meves millors esperances.[3]
- Entrevista a Revista de Catalunya, núm. 26, 1926.
Cartes personals
[modifica | modifica el codi]- carta a Joan Maragall, 23 desembre 1903.
- No fassi cas de l’ortografia que en aquest trevallh i en tots els meus uso; mentres espero que maduri la oficial, tant nesessitada de revisió y perfeccionament encar, segueixo escriguent a la meva manera, que no’m violenta la forma d’expressió espontánia, peró deixant, naturalment, que els que reprodueixin els meus escrits els ajustin a l’ortodoxia del moment, per no férloshi trencar l’armonia general en aquest ram, a condició de que no m’alterin el lèxich ni la construcció que m’imposen imperatius de criteri.[7]
- Carta a Joan Maria Dalfó, L'Escala, 7 de novembre de 1954.
- Aquí li retorno els llibres que m’ha deixat, demanantli perdó per haverlos maculat ab una caligrafia tan indecent. Jo tinch molt mala lletra de natural y havent d’escriure en la posició forçada de quan s’està al llit, encar més.[8]
- L'Escala (Carta de destinatari desconegut), Agost de 1956.
- ¿Qui havia de dirme a mi que l’ignoscent mèrit d’haver entrat, per la gràcia de Déu, en una norantena, havia de vàldre’m tan meravellosa recompensa?[9]
- Carta a Xavier Dalfó i Hors, L'Escala, 26 d'octubre de 1958.
- Adéu! Sento que la serventa puja l’escala, enraonant... Una amable visita, segurament. Ja no podré seguir aquesta llarga sentada.[10]
- Carta a Roser Matheu, 27 d'abril de 1959, L'Escala.
- A dins de la nostra tarta,
- sota albirar de congesta
- que'l pas del temps li corregirá,
- sota albirar de congesta
- ab vius airets de festa
- o ab ressóns èpichs de gesta,
- hi canta tot l’Empordá,
- o ab ressóns èpichs de gesta,
- A Frederich Marés, l’empordanés típich, ardit forjador de somnis encomanadissos y alhora plasmador afortunat de mimétiques realitats, ab un acatament d’admiració y de viva reconeixença.[10]
- Carta a Xavier Dalfó i Hors, L'Escala, 10 de gener de 1960.
- Dedicatòria inclosa a Frederic Marès i Deulovol.
Obres
[modifica | modifica el codi]Solitud (1909)
[modifica | modifica el codi]- Sempre li era a retaló, reptant-lo, rondinant-li, empenyent-lo obertament fora de casa, a la recerca i persecució del cèntim maleït: i eh, atuït i exasperat alhora pel martelleig verinós, anà cedint, cedint, fins a obeir-la poc menys que cegament.[11]
- Capítol XI, Mal de muntanya p. 188.
- Finava l’octubre i els crepuscles, fent sempre més i més lloc a la nit, retallaven de cada cap el dia amb estisores d’ombra, empetitint-lo considerablement.[12]
- Capítol XI, Mal de muntanya p. 190.
Mosaic III : impressions literàries sobre temes domèstics (1946)
[modifica | modifica el codi]- Jo vaig ser ric d’una mena de riquesa que no pagava contribució: d’una d’aqueixes riqueses que conhorten perquè no són cobejades pels mesquins.[13][14]
- Tot té la seva poesia en aquest món; tot, fins i tot les teulades.[13][14]
- M'agrada extraordinàriament tenir hores vagatives, hores senceres d'inacció material, d’aquelles hores lliures de neguits i presses, en què es pot fer a tot pler la funció augusta que el vulgus coneix per perdre el temps. Car les hores vagatives són una font de felicitat.[13][14]
- Tothom, per humil que siga, té en aquest món, no sols la seva història, sinó també la seva prehistòria.[13][14]
- Fer miracles no és cosa usual entre els humans; per això el que en fa un, de ésser el primer a meravellar-se’n.[13][14]
- Les llengües vives són un fenomen màgic, singularíssim, quelcom d'una flexibilitat tan extraordinària, que sintetitza, emmarca i reflecteix tot el bo, tot el dolent, tot el bell, tot el lleig, tot l'útil, tot el balder de la vida; idees, accions, sentiments, passions, fantasies...[14]
- La influència de les paraules és quelcom meravellós...[14]
- Jo estimo el jardí com les ninetes dels meus ulls. No l’estimo pas perquè siga molt bell, sinó perquè és jardí i perquè és nostre; és a dir: perquè està secretament unit a ma vida secreta d’ànima contemplativa.[14]
- Tot té la seva poesia en aquest món; tot, fins i tot les teulades...[14]
Citacions sobre Víctor Català
[modifica | modifica el codi]- Veyém en el senyor Català un poeta de veritable personalitat, que sent fondo y s'expressa ab una vehemència freqüentment genial.[5][15]
- Revista Joventut, 7 maig 1901. — Lluis Via
- La gran impressió que fa aquesta escriptora prové potser del fet que, llegint-la, hom sent que, si es despullés la seva obra d’escenografia, costumisme, naturalisme i sociologia artístico-recreativa, resultaria una creadora de novel·les policíaques considerable.[16]
- El Quadern Gris, 12 d'abril de 1918. — Josep Pla
- Opinió sobre l'estil literari de Víctor Català.
- És cert: el món de la literatura de Víctor Català no és un món precisament almivarat, versallesc i d'aigua de roses. No. El món de la literatura de Víctor Català (i en això radica la clau d'aquesta obra [Solitud]) és simplement... el món de l'Escala.[17]
- Tres Guies, 1976. — Josep Pla i Casadevall
- Solitud, el monument més indiscutible amb què fins avui compta la prosa catalana[17]
- Memòries literàries. Història dels meus llibres (Barcelona, Aedos), 1962. — Narcís Oller i Moragas
Referències
[modifica | modifica el codi]- ↑ Joan Oller i Rabassa. Víctor Català, biografia, Barcelona: Rafael Dalmau, 1967
- ↑ «Caterina Albert / Victor Català. Itinerari vital, intel·lectual i literari» (
PDF). dones.gencat.cat. Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 1507727298. [Consulta: 8 octubre 2017].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Garcés, Tomàs «Conversa amb Víctor Català» (PDF). Revista de Catalunya, 26, agost 1926.[]
- ↑ Català, Víctor. Obres completes. Editorial Selecta, 1951, p. 1799.
- ↑ 5,0 5,1 Étienvre, Françoise; Álvarez de Miranda, Pedro. Regards sur les Espagnoles créatrices (XVIIIe-XXe siècles) (en francès). Presses Sorbonne Nouvelle, 2017 (Monde hispanophone). ISBN 9782878547245.[]
- ↑ Villas i Chalamanch, Montserrat. La morfologia del lèxic de "Solitud" de Víctor Català. L'Abadia de Montserrat, 1999, p. 243. ISBN 9788484151029.[]
- ↑ Cortés, 2009, p. 17.
- ↑ Cortés, 2009, p. 18.
- ↑ Cortés, 2009, p. 21.
- ↑ 10,0 10,1 Cortés, 2009, p. 23.
- ↑ Català, 1975, p. 188.
- ↑ Català, 1975, p. 190.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Català, Víctor. Mosaic III : impressions literàries sobre temes domèstics. Barcelona: Dalmau, 1946.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 14,7 14,8 «Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català». Folgueroles: Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català, cop. 2006-2008. [Consulta: 25 juliol 2012].
- ↑ Via, Lluis Joventut, (07-05-1901).
- ↑ «bloQG — El blog del Quadern gris». Barcelona: Xarxa de Mots, 2008-2009. Arxivat de l'original el 1286322807. [Consulta: 9 març 2012].
- ↑ 17,0 17,1 «Informació sobre la novel·la Solitud de Víctor Català». lletrA. Arxivat de l'original el 1567531143. [Consulta: 4 setembre 2019].
Bibliografia
[modifica | modifica el codi]- Català, Víctor. Solitud (en català). Barcelona: Selecta, 1975.
- Cortés, Carles «Escriure entre visites. A propòsit d’unes cartes inèdites de Caterina Albert (1954-1961)» (PDF) (en català). III Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica. L'epístola, 2009 [Consulta: 1490712300].